TRAVESSA DELS PIRINEUS EN BTT PEL VESSANT SUD PER LA RUTA LAPARRA
Album de fotos
Mis enlaces favoritos
TRAVESSA DELS PIRINEUS EN BTT PEL VESSANT SUD PER LA RUTA LAPARRA
 
Pirineus (introducció general/pobles)
Geologia, història, pobles.
Pirineus-btt
Ruta pel vessant Nord dels Pirineus(Traversée, de Georges Véron)de mar a mar en btt
El raid pyreneen vtt
Travessa dels Pirineus en btt de mar a mar i pel tram més axial (Somport - Ordesa - Aneto- Vall d'Aran - Andorra - Cerdanya - Alberes)


FOTOS RUTA D'EN JORDI LAPARRA
Les subtitulades AMB ASTERISC * són d'Alexis Rosell


CAP DE CREUS
*VISTA DES DEL CAP DE CREUS
S'ARENELLA
*L'Adrià i la Muntsa a la Punta de S'Arenella (entre el Port de la Selva i Llançà)
imagen
CAMPRODON
imagen
TOSSAL DE RUS I COLLADA DE LES TORTES DES DE COSTA GEPERUDA (LA MOLINA)
SANT JOAN DE L'ERM
*Massís del Montsent de Pallars des de les pistes de la Torreta/Tossal de l'Orri (Sant Joan de L'Erm / Port Ainé)
imagen
JOSA DE CADÍ
PRAT D'OR
*El Prat d'Or (Sentís) i al fons el cap de les serres d'Erta i Durro
PANTÀ D'ESCALES
*Embarcadero al Pantà d'Escales (Pont de Suert)
imagen
Espés, Serra de Chía i a l'esquerra i al fons el Mont Perdut / Monte Perdido.
imagen
ESCALONA
imagen
imagen
imagen
VILLANÚA
imagen
IZABA
*ISABA/IZABA
IRABIA
*PANTANO DE IRABIA/IRATI
BIRIATOU
*ESGLÉSIA DE BIRIATOU
imagen
LES DEUX JUMEAUX (HENDAYE)
 
SEGONA TRANSPIRINENCA RUTA LAPARRA (agost del 2006)

Alexis Rosell (acompanyat d’en Santi V.C.= S.)

La travessa dels Pirineus en BTT descrita per Jordi Laparra és la més coneguda, i sovint la única coneguda, pels betetistes barcelonins. Us recordo que hi ha dues travesses més, i ambdues són descrites per Georges Véron: una que passa gairebé del tot per Occitània, o sigui pel vessant Nord dels Pirineus, i l’altra que, de l’Atlàntic al Mediterrani, passa per la part alta del vessant Sud, alternant amb algunes parts del vessant Nord. És el raid pirinenc.

Serà casualitat o no, va resultar que no varem trobar (durant la primera meitat fins Pont de Suert) ningú més que fes la “ruta Laparra” en el sentit tradicional, és a dir, del Mediterrani a l’Atlàntic. Els pocs a qui varem trobar la feien a l’inrevés. A peu, però, varem trobar a la font del Xai (Llançà), un home que feia el GR del vessant Sud. Deia que pensava fer-ho en menys de trenta-sis dies, perquè duia tenda i podia fer mitges etapes sense problemes. L’home s’esborronava de veure el fato que duia jo. Eren dinou quilos de sobrepès sobre la bicicleta que en pesava ja catorze. Jo, despullat, en pesava setanta-dos. Total, doncs, una massa de 105 Kilos.

Jo havia fet ja tota la ruta del Nord. Vaig coincidir amb en S. en una ruta pel Garraf. Des d’aleshores varem anar fent sortides junts per Collserola dos cops per setmana. Ell havia fet ja la ruta Sud (Laparra), però volia tornar-la a fer. Així que vaig aprofitar que tenia algú que em guiés de franc per projectar i fer aquesta travessa. Ell és més jove que jo i sap pujar i baixar en bici trams tècnics molt difícils. Em va sorprendre, durant la travessa, la facilitat que té per escollir bons llocs per posar-se a dormir. Fèiem bivac, o càmping/ bivac. Les normatives catalanes/espanyoles aconsellen acampar a més mil metres de distància dels pobles i a més de cent metres de les carreteres. Per altra banda, essent ell enginyer de telecomunicacions, no m’esperava que no sabés posar bé el meu comptaquilòmetres CatEye. També em va resultar desagradós que no m’esperés quan jo li deia que parés, perquè tenia una avaria. Hagués calgut un parell de walky-talkies. Durant els primers dies, jo em queixava de la seva lentitud. Després, ja es va anar posant a to, tal com jo havia pronosticat, i fins m’avançava de molt en alguns trams. Jo també feia el mateix en d’altres. Crec que jo el vaig esperar sovint per no deixar-lo sol, mentre ell es delia per allunyar-se de mi. Almenys, aquesta és la impressió que jo en treia. Cap el final, però, ja va comprendre que era convenient esperar-me. Els primers dies ell posava prou sabó a la roba perquè jo pogués seguir-li el rastre per l’olfacte. Un cop esbandida, encara feia olor d’essència de Boldo. L’ajuda d’aquest estimat company va ser crucial en la reparació d’una alforja que havia perdut un cargol. Ell, com a guia, al Collell (a la baixada a Tuixén), i en algun altre punt, va saber desviar-se a temps, i amb precisió, de la ruta aparentment principal, per prendre la bona. Ell duia a la vista el route-book i jo, a vegades, els mapes parcials. Ell disposava d’una mena de faristol de fusta lligat amb brides a la potència. Havia fet fotocòpies del route-book i les havia enganxades fent un paper continu. D’aquesta manera, molts cops, no li calia parar per continuar llegint. El bloc estava lligat amb una goma ampla al faristol, folrat de zinc a la base. Quan plovia, posava el road-book dins una bossa de plàstic fi. Hi ha d’altres faristols que es poden comprar ja fets. El seu és artesanal, fet per son pare, i va molt bé.

En S. té uns ulls blaus molt bonics, i amb això, crec jo, hi ha una idiosincràsia inherent. El seu autoritarisme a voltes em resultava còmic. Quan ell assegurava que no hi havia font, que no hi havia pujada, que no hi havia llacs, automàticament, aleshores, jo creia el contrari. I així resultava ser, excepte honroses excepcions. Apart el faristol, hi ha un munt de qüestions tècniques que caldria tenir en compte per a properes expedicions. Potser la més nímia és la bosseta de seda penjada del manillar per recollir-hi mostres de plantes. A mi m’anava molt bé, perquè m’estalviava molt de temps. El novè pinyó és imprescindible quan es va tan carregat, a les pujades fortes, com ara més amunt de la Roca de Camprodon, pujant cap a la Collada Verda. Una bona capelina i uns bons pantalons de plàstic i una coberta per a les alforges són imprescindibles per quan plou de veritat. Almenys per poder estar-se aturat sense mullar-se. A més, dues mantes tèrmiques, que no són altra cosa que un plàstic molt fi en forma de llençol de color metàl•lic, poden servir per aixoplugar-s’hi en cas d’urgència ràpidament. Potser aniria molt millor dur posat un vestit de neoprè. O poder posar-se’l a temps. Acostumats a mig any de sequera, i animats pels comentaris de la gent que viu als Pirineus, varem ser massa optimistes i varem oblidar, per alleugerir pes, aquest material contra la pluja forta. Quan la pluja pica fort, el goretex es torna permeable. Aleshores, cal ficar-se els pantalons i la capelina del tot impermeables i estar-se parat sota la manta tèrmica, ajupit. Si es pedaleja, la suor et fa amarar des de dins. La manta tèrmica d’alumini va bé per un cas d’emergència. Pots ficar-te com dins un ou, sota aquest full d’alumini mentre dura el txarbescat, però cal ser-hi a temps. Els txarvescats, als Pirineus, poden començar de cop i volta, i amb molta intensitat. Com que aquests fulls d’Alumini valen tant poc i són tan poc pesants, però s’esquincen, valdria la pena dur-ne almenys dos. O, a més, un tub de plàstic obert per les puntes, de 3.5 m de llarg, per poders’hi ficar a dins, tot respirant pel tram que fa de caputxa. Caldria disposar també d’alguna bossa estanca o de plàstic gran i resistent per posar els vestits o alguna altra cosa que no tenim espai o temps per aixoplugar. Poden servir quatre bosses de deixalles de mida industrial. La meva tenda de bivac pesa només 800 g. És d’una sola peça, petita. Abriga força. Sobre l’herba, hi posava una doble capa (retallada a mida de la tenda) de plàstic de bombolletes folrat amb Alumini. Dins la tenda, a terra, hi posava la màrfega inflable (només en part auto-inflable, doncs calia acabar-la d’inflar a pulmó). Jo dormia dins el sac de plomes i la funda de seda. [El sac, de la marca Lionnel Terray, me’l va fer comprar l’Eulàlia Andrés, la meva monitora quan jo era jove i era soci del CEC. Ella es va casar amb en Pep Flores de Campdevànol. Vaig saber que el Pep era qui s’havia casat amb ella per l’etiqueta de la bústia a casa del Pep, després d’anys de no fixar-m’hi, quan ja era vidu d’ella]. El sac quedava enquibit en una funda impermeable de poliamida. Excepte la nit que, amb les presses, no vaig pensar a inflar bé la màrfega, la resta vaig dormir molt confortablement. De fred no en vaig passar gens. I això que va ser un agost gèlid allí dalt als Pirineus. La darrera nit, al Prat d’Or, varem haver de muntar tot a corre cuita, just durant un interval curt de calma durant la turmenta o diluvi. Hi havia un munt de coses mullades dins la tenda. Per això no vaig dormir despullat, o gairebé, com les altres nits feia, sinó amb tota la roba eixuta que tenia posada a sobre.

Vaig punxar un cop, al Prat d’Or precisament, i de la manera més ximple imaginable. Estava revisant la cadena, quan, per posar-la al seu lloc al voltant dels pinyons, vaig fer anar la roda amb la ma. Alguna punxa d’alguna argelaga o d’algun arç blanc, de terra, devia punxar aleshores la roda que va deixar anar un soroll de vent que espantava. Un altra avaria que vaig tenir va ser que se’m va capgirar la pastilla del fre de darrere al començar la baixada cap a Espui. Després d’Espui, va ser el cargol del topall del fre del davant que es va afluixar d’una manera alarmant. Els entesos sempre et recomanen que no premis gaire el cargol que fa de topall del braç. Però, això de fer-los cas em va estar a punt de resultar molt car. A la baixada, després de Sant Joan de l’Erm, em creia que ja s’havia acabat tot. Vull dir l’anar en bici. La corda que sobrava de lligar la motxilla s’havia afluixat i penjava per dins la cadena, fent desviar la palanca del canvi. Per sort, vaig aturar-me a temps. També, un altre dia, el camal del culot integral va ficar-se dins la roda del darrere. L’havia dut lligat sobre la motxilla perquè s’eixugués. Però la idea no és gens bona. Havia canviat la cadena i el casset dels pinyons per una cadena nova de les millors (XTR). Però, l’assumpte dels radis que s’afluixen no vaig poder tenir-lo controlat, tot i posant una goteta d’Araldit a cada junta de cap de radi. El darrer dia, vaig haver de retocar molts radis per evitar que la roda ormegés. Potser és millor la cola de rosca. També els coixinets de la direcció i la pista del rodament de la direcció em sembla que estaven apurats. O gastats, o amb manca de grassa, o ambdues coses.

Seria molt útil disposar d’un servei d’alerta de turmenta o pluja forta. El Servei Meteorològic de Catalunya dóna aquest servei: un SMS al 7210. El problema és que els mòbils normals no tenen cobertura a molts indrets del recorregut. Només a les collades i als pobles. Els radars poden donar una imatge nítida immediata del creixement alarmant de nuvolades i de la precipitació abundant a les rodalies. [La telefonia mòbil és un invent dels anys 1920, que va promocionar, sense èxit, el meu avi. Si els polítics carques no ho haguessin entorpit aleshores, a hores d’ara tindríem meravelles, després de vuitanta anys d’experiència i gran mercat]. Una altra solució seria un detector d’ones de 20 GH, que són les que ixen de les masses de pluja forta. Les ones arriben gairebé immediatament a terra, mentre les gotes triguen uns 2 minuts a arribar-hi.

Respecte a les sabates, no sé pas quines són les millors. Jo vaig comprar-me les més cares que vaig trobar, de goretex. Em creia que resultarien impermeables, però la pluja de Josa de Cadí, de 64 mm (jo diria que eren 264), que queia amb força i que feia mal a la cara i a l’espatlla, no la varen poder aguantar, ni amb les fundes wind-stopper. Potser unes simples bosses de brossa haguessin fet el fet. De tota manera, les sabates es poden dur mullades, sense plantilles i sense mitjons. I no passa gran cosa perquè el goretex no agafa massa aigua. Acaben de sortir unes esponges assecadores de sabates. Les venen a Probike. Deuen anar bé, clar, per quan ets a l’hotel o a la tenda de campanya. A les cases dels Pirineus espanyols no solen tenir assecadora de roba. I ni tan sols de cabell. Varem trobar una tintoreria a la Seu d’Urgell (Plaça Espanya), que en un quart d’hora em van eixugar la roba en una assecadora. Un assecador de cabell podria anar bé per quan ets a un alberg o casa de pagès. Amb tot, els fabricants recomanen de no assecar les sabates o les peces de goretex amb assecadora.

El comptaquilòmetres nou té un manual d’instruccions que, o bé es perd, o ja ni et donen quan el compres. Els de la marca Cateye (la meva) són una mica complicats. Potser valdria la pena disposar-ne d’un amb menys funcions, però més fàcil de manegar. De què serveix saber les milles que fas, si no comptes en milles mai sinó en quilòmetres? Un condó, posat a sobre, evita que la pantalla es paralitzi degut a l’aigua (de la pluja). Ara, amb les presses, a vegades t’oblides de posar el condó i l’avaria és segura després d’unes hores de pluja.

Els frens de pastilles poden ser molt més fiables si les pastilles són de les bones, de les vermelles. Diuen que una de les millors marques és la Ritchey. També les KoolStop són bones. De tota manera, sempre val més dur un parell de pastilles de recanvi per si de cas.

La coberta del pneumàtic plegable deu ser molt útil en determinats moments. Jo la vaig trobar incòmode de dur o de lligar. Preferiria ara comprar-ne una de color, per no tornar-la a confondre amb el fons negrós d’un antic formiguer, com va profetitzar-me que em passaria Mossèn Ramon, de la Seu. I deixar-la allí oblidada.

Per lligar o assegurar les alforges i la motxilla al transportí o portaequipatges, no serveixen gaire les gomes elàstiques o pops, habituals als cotxes. Jo vaig optar per una corda prima d’aquestes d’escalada. El que va passar és que no vaig fer-ho bé fins els darrers dies. A mica en mica vaig anar aprenent-ne. No volia dur la motxilla a l’esquena, perquè aleshores m’hagués fet mal. I amb mal d’esquena no es va bé. Posava la motxilla de panxa avall, amb la part inferior lligada a la tija (cap endavant), i la superior lligada amb la corda al catadiòptric de darrera els transportí (cap endarrere). Amb la corda, acabava de fer una X ben forta per sobre la motxilla, assegurada a les quatre puntes de la part superior del transportí. De tota manera, en S. duia una malla per sobre el maletí, enquibit sobre el transportí, que tenia la funció de fils d’estendre la roba també. Recordo algú, que fa anys, duia una mena d’estenedor de roba ambulant piramidal artesà sobre el transportí i la motxilla. Caldria pensar en construir-ne un o en alguna altra solució per eixugar la roba. Potser podria ser una placa de clorur càlcic. El mal, però, és que és d’acció massa lenta. Potser l’eixuga - sabates de Probike servirà.

Un descobriment fabulós va ser el de les esponges/tovalloles hospitalàries que es compren a les farmàcies. Són de pam, però poc gruixudes (mig dit), i amb unes ratlles blaves de sabó en pols incorporat. Amb només un glop d’aigua, es tornen agradables esponges de bany que es llencen un cop fetes servir. Amb dues n’hi ha prou per tot el cos, incloent-hi el cap. Pesen molt poc. [Crec que va ser en Segura, de la Jove Cambra de Comerç, qui va promocionar aquest invent, per rentar els malalts desvalguts, als hospitals o a casa].

Per rentar la roba, potser aniria bé una pastilla de sabó “multi - usos” que vaig veure al SUMA de Bagà. És una pastilla blanca, rodona, de dos dits de gruix i gran com el palmell de la ma. És una mica pesant, però en tot cas, menys que la suma de pesos de totes les menes de sabons que jo duia.

No em puc queixar del seient prostàtic. Però potser hagués calgut una mica de pomada Nutracel per amorosir la base de les natges. O potser l’oli d’oliva ja hagués fet el fet.

Aquest cop, duia dos potets de Traveller’s Friend, uns gotetes d’extracte de llavor d’aranja que les duanes m’han permès comprar ara, després d’un informe favorable del ministeri de sanitat, als meus amics mormons dels Estats Units. Tres gotetes per un litre i mig, això no és una dosis molt forta, al contrari, és la mínima. Però sembla que assegura una mica més la qualitat de l’aigua. De fet, se n’hi haurien de posar 3 gotes per got. Només cal esperar deu minuts. De tota manera, l’ampolla cal renovar-la de tant en tant. Jo vaig comprar-ne una a Bagà, i la panxa m’ho va agrair.
Una altra solució seria la làmpada d’ultraviolats per esterilitzar l’aigua. http://www.hydro-photon.com/steripen_products.html
El filtre de la resina impregnada d’un compost iodat crec que el va inventar el Heuer, de Zurich. Segurament cal esperar el doble de temps la primera vegada del que diu el prospecte per estar més segur que comenci a fer efecte. Té un inconvenient i és que no és adient per als qui pateixen del tiroides.
Els filtres de poliamida de 2 micres van bé per filtrar ous de paràssits, però els virus poden passar-hi. El millor seria un filtre de porcellana, o bé la combinació de la làmpara UV amb algun filtre. I la mateixa làmpada steripen caldria emprar-la dos cops quan l’aigua és molt dubtosa.

Durant el mes d’agost, moltes botigues tanquen a Barcelona. Potser hagués hagut de comprar ja el juliol les proteïnes en pols, les de sabor tropical que tant semblaven refer-me durant la travessia per Occitània. Aquesta vegada, semblava que les galetes (Marbú Dorada), la xocolata i la llet condensada feien miracles en el S. Jo hagués preferit menjar el pastís de xocolata Mildred, però no en vaig pas trobar.

Aprofito per corroborar el que m’havien dit de les botiguetes dels Pirineus: que et claven. A Ribes de Freser i a Planoles em vaig gastar en total 20 euros a cada lloc, i encara no en vaig tenir prou per menjar tot el dia. En canvi, als supermercats, a Bagà o a la Seu, els preus eren molt raonables.

Vaig prendre vitamines (Pharmaton complex) només el primer i el darrer dia, crec. Els dos darrers dies també vaig prendre extracte d’Arç Blanc, barrejat amb carnitina i alguna altra cosa. Si bé no em donava una energia immediata, sí que prevenia l’esgotament.

. A l’anada, varem agafar el tren de dos quarts de dotze, perquè jo, els dies abans, m’havia trobat molt malament. Just la darrera nit vaig descobrir per què. Era perquè deixava la finestra oberta per dormir. El camió de les deixalles passa a les quatre de la matinada, i deixa un baf de gasoil per tot arreu, fins i tot vora les finestres més apartades de la casa. Assabentat de la causa del meu malestar, em vaig animar, ja que amb l’aire pur dels Pirineus estava segur que jo milloraria. Varem quedar a l’Illa. Varem ser puntuals els dos allí, en S. i jo.

Varem arribar a l’estació del Passeig de Gràcia mitja hora abans de temps. A l’andana, un noi xec, ros i fornit, però amb una mica de panxeta, dubtava si el tren el duria a Blanes o s’havia equivocat d’estació. Com que s’adonava que jo el mirava amb massa fruïció, no va gosar preguntar-m’ho. De tota manera, jo estava encara massa marejat i li hagués respòs que sí, sense dubtes. El dubte seria quan de temps hauria d’esperar a Maçanet-Maçanes per fer el transbordament. Els seus ulls em recordaven als del Serguei, amb mirada de peix, mig rus i mig holandès. En S. ni se’n devia adonar del neguit del xec. Potser només es va fixar en la noia que l’acompanyava. Al final, ells varen decidir de marxar de l’estació d’Aragó per anar cap a l’estació de França i allí agafar el tren directe fins a Malgrat.

Dalt el tren, hi havia un recinte petit per a minusvàlids que varem aprofitar per enquibir-hi les nostres bicicletes. La meva ja va quedar-ne fora, perquè l’espai estava prèviament ocupat per altres dues bicis. Varem poder seure. Davant, teníem dues noies joves rosses, i que podríem catalogar com a familiars o poc rebels amb el sistema. Uns nois del Marroc deambulaven amunt i avall. Eren dels rebels envers el sistema. Un d’ells es va tancar al WC, però el revisor el va pescar allà sense bitllet i el va fer fora i el va engegar avall. El noi gairebé plorava. Arribats a Girona, els altres el trobaven a faltar, ja que havia baixat unes quantes estacions abans. El revisor semblava basc, per la fúria amb la que deambulava pels vagons perseguint els polissons. Hom trobava a faltar l’avís de l’estació on pararia el tren, ja que a les andanes, a vegades, costava trobar el nom de l’estació. L’avís podria haver estat als rètols lluminosos de sobre les portes del tren o bé difondre’s pels altaveus interns.

El viatge de tornada el varem fer en autocar des de Pont de Suert. Un home que semblava ennegrit per un excés de cortisol, pretenia donar-me lliçons allí de com enquibir la meva bicicleta dins el recinte de la panxa de l’autocar. A l’espai que ens havien assignat, a babord. Sortosament, el conductor va acabar confiant més en mi que en aquest voluntari espontani. En S. havia descarregat les alforges, però jo no. Crec que les alforges carregades amorteixen qualsevol sotragada. I, sobre tot, protegeixen la palanca del canvi de marxes. Em va sobtar veure el dibuix d’en Campderich, un amic i veí meu ja mort, a la tapisseria dels seients. Ell l’havia fet pensant en llençols o roba de nen petit, però els fabricants de València devien haver-lo aprofitat per a d’altres usos també. No tinc cap mena de dubte que el dibuix era seu. Dos marroquins seien ocupant dues butaques cadascú. Feien veure que dormien, i així la gent no els feia córrer.

Abans de Lleida, hi hagué una situació de confusió perquè dos viatgers tenien el seient número 14. Com que hi havia seients buits al davant, l’over-booking va resultar no ser tal. Una senyora de Castilló del Pla va passar enrere sense reconèixe’m. Em va sobtar que es conservés tan bé. El conductor d’aquesta segona etapa recordava l’Eugenio, el dels acudits. Calia tenir una mica de sentit de l’humor per suportar les seves bocinades, la seva velocitat excessiva i el seu passar algun semàfor en vermell. Moltes senyores no s’ho prenien a bé, i sospiraven després de cada esglai.

La sequera era ben palesa pels voltants de l’autopista després de Lleida. Es veien alguns ametllers moribunds. Arribats a Barcelona, enlloc de parar només al Palau Reial de Pedralbes i a l’Estació del Nord, com fan quan ixen de Barcelona, al tornar a Barcelona, van fent altres parades: Francesc Macià, Balmes, etc. Al final, potser molestat pels meus comentaris cínics entorn dels semàfors vermells, el conductor les va emprendre amb en S. Deia que les bicicletes no es podien dur així dins l’autocar. Que els Mossos d’Esquadra, si ho veien, ens posarien una multa. Devia ser una sortida endavant per tapar la seva conducció temerària. Hi havia, en tot cas, una contradicció entre la norma inicial i la final, i també per haver-nos facturat el transport d’una cosa que al principi del viatge era legal i al final no, sense avisar-nos-en, i sense que hi hagi precedents d’altra cosa que no sigui el comú acord, segons vaig llegir als comentaris a Internat per part de la judicatura respecte als transports públics de bicicletes.

Tornant cap a casa per la Diagonal, em va sorprendre que un taxista deixés lliure el carril bici. N’estic tan escamat dels taxis, que ja apuntava amb el peu la seva carrosseria.

Varem trobar uns quants coneguts. Just abans d’arribar a casa, vaig trobar la doctora Gálvez, la qui havia estat la millor professora (de química) meva. Malauradament, és víctima d’una malaltia que li afecta el caràcter i ha de prendre medicació molt sedant.

En S. va trobar a Bagà un antic company de carrera que, a més, li havia donat feina uns anys en alguna empresa, crec. La seva filla petita, asseguda a la rampa del supermercat, semblava preveure la coneixença i no volia moure’s d’allí, per tenir-me vigilat. En S. era dins. Quan va sortir, ell gairebé va plorar de l’emoció de retrobar-se a la sortida al seu millor amic. El seu antic cap de feina es veia tota una autoritat a la que totes li ponen menys el gall de llavor. Era una persona assenyada, autoritària i afable.

La primera nit, vaig intentar veure el meu amic Joan a Albanyà, però no hi era. Des de l’ombra del plataner, mirant la resclosa, vaig entendre què volia dir exactament quan descrivia aquesta contemplació com a exemple de meditació. La massa d’aigua transparent i aparentment quieta s’escolava més avall fent una fressa agradable al saltar un parell de pams tot a l’ample. L’ombra del plataner protegia la font sense minvar la percepció de tot el que hi havia al voltant: una immensa lluminositat que beneïa les boscúries fosques però amicals. També vaig entendre el seu caràcter agradós al poder contemplar el paisatge meravellós d’Albanyà. Hi dominen els alzinars, però sobta que no sembla pas que els manqui l’aigua com passa arreu.

A Josa de Cadí, varem veure unes senyores que parlaven des del balcó amb l’amo del restaurant que ens havia acollit sota el txarbescat. A poc a poc, vaig anar recordant que de les dues germanes, la rossa la tenia jo vista de Ripoll. Al sortir de missa, se la veia trista. Jo preguntí qui era aquella senyora i em digueren que estava trista perquè havia perdut un fill de quaranta anys, de càncer. També m’havien explicat la mateixa història des de Tossa de Mar. El fill, empleat de banca, va tenir un plet molt fort amb un multimilionari. Va guanyar el plet, però de l’ensurt, va quedar tan tocat que es va morir de càncer. La mare, la Genoveva Cortina, explicava la història també dels seus amors de joventut. Un home tot ben plantat, vestit de blanc, que feia molta patxoca, ballava sovint amb ella. Ella no hi veia més que una parella de ball. Però, tal com li varen pronosticar, un dia la va fer anar passeig avall per declarar-s’hi. Ella li va respondre que no, que no es volia casar amb ell ni amb ningú, que volia gaudir de la vida uns anys més. Després, va anar a un curset de “corte y confección” a Ripoll. Allí hi va conèixer el qui seria el seu marit. Ella va arribar verge al matrimoni. Aquesta sorruderia seva havia estat el motiu de més d’una baralla amb el pretendent, que volia tenir sexe amb ella abans del matrimoni. I és que varen haver d’esperar vuit anys abans els germans del noi no abandonessin la casa paterna per poder anar-hi a viure. Sabia que allí ella no era la mestressa, i ho va tenir ben present. El seu delit per fer-se valdre va estar el motiu de comentaris nocius per part dels germans del marit, que l’envejaven, però que treballaven molt menys que ella. Ara, vídua, pot gaudir de l’herència total, i als seus vuitanta-quatre anys està com un gínjol. Cada dia es fa massatges a les cames, nou cops amunt i nou cops avall. I el mateix també al clatell, per millorar la circulació. Però, no va poder salvar-se d’una trompada tot baixant les escales molt empinades de la casa de Ripoll, després d’un gran tec. Va quedar afectada per un vessament en un ull. Sembla que l’aigua de farigola li va anar bé, de moment, però la medicació del metge també. A la seva edat, encara li llencen “floretes” pel carrer. Suposo que això li deu resultar una mica còmic. Total, es veu una dona molt segura de sí mateixa, amb una gran intel•ligència emocional. Va explicar-me la història de la feta de la visita del senyor bisbe a la població. La mateixa història que m’havia explicat ja Mossèn Ramon (secretari del bisbe). Mossèn Ramon estava negre amb els del poble, perquè els varen rebre sense cap mena de protocol. Varen servir la taula sense estovalles, amb gots i plats de plàstic, i animaven la conversa amb nombrosos renecs. Sort de la Genoveva, que va ser a temps de reparar una mica la situació posant estovalles, i gots i plats adients pel senyor bisbe. Aleshores, l’ambient es va normalitzar. El bisbe va fer un sermó senzill, allà a l’ermita de Santa Maria, vora la font d’aigua guixosa, sobre el significat dels atuells bisbals. Caldria recordar que el bisbe de la Seu és, a més, príncep o copríncep d’Andorra.

Dels parents de Pont de Suert, només vaig trobar una cosina amb una filla seva. El meu cosí era a donar un tomb en bici. Donat el poc temps que teníem abans no marxés l’autocar, la trobada va ser curta. La M. em recomanava que de cap manera baixés en bici cap a Barcelona, ja que el primer tram de carretera és molt estret i hi solen passar camions francesos de gran tonatge. Així que, si els dels cotxes se les veien morades quan passen els camions, imagina’t les bicicletes! Va trobar bé que el S. no volgués anar en bici quan plovia molt. Ells suspenien les competicions, des de la federació de triatló, quan plovia al començar. Però, recentment, un noi francès es va matar al frenar i precipitar-se al buit baixant d’una collada venint cap a l’Aneto en un dia mig plujós.

En S. va trobar, a Coll d’Arriu, un conegut entre el grup de ciclistes de Rubí que duen una camiseta taronja amb el logotip SISA. Aquest nom es deu a que el qui organitza les sortides té una retirada amb el cantant famós. L’amic del S., l’Albert, és un xicot molt trempat que està disposat a ajudar tothom en tot moment. A mi em va donar aigua, tot i les meves reticències a acceptar-ne. Com que a l’hostal de Sadernes els van rebre a caixes destemprades, varen haver d’allargar l’etapa de Coll d’Arriu (Albanyà) fins a Camprodon. Alguns dels nois estaven ben apurats per la manca de menjar, acostumats com estaven a menjar bé i sovint. I fins i tot un es va despenjar del grup i, sense avisar-los, va anar a agafar el tren a Ripoll per tornar a casa sol.

Varem trobar molts ciclistes que feien la ruta dels Pedals de Foc. La majoria, en tres o quatre dies. Una noia es compadia de les seves pastilles de frens, de les quals només quedava la base metàl•lica. Sortosament, a l’alberg de Torre de Cabdella, la varen ajudar oferint-n’hi de noves. Ens va cridar molt l’atenció un atlètic ciclista de Zaragoza que deambulava per les pistes a llevant de Llavorsí, per sobre d’Espui. Anava només amb culot i mallot i una fina capelina de color de fúcsia. Havia de passar fred, però només al final se li va veure la pell de gallina. Varem coincidir també en aquell refugi de pastors que anomenen, no sé perquè, dels quatre pins, amb un noi de quàdriceps gruixuts i pell morena que feia l’itinerari del Laparra a l’inrevés. Deia que, amb la pluja de la Mare de Déu d’Agost, va quedar, no com un pollet mullat, sinó com un pollet mort. Però va saber refer-se. Allí, el vaquer que acompanyava dues vaques en direcció contrària a la meva i del S. estava negre. No suportava haver d’heure-se-les amb ciclistes i amb les vaques a la vegada. Jo anava ben a poc a poc i ben arrimat a la meva dreta, del costat de la muntanya. Potser havia d’haver tret la llengua en senyal d’amistat com fan les vaques catalanes com a símbol de reconeixement, passant-la d’un cantó a un altre de la boca.

Al Coll de la Bena, vaig trobar un senyor de Sant Llorenç de Morunys que ja de nit caminava per la pista. Vaig anar al costat seu una petita estona fins arribar a la collada. M’explicava que havia baixat fins vora Bagà per acompanyar uns holandesos que s’havien perdut. Ara li calia anar fins un coll una mica llunyà per agafar la moto i retornar a Sant Llorenç. No li feia massa gràcia saber que fèiem bivac. Així que, vaig comentar-li alguna cosa d’un amic meu director general d’obres de la Generalitat, del qui no vaig donar-li el nom, per manca de temps. Els del poble ens van descobrir pel matí, per un gos que sortia a passejar de la ma de sa mestressa, quan ja estàvem plegant les coses. L’home va venir després, ja amb cara de pocs amics, però nosaltres ja érem sobre la bici allunyant-nos del poble.

Un pastor vora Pont de Suert em va fer adonar del diferent significat de la pronúncia de la “e” neutra, per exemple, a la frase “bon dia”. En Barceloní, al final, significa equilibri (e neutra), mentre en lleidatà el final vol dir llibertat (a oberta).

Una noia que varem trobar en un poble, que prefereixo no precisar, se’ns va oferir, crec, a tot. Dubtava ella entre jo i el S. Però la postura del S. al final, a la defensiva, la va fer aturar una mica, tot i que per l’energia al baix ventre se li notava que en tenia moltes ganes. El S. no sé si no se’n va adonar de res, o si va fer veure que no se n’adonava.

No vaig veure Mossèn Ramon ni cap conegut de la Seu d’Urgell, però els vaig tenir ben presents. Especialment a Mossèn Ramon, per la petita profecia que s’entossudia que jo escoltés quan érem de visita a casa d’uns amics comuns, ara fa uns quants anys. Començà preguntant-me si sabia què volia dir PM, pintat a l’asfalt de la carretera. Deu voler dir punt màxim, per als ciclistes o per als peons de carretera. Ho vaig veure pintat a l’asfalt abans de Castellbò. I allí també hi havia nombrosos ginjolers de les vores. Després, va atiar comentaris com per renyar els qui embrutien el llindar de l’entrada de l’ermita de Sant Joan de l’Erm amb restes de menjar. Jo, aleshores, somreia, com per fer veure que no n’hi havia per tant. Però, en temps real, va passar que, amb el S., havíem quedat a Sant Joan de l’Erm per trobar-nos per dinar. Jo havia volgut fer-ho ja a la font de Castellbò, on per cert, un dels noiets del poble em mirava amb interès potser perquè jo anava sense mallot i amb el culot una mica abaixat perquè em toqués el sol a la part baixa de l’esquena que és la que em sol fer mal. ¡Ai, Castellbò, bressol, amb Foix, de la nació andorrana! (La pubilla de Castellbò es casà amb el comte de Foix, allà pel segle IX i pels pariatges varen fundar Andorra cedint a l’església part dels drets propis a canvi de no ser perseguits per catarisme).

En S. anava una mica avançat. El vaig estar cercant un quart d’hora per l’hostal/refugi de Sant Joan de l’Erm, al xalet de la Basseta, però ningú no l’havia vist en aquella esplanada esbatanada.
Torní enrere per si hagués entès que havíem quedat a l’ermita. Aleshores, d’improvís, sento algú que em crida des del bosc de dalt. És ell. M’esperava a l’ermita, on no hi ha cap font, ni hi toca el sol. Només aleshores entrava una ullada de sol ben bé precisament al llindar de la porta d’entrada. El camí per continuar no estava clar. Hi ha moltes pistes en direccions similars. Així que, no volia aventurar-me a perdre’l de nou. S’excusava dient que potser sí que havia sentit els meus picarols, quan passí per sota d’ell la primera vegada, però que ja els havia sentit continuadament i no sabia si ara els a sentia en la imaginació o en la realitat. Els seus avantpassats són d’un poblet molt proper. Potser per això fa agafar un excés de confiança i s’oblidava de mi. No vaig poder evitar de tacar una mica amb gotes d’oli el llindar. Aleshores varem marxar, i ell va fugir per anar a fer necessitats. A mi també me’n varen venir ganes aleshores i vaig escollir un lloc arrecerat però proper.
Mossèn Ramon continuava la seva profecia (PM, ginjolers, llindar brut d’oli) tot dient que un ciclista que anés a fer les seves necessitats, per exemple, vora un antic formiguer, podria deixar allí el pneumàtic de recanvi, per la confusió dels colors. I així va passar. Per altra banda, jo ja n’estava ben tip de carretejar aquella andròmina que només em feia que nosa, perquè no sabia com enquibir-la a les alforges. La duia plegada en quatre, i sota les tapes d’un lateral. Acabades les nostres necessitats i desencontres, en S. havia desaparegut un altre cop. Vaig continuar en direcció al restaurant i ho vaig encertar, allí era esperant-me. La incògnita de Mossèn Ramon per a mi és com devia visualitzar uns anys abans les tres imatges. 1) rètol de PM i ginjolers a la carretera de Castellbò. 2) Taca d’oli al llindar de la porta de l’ermita de Sant Joan. 3) Coberta de recanvi abandonada sobre un formiguer.

Al coll de Sacarrera, o una mica més a llevant, vaig trobar-me a l’Anna, una antiga monitora del gimnàs. Baixava tota fresca, precedida del seu xicot. Estava una mica més prima del normal, però la seva veu de xiulet potent, com la que emprava a les classes de spinning, no es podia confondre amb cap altra. No sé si ella em va reconèixer o no. Ells anaven força de pressa i no van parar.

Varem trobar dos joves nòrdics d’aspecte de noruecs, tot i que deien ser anglesos. L’un era motorista i anava per Sant Joan de l’Erm. L’altre era ciclista i pujava des de la Seu. Ambdós eren gairebé pèl-rojos i amb els ulls de color verd blau molt clar, de coll ample i corpulents: però no excessivament alts. En S. no es va afegir a les petites converses, escurçades per la meva por que ell, el meu guia, m’abandonés. I això que se les dóna de saber molt l’anglès, per haver viscut anys als Estats Units.

A Planoles, no vaig trobar el Sr. Agustí Bou, antic veí de casa, però sí que vaig veure amb il•lusió que havia fet un llibre parlant de la seva família i la seva vida. Els del poble li tenen molt de reconeixement. I se’l mereix.

A La Molina, després d’haver anat pel mal camí, vaig recordar les paraules del company del CEC, en Llaudó, oriünd d’Olopte. “Mira, hi ha dos camins. La gent escull el de baix perquè es pensen que és més fàcil. I es foten. Troben tot el rocam difícil de passar. El camí bo és el de dalt”. Jo ja hi volia anar per dalt, però els meus dubtes i en S. em varen empènyer a fer el de baix. I, anant carregats com anàvem, va ser gairebé suïcida. Ara, era d’agrair que ell no se’n queixés. El camí de dalt, dels que van de la collada de les Tortes al coll de Pal, o sigui, pel solell o Llengua Eixuta del Puig Llançada, estava ocupat per una quarantena d’isards. Feien molt de goig. Un parell d’astors ens atalaiaven des del cel, quan ens veien apurats, al roquissar del camí de baix. El que més m’havia induït a emprendre el camí de baix, apart la insistència d’en S., era la foto aèria del GoogleEarth. Potser, en els temps d’en Samaranch al cap de la diputació, varen fer una llaurada per continuar la pista. Però, després, la van deixar de banda i l’erosió l’ha anat tapant fins fer-la fonedissa. I a la foto (que deu ser antiga) sembla que hi hagi una pista amplíssima.

Em resultà estrany com una pagesa que jo tenia vista de Planoles no sabia, allà al coll de la Creueta, que la collada sobre el Pla de Rus s’anomena Collada de les Tortes. No ens va indicar tampoc el bon camí per la Llengua Eixuta, el de dalt. Jo no havia gosat preguntar res las Mossos d’Esquadra que pacientment ens varen seguir dins llur vehicle per tot el Pla d’Anyella. Només m’esborronava que el S. s’aventurés a trepitjar amb les rodes l’herba ben fora del camí i precisament davant d’ells, com perquè ho veiessin.

Varem veure un altre astor a Gotarta, ja prop de Pont de Suert. Però l’animal que va semblar estar més content de veure’ns va ser un ase abans del Coll d’Arriu (Bassegoda). Semblava estar abandonat en una font que no rajava. Però era vora la casa de Sant Miquel, de fet. Venia cap a mi perquè li parlés i l’acaronés.

Per altra banda, em va sobtar que un gos d’atura a la Torre de Cabdella obeís les meves ordres en llenguatge secret. Concretament, la de mirar a esquerra i dreta. Sense haver-l’hi ensenyat res prèviament. O el meu llenguatge inventat per als gossos és molt bo, o el gos és molt intel•ligent.

A Albanyà, un gran gripau creuava el carrer que baixa al camp de futbol. Això dóna idea de la humitat que hi ha per aquells verals.

Per Darnius varem sentir les corregudes d’uns cabirols. El S. diu que en va veure un. Deuen ser de la reserva o tancat particular de caça.

De les plantes, em varen sorprendre unes quantes. Feien goig les poques plantes d’Aloc en flor (blava) al torrent de Llançà. Quercus ilex ssp. ilex var. crispata abunda moltíssim més amunt d’Albanyà. Mai n’havia vist tanta abundor d’aquesta varietat d’alzina. Em va sorprendre, per segon cop, veure un Quercus pyrenaica, sota Cal Roca, a Pardines. Era ben bé com els que havia vist a la vall de Lozoya. Em va alegrar veure, en moltes ocasions, Pulicaria dysenterica. L’he intentada cultivar a la bassa de casa, però sempre infructuosament. Era ben florida, a les vores de les carreteres. De la meva petita marrada d’una vintena de metres al Collell, sobre Gòsol, puc estar-ne orgullós per haver-hi descobert Nepeta nepetella. La flaire d’aquesta nepta és de les més agradables. Gairebé tant com la d’hisop, que és abundant passat Tuixén. Va sorprendre’m també l’herba Tora o Aconitum napellus a la font del Coll de la Bena. Estava ben florit. Abundava també entre Llavorsí i Espui. Però, allí ja no sorprèn tant que n’hi hagi. Potser vaig arribar a veure l’híbrid entre Pinus nigra i Pinus sylvestris. Era el que un enginyer croata cercava per Catalunya, acompanyat de l’enginyer amic meu de l’antiga ICONA, en Saéz. Si existeix aquest híbrid, ha d’estar aquí pel Sud de la Seu d’Urgell, pujant cap a la Vança. La hibridació entre els pins no està tan ben assumida com entre els roures, per exemple. Però, es pot suposar que hi ha una gradació entre el Pinus mugo del Alps i el Pinus mugo ssp. uncinata dels Pirineus, més robust i alt. I la sèrie continuaria amb el Pinus digenea (uncinata x sylvestris) i les formes iberica o pyrenaica del Pinus sylvestris, abans d’arribar a Pinus sylvestris típic. Tot això es veia clar pujant de Llavorsí al Pla de l’Artiga.

Deien que, després de mig any de sequera, amb pluges només esporàdiques, els pagesos havien hagut de comprar herba per les vaques. Em va sorprendre veure flors als prats de Meso-Bromion. Com sempre, per tongades de colors. Solen dominar dos colors. Ara, de fato, és veritat, no n’hi havia pas gaire.

Gairebé desagradable resulta la freqüència arreu de l’espècia immigrant Senecio inaequidens.
Varem poder menjar força nabius cap a la Collada de les Pedres Blanques, entre Llavorsí i Espui. De móres, també ens en varem fer un tip pujant al coll de Sacarrera i en d’altres trams. Varem tastar les pometes petites i molt gustoses, però sovint massa verdes, d’una varietat de Pomera el nom de la qual desconec, però que és molt freqüent en aquesta franja dels Pirineus. Quan trobàvem alguna pomera de pomes mitjanes i vermelloses (a franges), aleshores ja en preníem un parell, o més, per menjar-la més endavant. En S. deia que no coneixia els fruits dels rosers silvestres, ni les nous quan eren a l’arbre. En canvi, els gerds sí que els coneixia, dels Estats Units. Però no en varem trobar. Les mates encara no en feien. Curiosament, els préssecs que compràvem eren cada cop menys bons, com més ens allunyàvem de Llançà. Així que, a la Seu i a Pont de Suert, ja vaig comprar paraguaians. Menjats amb pell, són força bons.




1- De Llançà a Albanyà
La baixada abans de Llançà, que segueix un túnel del tren, ens avisa que ja és hora de baixar. Resulta que del barri de l’estació en diuen Set Cases. Agafant la carretera en direcció al SW, arribes a trobar la llera plena de grava d’un riu sec (Madres). En S. es precipita i agafa el primer trencall que va a la llera, que resulta no ciclable. En aquest primer error, jo perdo tots els fulls dels mapes que han voleiat perquè els duc malament. Un tercer ciclista se’ls mira esparverat i m’ajuda a recollir-los. La segona baixada a la llera és la bona. La pista cap a Sant Silvestre comença adornada amb les flors liles dels Alocs. En un punt, cal prendre el camí del mig, indicat com a GR, a la dreta, i passar per sota la via del tren. Aquesta zona del Campanar està ben resseca, però el dia no és massa calorós. No trobo tan difícil aquesta pujada com la vegada anterior. Aviat comença el descens cap a San Silvestre de la Valleta. La Font del Xai està ben indicada i hi han posat bancs i taules per poder-hi menjar amb comoditat. El començament de la pujadeta que segueix el revolt del fons de la vall tampoc em sembla tan terrible aquesta vegada. A Vilamaniscle, el carrer per on havia passat i que dóna a la plaça amb plataners ara és contra-direcció. Passem més pel cim i oblidem el poble. A Rabós, ens desviem una mica per fora el poble enlloc de passar pels carrerons, però quan trobem la carretereta tornem a la dreta fins el punt del restaurant, i seguim la pista asfaltada amunt. A Espolla, ni carreguem aigua, ja que encara en tenim de la Font del Xai. El rètol de Vilartolí l’han posat ara a la dreta de la pista que ix més avall de la Font del Córrec, una mica més avall d’on era i més visible. Arribats al menhir, tirem per la pista de l’esquerra, la qual cosa ens duu massa al Sud, però arribats al fons de la vall, podem emprendre un altre cop la direcció Nord envers Cantallops. Poc més amunt, trobarem el camí que amb un parell de revolts baixava des de la zona del menhir. No hi ha tantes mosques enguany a Cantallops, però alguna n’hi queda. No ens desviem per veure els estanys de Canadal. Jo he acuitat el S. perquè no anéssim fins la vora del mar i ara no em veig autoritzat per exigir-li que anem a visitar aquest cau de sangoneres. Som a la Jonquera.

LA JONQUERA. Poble famós per les duanes, estacions de servei i cases de putes. El terme s’estén a llevant de l’autopista, fins el Castell de Recasens (conca del riu Anyet, antuvi coberta per una massa forestal esplèndida i ara tota pelada). I, a ponent, pels nuclis de Canadal, els Límits, i els Torts, i el castell de Rocabertí (conca del riu Llobregat d’Empordà). Hi ha ací algunes esglesioles romàniques (Santa Llúcia, Sant Martí, Santa Maria, Sant Pere). Al carrer major, hi ha un recent inaugurat (2007) museu memorial de l’exili, i també museu de l’Albera. Gasolineres, supermercats, tallers, restaurants, motels. Festa major el 8 se setembre. Hi passen el GR 11 i el GR 2. Hi ha una torre de defensa antiga adaptada com a refugi pels excursionistes de pas. És el darrer poble abans del Pas del Pertús. Per aquí va passar Aníbal i els seus elefants camí de Roma. Suredes. Al coll de Panissars restes romanes d’una mansió de Pompeius. Dolmens i menhirs. La Porta Catalana és vora la frontera policial (obra de Josep Lluís Sert, en forma de piràmide).

Creuar l’autopista no sembla pas tan fantasmagòric aquest cop. Ni la pujada a Agullana tan forta. Em creia que el S. voldria agafar la carretera directe a Darnius, per manca de temps, com fan molts. Però vol pujar per la pista del Nord. Al nucli vora l’església, comprem fruita i alguna altra cosa. La festa de l’escuma està en marxa.

AGULLANA. Poble de l’Alt Empordà a la part de ponent de l’autopista AP2, famós pels monuments megalítics i també per les cases de putes arran l’autopista, molt visitades pels francesos. (N’hi ha d’altres als termes de La Jonquera i de Capmany sense separ-se de l’autopista). Encara hi ha pagesos que menen conreus de secà, ramaderia i boscos (castanyers, sureres). La carretera que ve la La Jonquera es bifurca al nucli principal del poble . La rama de dalt va a La Vajol i la de baix, i al Sud, a Darnius. El menhir dels Palaus, és molt a prop del mas del Forn, vora l’autopista. És molt fàcil de veure així que s’ha creuat l’autopista per sota, anant a ponent. A més, hi ha dos dolmens: La Barraca del Lladre, i la Llossa de la Jaça d’en Torrent. De la prehistòria destaca també el camp d’urnes (funeràries) de Can Bech de Baix. Malgrat ser un poble petit (de 600 habitants) Agullana té edificis notables: asil Gomis, la Concòrida, el cine, les escoles públiques. l’església de Santa Maria (del segle XI) ). Hi ha rutes btt pels voltants, marcades pel grup “els senglanassos” cabrenys@ddgi.es . L’ermita de Santa Eugènia, al coll del Portell, compta amb una devoció especial per part dels agullanencs. [Així, doncs, res d’amors lèsbics! La santa va salvar la pell quan l’acusaven, tenint-la per home i abat del convent, d’haver violat a l’encarregada de la intendència. S’havia fet passar per home per poder estar amb aquells monjos que cantaven cançons delicioses. La va jutjar el pare, governador d’Alexandria, que la creia morta, i ben fàcilment va poder comprovar que la santa no tenia penis.]
El poble està situat a la Vall de la Guilla, al peu del massís de Les Salines (Roca Frausa, 1440 m snm). Hi destaquen entre els arbres monumentals, les sureres del Fadrí, de la roca del bolet, del Mas Molinàs i del Mas Perxés; l’alzina de Can Batlle de l’Estepa; i el castanyer de Santa Eugènia.
La festa major d’Agullana és el 15 d’agost. El darrer diumenge d’agost és la festa de l’Estrada (agregat). Hi ha cases rurals i bungalows per llogar, però no hi cap fonda o hotel al nucli principal. Motels, com s’ha dit, vora l’autopista, sí.

Passem per Agullana coincidint amb la festa infantil de l’escuma. Un canó de més d’un pam de diàmetre va llençant escuma, ara blanca ara rosada, ara groga, ara verda, a la plaça de l’església. Els nens i nenes, animats per la música i per l’speaker, es distreuen, sense sortir de les normes. No poden pas marxar de la plaça, i han d’anar en vestit de bany. Alguns xalen tot amagant-se a terra i jaient enmig el mar d’ones d’escuma.

Preguntem pel carrer Darnius i l’enfilem, després del nostre recés per menjar. Passada la font, en S. emprèn el carrer de la dreta enlloc de pujar recte amunt. El cas és el mateix perquè anem a parar a la pista de Darnius. Però ell està desconcertat perquè no recorda el tram amb precisió i li sembla que havia anat més pel Sud. Vol agafar un trencall de la pista que està marcat com a prohibit o no recomanat per a BTT, i ho discutim. Tornem enrere per refer les indicacions, però de seguida trobem unes senyores que ens indiquen que ja anàvem bé per la pista principal. Potser sí que valia la pena, pel paisatge, aquesta marrada que ha resultat no ser-ho. Abans de Darnius, el descens és fort.

DARNIUS. Poble de l’Alt Empordà, d’uns 500 habitants, i situat a uns 200 m snm. És entre la Serra de l’Albera i el pantà de Boadella; i més concretament sobre el riu Ricardell i al SSW d’Agullana. Els rius Arnera i Muga alimenten el pantà (erròniament anomenat de Boadella). Cereals, vinya, oliveres, hortes. Dolmen al Puig Caneres. Menhir de la Pedra Dreta o del Mas Geli del Bosc (entre Agullana i Darnius), també conegut com a Roc del Frare. Església principal del segle XIII. Castell de Montroig (segle XI). Bestiar, apicultura. L’embassament té unes 100 Ha i club nàutic. Capacitat: 62 milions de metres cúbics. Rega unes 10.000 Ha. I dóna aigua a Figueres.

Més avall, enfilada ja la carretereta al pantà, discuteixo amb en S. perquè em sembla que caldria prendre un carrer a la dreta. Però m’adono que no tinc raó, que allò no continua i que és ell ara qui té raó. Més avall, trobem la cruïlla on pensava jo que érem abans. Aleshores sí, prenem la carretereta de la dreta. Gairebé no veiem el pantà, malgrat passar-hi molt a prop, segons el mapa, durant molt de temps. És mig buit. Després de la pujada al Puig d’en Llosses, on hi ha plantacions d’alzines sureres, tornarem a veure una altra cua del pantà que sembla un riu normal i que en S. no accepta que sigui el mateix pantà. La carretereta cimentada ens durà fins Sant Llorenç de la Muga. Haurem sentit algun cabirol. En S. diu que n’ha vist un. Jo paro a Sant Llorenç per parlar amb ma mare. Ell no trucarà mai a casa seva durant tota la setmana. Sant Llorenç de la Muga, pàtria del meu amic Josep Sindreu (i alcalde de l’Estany), em recorda Riudecols, amb més humitat.

SANT LLORENÇ DE LA MUGA. Vila rústica vora el riu Muga a l’Alt Empordà. Al segle X es coneixia com a Sanctus Laurentius de Sambuca. Muralles del segle XV encara en peu. Antigues mines de plom i de ferro. Al segle XVIII, forja reial (durant la Guerra Gran, els francesos la destruïren. Ara les runes són sota l’aigua del pantà de Darnius). Castell del segle XII. Pont del segle XV. Casal de colònies infantils. Gorgs al riu per banyar-s’hi. Personatges: Marià Baig i Minobis (pintor). Menys de 200 habitants. Rutes btt: http://www.angelfire.com/ct/senglanassos/

Es va fent fosc i arribem ja de nit a Albanyà, pàtria del meu altre amic Joan Juanola. A la font, que raja calenta, i per això li van posar el nom de font de l’olla, ens preparem per sopar. Pregunto per ell, però el seu cunyat em diu que deu ser a Figueres. En principi no veu amb gaire bons ulls que ens quedem a dormir vora el camp de futbol. Serà un bivac molt humit. Algun gripau creua el carrer de la font. Tot és amarat de rosada. La resclosa fa molta fressa allà baix, però ens deixarà dormir bé, potser pel cansament ja acumulat. Ens preparem per dormir al raser d’un dels murs del camp de futbol, perquè no se’ns vegi des del poble que s’alça al cim. Unes pomeres ens donaran una mica de fruita per esmorzar. Pomes amb móres és una bona barreja, però sovint no les trobarem al mateix indret com aquí. La pluja ens ha anat rondant tot el dia però encara no ens ha mullat. Hem iniciat la ruta pocs dies després dels incendis a l’Alt Empordà. Per algun tram, encara se sentia la ferum de cremat.

ALBANYÀ. Un àrab entendria que hi ha “un constructor”, i és ben probable que signifiqui això el nom del poble. Poblet de menys de 200 habitants de l’Alt Empordà, a la capçalera de la vall de la Muga. Hi ha boscos d’alzines esponerosos (amb algunes tòfones esgarriades) i alguns retalls de conreus (farratges, verdures, blat de moro). El monestir de Sant Pere, al centre del poble, va ser fundat al segle IX (820) pel frare Dònnul. El municipi arriba fins a la Mare de Déu del Mont (festa, el segon diumenge de setembre), Lliurona, el Bassegoda (Sant Miquel: festa el darrer diumenge de setembre) i Solls (festa, el 27 d’octubre). Fonda Cal Tet (tlfn. 972 56 91 87). A mig Km vall amunt hi ha el gran càmping Bassegoda Park: telf. 972542020. http://www.bassegodapark.com


2- Albanyà-Ribes Altes
En S. triga gairebé dues hores des que es lleva fins que és a punt de marxa pel matí. Ha de rentar la roba a la font. Després ha de posar-la a estendre, agafada a la malla, sobre la bossa, sobre el portaequipatges o transportí. La pista vall amunt és agradable. Hi ha un càmping oficial, amb moltes caravanes i grans tendes parades. I també hi ha el camp on acampen els qui no volen pagar ni tenir serveis. De primer, la pista és cimentada. Després, es va fent agresta i pedregosa. En S. aconsegueix no baixar mai de la bici fins coll de Riu (o Arriu, com a mi m’agrada escriure, en occità). A Can Nou Masos trobem un ase parat davant la font seca. És gris, de mida mitjana i afable. La pujada fins a coll de Riu es farà difícil, no per l’amplada del camí, sinó per la mida de les pedres que hi abunden. En S. fa tot el trajecte muntat a la bici. Jo, al final, en baixo per continuar a peu al costat de la bici. Dalt el coll trobem la colla de ciclistes SISA, de Rubí, que van amb mallot de color carabassa. Parem una bona estona a intercanviar informacions. En S. coneix bastant un d’ells, el més simpàtic. Varen fer la travessa Barcelona Andorra. Ara no s’ha estat, però, de riure del meu mirallet retrovisor. Emprenem la baixada per trams curts. Ells es van esperant uns els altres. La pista és bona, tot i fer molta baixada. Ara entenc que no es queixi ningú de l’itinerari. Si passés pel fons de les gorges de Sant Aniol, el camí no seria ciclable. Després de molts trams, apareix la font a l’esquerra. És evident que aquest no hagués estat un bon lloc per acampar, com havia projectat en principi jo a l’espera del veredicte d’en S., qui es va excusar per no recordar res d’aquesta font. No hi ha pràcticament marges plans vora la font, que ha aparegut precisament quan en S. negava que poc més endavant hi hagués cap font. Després, trobo un grup que venen de Pont de Suert però que no tenen idea que hagin seguit la ruta Laparra. A Sadernes, els SISA paren a veure si els donen unes cervesetes i dinar. Resultarà que de dinar res.

SADERNES. Càmping i bar. 972 68 75 36. Església romànica del segle XII. És al terme de Sales de Llierca. És ja a la Garrotxa, al Nord de Montellà i Montagut i a la riba del riu Llierca que baixa dels gorgs de Sant Aniol. Oriol de Tortellà s‘hi va casar, al segle X, amb la germana del comte Tallaferro. Castell encara habitat. Apart Sales de Llierca, i Sadernes, el municipi té els veïnats de Gitarriu, Sant Grau d'Entreperes i Sant Miquel de Monteià.

Els trobarem més endavant, passat el coll de Sacarrera. Abans d’arribar a Montagut, abandonem la carretera per refer camí cap el Nord. En principi, diem de dinar als Vilars, però seguim riera de Castellar amunt. Veiem uns salts d’aigua temptadors, però no sabem arribar-hi. Una mica més amunt, ens costa trobar un trencall que dugui al riu. Però al final el trobem. Jo aprofito per rentar la roba ara al migdia. I també em banyo una mica. L’aigua no és perfectament neta, fa una mica d’olor d’algues, però una mica de sabó la hi ben treu. Escampo tot el contingut de les alforges al peu de la bici allà vora l’aigua. Amb tot, no tinc gaire temps per dinar. Em S. només es dedicarà a menjar i aviat haurà acabat. Així que em deixa sol mentre refaig tot el meu equipatge. Carretera amunt, em costa atrapar-lo. Abans del coll, veig que baixen dos ciclistes. Darrera va la noia, que em sembla que és l’Anna Ruiz, la monitora del Nou Can Caralleu. Em saluda amb veu potent, com la que empra a les classes de spinning. A mi no em queda gaire energia per respondre-li. Després del coll, ve una baixada, com era d’esperar, però agafem la vall de l’esquerra que és llarga i va pujant encara que suaument. És la Vall del Bac, proverbial pels seus roures mil•lenaris. Però només en veig un i no gaire de prop, ni gaire gran. En aquesta pujada retrobem els darrers contingents de l’equip SISA. Aniran a dinar a Camprodon. A Sant Pau de Seguries, parem a omplir l’ampolla de l’aigua en una font de la plaça principal. Una bona colla de senyores grans reposen als bancs de la plaça.

SANT PAU DE SEGÚRIES. És al Ripollès entre Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, al costat del riu Ter. Té uns 600 habitants. Càmping. El nucli data almenys del segle IX. Però va créixer com a poble a partir del segle XIII. L’agregat de La Ral data també del segle XIII. Festa major, el primer cap de setmana de setembre (a La Ral, l’últim diumenge d’agost). A La Ral, hi ha una empresa de maquinària elecrònica per a planxisteria. El 1152, un terratrèmol destruí moltes cases. Al segle XIV, la pesta negra minvà la població, que encara no passava de 40 habitants. El 1248, el rei Jaume I volia fundar una vegueria a Camprodon. El monestir de Sant Pere de Camprodon no volia deixar la vila en mans del rei. Però el monarca aconseguí, de l'abat de Sant Joan, el pla de Miralles. En aquest indret hi establí un nucli urbà, anomenat la Reial (ara La Ral), ja vegueria. Abans del segle XX l’activitat econòmica era només rural (cereals, patates, blat de moro, farratges, vaques, bens). Hi hagué molins fariners. Al segle XX, s’hi ubicà una fàbrica de ciment, dues petites centrals hidroelèctriques, una d’acabats i tintura de teixits de cotó, una serradora i una planta d’embotits. Hi ha un poliesportiu. Botiga de barrets i boines. Se celebra una caminada popular per una via romana (del càmping al Capsacosta) el darrer diumenge d’octubre. Farmàcia. Queviures a la plaça de la Generalitat. Mercat els dijous (matí).

Emprenem el camí cap el Nord per una mena de carril bici al costat de la carretera. Hi ha alguns cavalls que també l’aprofiten, més o menys guiats per llurs genets. Arribats al pont, ens desviem per la pista de Creixenturri. Val la pena passar pel bosc ombrívol i estalviar-se uns pocs quilòmetres de carretera fressada. Veiem la colònia Estabanell i com cola l’aigua per les antigues rescloses antuvi propietat dels Trias de Besalú. Em recordo ara de la iaia Ramona que Cambó va mantenir en les seus darrers anys. Ara les cases semblen mig enrunades, però l’aigua salta blanca i plena d’escuma, amb força, des del canal. Arribem ja a Camprodon. Hi manca una ullada de sòl i el somriure de ma germana (ja morta) que quan jo tenia un any hi jugava amb mi, tot fent veure que el pom de la corda de saltar era un telèfon, allí vora la piscina de l’hotel on s’estaven els avis materns. Els grans Castanyers d’Indies encara hi són, potser més alts encara.

CAMPRODON. És al Ripollès, vora la confluència del Ter i el Ritort, i al peu de la Serra Cavallera. Famós per les galetes Birba i pel barri de torres amb arbredes frondoses. El terme municipal comprèn també els nuclis de Beget, Bestrecà (deshabitat), Bolòs, Cavallera, Colònia Estebanell, Creixenturri, Freixenet, El Riberal, Rocabruna, Salarsa. Hi ha indústria tèxtil, de la fusta i alimentació. Pastures, vaques, porcs i gallines. Cereals, patates i llegums, bolets. L’església de benedictina de Sant Pere data del 950. Als segles XVII i XVIII sofrí uns anys (7 en total) d’invasió francesa. Isaac Albeniz potser és el personatge més famós de la vila. El músic tenia una manera molt peculiar de saludar quan entrava en una reunió d’amics, “al cul us pixo a tots”. Nasqué a Camprodon, el 1860. Un besnét seu és l’alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón i una besnéta, la primera dona del primer ministre francès Nicolas Sarkozy. El Dr. Robert (alcalde de Barcelona) i Juan Negrín estiuejaven a Camprodon. Joaquim Claret (escultor) hi nasqué el 1879. Hi ha uns 2000 habitants censats actualment a Camprodon. L’Hostal els Avets accepta de bon grat ciclistes (carretera a Molló, nº 3 - tlfn. 972 74 00 71). Però hi ha molts més hotels. Càmpings. Fonts.

En S. vol menjar de seguida. Comprem alguna cosa a la primera botiga de queviures que trobem al nucli de Camprodon. Jo l’espero fora, i quan ell surt, vull entrar jo. Però vull que esperi davant la botiga. I és que he agafat mania ja a la plaça pels seus fumadors i per recordar-me força la placeta on la policia de paisà a la Savòia va temptar de matar-me per pur esport. Sigui el tabac d’aquí o sigui que no tinc nou pinyons al casset –perquè quan van canviar les manetes resultava que no tenien aquest casset a la botiga-, el cas és que després d’Abella, he de baixar de la bici i empènyer-la durant molt de tros. Un senyor passeja el seu gos i camina més de pressa que jo. Quan passàvem per la Roca, un poblet encantador, en S. em recorda que la pintura d’un cotxe que és allí aparcat ha estat ruixada en una planta dissenyada íntegrament per ell. He triat aquesta variant de la Collada Verda perquè assolir els 2000 m ja el segon dia em semblava massa fort. I perquè veia més fàcil, recte i lògic passar per allí. Les bromes dels cims me n’han acabat de convèncer. Quin sentit tindria pujar-hi si no hauríem pogut gaudir de cap panoràmica? A en S. li agraden les pujades fortes. Ell munta una bici de 10 quilos i només du uns 16 quilos de sobrepès. Jo peso 70, i ell 55. En aquesta pujada, per primer cop a la travessa, em durà avantatge. Jo ja sabia que primer tiraria poc ell, i que al final s’aniria posant en forma. A la Collada Verda, hi ha Pi Negre. Més al Sud, s’albira una gran collada, més espectacular, que deu ser el Coll de Pal. La pista baixa molt fort. M’aturo, després de llevar el fil electrificat, per esperar en S. a que passi. Mentrestant, puja un tot terreny el conductor del qual s’estranya de la meva actitud pensativa sobre el fil estès a terra. Resulta que ja ens hem passat Can Roca. Jo que volia anar-los a veure! Aviat serem al nucli de Pardines. Trobem les fonts, el safareig i la casa del Toni Salamanca. Però ell és a Perú, em diu la veïna de sota. Ja comença a fosquejar.

PARDINES. Poble del Ripollès oriental, entre la Serra Cavallera i el Taga (al Sud), i el Puig Cerverís (al Nord). Pinedes de pi roig, rouredes, fagedes. Pastures, bestiar (vaques, ovelles, porcs, gallines, conills). La proximitat de les muntanyes de 2000 m fa que tingui un clima més fred del que li correspondria per l’altura (1200 m). Cereals, patates, farratges.

Seguim cap a Ribes, pel trencall de Ribes Altes. Així com va encertar-ho, en S., a l’escollir els voltants del camp de futbol per a dormir ahir, avui torna a fer-ho a l’escollir una feixa sota la pista abans d’arribar a Ribes Altes. Es veu Pardines, el Taga i una maquíssima panoràmica des d’aquí. No ens costarà massa adormir-nos després de parar les tendes i sopar.

3- Ribes Altes – Coll de la Bena
Com sempre, jo em desvetllo més aviat que el meu company. La lluna té banyes i brilla força abans de fer-se de dia. El campanar de Pardines va tocant les hores. Jo he de calcular l’hora afegint-ne set a la que marca el comptaquilòmetres i traient-ne mitja. Esmorzem i desparem les tendes. La baixada a Ribes promet ser fascinant. Arribats a una cruïlla dubtem, però en S. s’orienta millor i encerta. És cap a la dreta. Passem per sota alguns marges amb avellaners ben ombrívols i que regalimen aigua abundant per tot arreu. Des de dalt, el poble sembla molt i molt petit. El batejo provisionalment com a Ribetes de Fresser. Ja són les vuit, i les botigues han obert. Parem a la font.

RIBES DE FRESER. És al Ripollès, al Nord de Ripoll. Abans el riu es deia Fresser, ja que hom creia que per la fressa que feia se’l nomenava així. De fet, a Ribes també conflueixen el Rigard i el Segadell. Té uns 2000 habitants. Al segle X pertanyia al comtat de la Cerdanya. El municipi comprèn també Batet, Bruguera, Ribes Altes i Ventolà. Hi ha una deu d’aigua explotada per a alimentació (Aigües de Ribes) i hi havia hagut fàbriques de teixits i de paper; explotacions mineres (coure, ferro, niquel) i pedreres de ciment, calç i carbur càlcic. La pagesia viu de les vaques principalment, i també dels bens, i del bestiar (aviram, conills, porcs) criats a casa. Les rodalies han donat dos homes destacats de l’actualitat (i cosins entre sí), Josep Vigo (botànic) i Pere Vigo (polític d’esquerra republicana). És famós el restaurant dels Caçadors (tlfn. 972 72 70 06). El mercat és el dissabte. Són molt conegudes les muntanyes que volten el poble: Taga, Sant Amanç, Comarmada. És molt famós el cremallera que duu a Núria des de Ribes, tot passant per Queralbs. Hi ha una botiga de bicicletes (Marc: 972-72 73 39 / 615 62 03 94).


En S. renta la roba la font. El pa i alguna cosa més em sembla molt car aquí a Ribes. Truco per telèfon des d’una cabina. La meva targeta de telefònica deu haver caducat. Hi poso una moneda de 2 euros però em sembla que m’equivoco. Per un cèntim puc parlar ben bé dos minuts. El problema de trucar a casa és que havíem quedat de trucar de nou a deu del vespre, i a aquestes hores a molts llocs pels que passarem no hi ha cobertura. Des de Ribes, deixo el missatge al contestador. Emprenem la carretera cap a la Collada de Tosses. Suposo que en S. es deu sentir enganyat perquè li he dit que ambdues variants, la bàsica i la B, es trobaven a Pardines, i no és del tot cert. Conflueixen a Pardines però no acaben de coincidir fins a Planoles. A Roques Blanques, deixem la carretera principal per agafar una pista que primer puja molt enmig de prats de dall i després baixa molt fins Planoles. Just començar els parts del poble, respirem a la força les aromes de la depuradora. Jo que de lluny havia pres la construcció per la residència dels meus amics maristes! Pugem fent tota la volta pel poble.

PLANOLES. És el poble gran (300 habitants) que hi ha entre Ribes de Freser i la collada de Tosses, al Ripollès. Casino, bars, hotel de vacances de la Generalitat “Pere Figuera” (972.73.61.77 - 972.73.64.31), residència marista (972.73.60.67). Càmpings, apartaments, turisme rural. Queviures. A més de Planoles, el municipi compta amb el poblet de Planés i els veïnats dispersos de l’Aspre Can Fosses, Cruells, Les Casetes, El Molí, El Puig i el Serrat. Hi estiueja la família Bou (d’Indústras Agrícolas) que ha editat un llibre biogràfic que es troba a les botigues del poble. Mines d’antimoni. Boscos, ramaderia. Bolets.

En S. volia tirar pel dret fent drecera. Però jo que conec el poble li ho desaconsello rotundament. Ens aturem just passar el desviament de les piscines, el que prendrem després. A la botiga, veig el llibre del Senyor Agustí (Bou i Tort). Em diuen que fins i tot el seu fill Enric hi és avui. Però, de primer el llibre és massa gruixut per dur-lo de travessia. I, després, anem amb el temps just per a fer visites. Que ja m’agradaria, i molt, de fer. Tampoc ens aturarem a Fornells a veure al meva amiga Marta. Aquí la botiga és fosca i poc espaiosa. Agafo una bossa que resulta ser la del S., i ell ha agafat la meva. Desfet l’equívoc, falta saber ben bé per on hem de seguir. La botiguera ens orienta una mica. Poc més avall, a la mateixa corba, surt un carreret que ben aviat es bifurca. En S. vol agafar el camí de dalt. Un pagès li ho corrobora, però jo li asseguro que la guia diu d’anar pel trencall de baix. Resulta ser millor el de dalt perquè estalvia, aquesta vegada sí, una gran davallada que haurà de ser refeta més endavant per assolir el cim del poble proper, Planès. La carretereta fins la collada, que jo havia conegut sense asfaltar, ara és tota asfaltada. Hi ha força Quercus petraea pel fons de la vall per on puja la carretera. N’he guardat una mostra dins el camal del culot, però em caurà i la perdré. La pujada em resulta agradosa. Hi corren pocs cotxes per questa carretera. Passem Fornells, la boca del túnel en caragol del tren i el poble de Toses. En S. es va quedant endarrerit. L’espero dos cops a mitja pujada. Arribem a la collada per fi. El panorama s’obre cap a l’enyorada Cerdanya. Però en S. no vol fer la carretera que ens mantindria a la mateixa altura anant a la collada del Pedró tot i passant pel vessant Nord. Ens estalviaríem molt de temps i quilòmetres, però què hi farem. Encetem de nou la terra, per una pista que primer baixa suau envers el Sud i dóna tota la volta al cap del Ginebrar. Al virar, al capdamunt del clot de la Fou, trobem una font (dels Clots) amb abeurador, i hi parem per dinar.

LA MOLINA. Estació d’esquí (=esquí resort) més antiga de Catalunya (1930-1940). És a la Cerdanya, tocant al Ripollès i al Berguedà, al terme d’Alp. Els cims del Puigllançada i la Tossa d’Alp ofereixen panoràmiques excepcionals. Des de la Tossa d’Alp es pot baixar en bici de descens, havent-hi pujat en el telecabina, a l’estiu. Fora de temporada, deixen anar en vtt per les pistes. Un dels hotels més veterans és l’Hotel Adserà (972 89 20 01). El forfait serveix també per les pistes de la Masella, una mica més a ponent i al mateix terme d’Alp. Darrerament hi neva poc, i les pistes només es cobreixen amb neu artificial. Apartaments, algunes botigues i restaurants vora la Pista Llarga o vora l’estació. Font de la Princesa (vora l’estació, cap el Nord, a la baga), que diuen que desenaiguava la canalla, i font de l’Arpí (al peu del començament de la carretera a la base del telecabina de la Tossa d’Alp). [Un nen o nena estan enaiguats quan no volen menjar perquè se’ls ha negat algun caprici. La cosa pot arribar a ser molt greu]. Hi havia hagut mines de manganès i d’àmbar a la Tossa d’Alp.

Arribem després al pla d’Anyella. Es nota que hi hagut sequera. El cotxe dels Mossos d’Esquadra ens segueix a poc a poc per darrera. Al S. no se li ocorre altra cosa que sortir-se de la pista i anar en paral•lel trepitjant l’herba amb els pneumàtics. L’amonesto. Fa veure que no sabia que això no es pot fer. No sé si es pot fer o no, però davant el cotxe dels Mossos, més val no fer-ho. Queden molt enrere els anys en que tota l’esplanada era plena de flors d’Àrnica. Arribats a la carretera que ve del coll del Padró, obro el pas del fil electrificat per a en S. i per a ells. Sortosament, són bons homes. A partir d’aquí, sortim totalment de la ruta Laparra, fins a trobar el Coll de Pal. A en S. no li va agradar gens haver d’anar per les pistes d’esquí amb la bici. Ell esquia (snow-board). Però allò sembla que li va resultar molt desagradable. Enfilem la pujada per la carretera envers el SE cap el coll de la Creueta. Abans, mirem el Clot del Pla de Rus, però ens a sembla totalment impracticable. Al coll de la Creueta hi trobem una senyora jove, d’ulls blaus i molta empenta, que ens diu que ve de veure les vaques, i que estan bé. No recorda cap collada de les Tortes. Però ens diu que, amb dificultat, podrem passar cap el coll de Pal. De primer, la pista emprèn la direcció Sud. Però, després, vira més o menys cap a l’Oest. En S. es troba malament, per no haver-lo deixat dormir fins una mica més tard. Però ell m’havia dit que avui es llevaria més d’hora que jo, per estar llest al mateix temps que jo. Arribem a les barraques del Pla de Rus. Aleshores la pista vira una mica cal el S, exactament al SW, en pujada. Hi ha vaques de tots els colors: canyella, blanques i negres, marrons i blanques, grises, etc. Arribem a la collada de les Tortes. Veiem un grup d’uns quaranta isards enfilant-se per la costa del Puig-Llançada. Miro l’altímetre i dedueixo que cal pujar uns 50 metres més. Però, no es veu cap camí cap allí. N’hi ha un uns 150 metres més amunt, per on s’aturen els isards. I sembla que n’hi hagi un una mica més avall que el coll. Al S. li agrada més aquest que baixa. A mi em fan por les roques. I tant que les trobarem al cap de poc! Haurem d’empènyer de mala manera, arriscant-nos força. Sort que les sabates són de les millors i ens a sentim segurs. El paisatge és fantàstic. Per sota aquest balcó esbatanat, es veien les muntanyes del Catllaràs plenes de fosques fagedes i, més lluny i a la dreta, els Rasos de Peguera i la Serra del Verd. Als peus, quedava el Llobregat, més avall de la Pobla de Lillet. Les roques blanques dels nostres peus donaven a una mena d’afrau, el desllorigador del qual no ens atrevírem a albirar. A l’esquerra, sobre Castellar de N’Hug destacaven les roques de color roig fosc. Passades unes bones estones angunioses, trobarem un camí fora de les roques que, planejant més o menys, arriba a la vora el refugi de Coll de Pal. I quina tristor veure la casa un temps plena de turistes ara tota tancada i abandonada! En S. vol fer el descens per les pistes enlloc de per la carretera. Potser té raó, perquè, després de la pujadeta desagradable fins el primer coll, el descens és força bonic. De la Collada de la Bòfia, baixarem al coll de la Gavarra, deixant a l’esquerra l’accés al refugi del Rebost. Arribats al pont de les dones mortes (poc més avall de l’Hospitalet de Roca Sansa) emprenem el descens per la carretera asfaltada. El que més impressiona dels ponts de l’autovia que passa per damunt no són els pilars ni l’altura de l’obra, sinó la precarietat aparent dels extrems dels ponts, allí on l’obra moderna s’adapta a les roques de la muntanya desfeta per la dinamita. Sembla que el punt de recolzament sigui un munt de runes que s’hagi d’escolar avall d’un moment a l’altre. Però en Garcia Lillo (director d’obres de la Generalitat) em deia que l’obra era segura. Arribem a les afores de Bagà. Ens aturem per intentar collir algunes pomes ja vermelles. Resulta, però, més difícil del què pensàvem. Aquestes pomes mitjanes estaran gairebé sempre força verdes, excepte a Albanyà. I les petitones tindran molt bon gust, però poca polpa. Ens fiquen pels carrers del nucli antic. Una senyora té un seller replet de verdures. Sembla que les hagi de vendre. Però el marit ens diu que millor ho trobarem al SUMA, el supermercat de la plaça, que és enfront el punt de la carretera on anirem a parar baixant tot dret avall i a l’esquerra. A la ma, ella du un gran tomàquet d’aquells de Montserrat, una mica rosadet en algunes voltes. A la plaça hi ha un munt de gent. Alguns fumen. Sortosament, el carrer que dóna al supermercat té bon tiratge i puc esperar allí a en S. que acabi de comprar, la qual cosa se’m fa interminable.

BAGÀ. Poble de l’Alt Berguedà situat a la capçalera del riu Llobregat, a uns 800 m snm, a la vall del Bastareny, a uns 2 Km al NE de Guardiola de Berguedà. Té uns 2000 habitants. Hi havia hagut explotació minera (carbó) i indústria tèxtil. Supermercat SUMA. Farmàcia. Empresa d’esports d’aventura, inclosa la bicicleta de muntanya: Altitud Extrem: c/ Pau Casals, nº 2. Mòbil: 689 13 85 02. Telèfon fixe: 93 824 47 77. Web: www.altitudextrem.com
Aigües sulfuroses-magnèsiques. Mercat els dimecres. Forns de pa, carnisseries, peixateria, fruiteria, farmàcia, etc. Fàbrica de xocolata i d’embutits. Església de Sant Esteve. Boscos, ramaderia. Cereals, patates, fruiters. Central hidroelèctrica (Pendís). Hi comença la pujada de l’autovia del túnel del Cadí-Moixeró. Càmping. Fondes: Amagat (93 824 40 32), Batista (93 824 41 26), Blat (938 255 737), Pineda (93 824 45 15).
En una balma vora el poble de Bagà s’hi varen trobat puntes de sílex fetes fa uns 5000 anys. A l’edat mitjana, Bagà pertanyia al bisbat d’Urgell. Al segle IX, Guifré el Pilós escullí a Daguí, de Gréixer (poblet veí, ara al terme de Bagà), com a primer abat del monestir de Ripoll. Al segle XII, Galceran II de Pinós va acompanyar, com a almirall, a Ramon Bereguer IV en la conquesta d’Almeria. Diuen que, al caure presoner dels moros, no li va caler pagar el rescat (100 donzelles, 100 vaques prenyades, 100 cavalls blancs, 100 peces de brocat i 100 doblons d’or) perquè en va tenir prou resant al patró del seu poble, Sant Esteve, per ser miraculosament alliberat. Al segle XII, Galceran IV de Pinós va urbanitzar la vila i atorgà privilegis als qui volguessin instal•lar-s’hi. Al segle XV, Pere Tomic escriví una història general dels reis d’Aragó i comtes de Catalunya.

Quan ell acaba entro jo al supermercat de Bagà. Ara entenc perquè trigava tant. Hi ha de tot ací dins. En acabat, pugem i preguntem el camí cap a Gisclareny. Anem fent carretera. El S. passa davant, mentre jo arranjo l’equipatge. M’havia dit que hi havia asfalt encara per 5 Km i, a la primera bifurcació, veig una bicicleta parada a la pista de la dreta sense terra. Em sulfuro. Ell em deu veure i em crida de lluny des de la carretera asfaltada que puja cap a l’esquerra. Resulta que el ciclista que jo veia no era ell. Hi ha sajolida florida per les vores de la carretera. Fa fresca ja, però no massa. La pujada es va fent pesada. Deixem la carretera que ens duria a Gisclareny, i emprenem una pista de no sé pas quants quilòmetres. Primer sembla que siguin 4, però li devia haver caigut el número 1 primer a l’indicador, i devien ser 14. Passem tot flanquejant un terreller esfereïdor per sobre la pista però tècnicament molt ben protegida. Deixem el poble de Murcarols a la dreta. En S. pronuncia Moquerols, però crec que el nom deu venir dels bolets Morchella i no pas de mocs petits. Després d’una llaçada gegantina, ja es fa fosc, i l’aire es va refredant. Trobo un home a peu que diu que a ell també se li fa interminable la pujada i que espera que de veritat falti molt poc per al Coll de la Bena. I realment faltaven, ara sí, només 200 m. Havia anat a acompanyar uns holandesos que s’havien perdut. En S., que s’havia avançat, em saluda des de la font que resulta no estar tan amagada com pintava, sinó ben a la vista a sota el coll, envers el Nord. Omplim les ampolles i cerquem lloc per dormir als costats del coll. Resulta més adient l’espai que havia vist primer en S. És una feixa al llindar del bosc. Es veuen els llums del poble del Coll de la Bena (homònim amb la collada). El temps està empitjorant i plovisqueja. Sopem i ens fiquem dins les tendes. L’endemà descobreixo que, per poc, no he aixafat un Ophrys sp. ja sec. A la baixada, a la font, es veuen en plena floració una bona colla d’ Aconitum napellus de flors blaves.

4- Coll de la Bena – Josa de Cadí
Pel matí, ens ha vist un gos d’atura que passejava sa mestressa per les afores del poble. Jo he aprofitat els contenidors de la brossa a la vista del poble per llençar algunes deixies. En S. m’ha reparat un punt de fixació d’una alforja ficant-hi un caragol nou i afermant la zona amb cinta americana. Després, quan ja érem a punt de marxa, sota el plugim, s’ha atençat a veure’ns el qui devia ser el marit de la senyora del gos. Semblava que no li fes gota de gràcia que haguéssim acampat a les afores del poble. Normalment, quan acampàvem, començava ja a fosquejar. I quan començàvem a alçar el campament, tot just començava a fer-se de dia. Però, aquesta vegada, començava també a ploure. Varem anar enfilant collades: Balma, Toll, Bassotes, enmig un paisatge grandiós que recorda el Catllaràs i la Molina ensems. Degut a la boira i l’espessa pluja, no arribem a veure el Pedrafroca. A l’arribar al Collell, jo sabia que la pista feia un bucle, però no veig el bucle de la pista, perquè la pista de la dreta s’ha transformat en un prat. L’han inutilitzada i hi ha posat un rètol de contra-direcció. He baixat recte endavant i a l’esquerra i m’he aturat a flairar la Nepeta nepetella amb l’alegria d’haver trobat una raresa com aquesta. En S., des de darrera, al cap d’una estona, em crida per fer-me tirar enrere. Ja era estrany que calgués davallar per una altra vall diferent que la que es veia que havia de dur a Tuixént. La baixada va ser més problemàtica del que pensava, més tècnica i més molla. Començava a ploure ja de valent, arribats a les Serneres. Un rètol indicava que érem sota el Comabona. Es feia estrany que no diviséssim ni el Cadí ni el Pedraforca, tant a prop com n’érem! Quan enfilàvem la carretera asfaltada plovia amb ràbia. No es veia tota la carretera. Les gotes feien mal al cap i a les espatlles al caure amb tanta fúria. Pensava de refugiar-me sota un dels túnels per evacuar les aigües per sota la carretera. En S. divisà un poblet i em convencé, amb una mica de dificultat, d’anar-hi a refugiar-s’hi. Jo tenia la idea bucòlica d’arribar a Tuixén. Però ell devia tenir una idea més ben formada i recent d’aquell poble i preferí quedar-se a Josa. Ho va encertar. La primera intenció era d’anar a aixoplugar-se a una casa en construcció, però no hi varem saber trobar l’accés. Arribats a la cruïlla principal del poble, en S. ja estava desesperat per no trobar cap teulada que ens privés de la pluja. El vaig poder convèncer de baixar al restaurant. Allí, en un racó del pati, una marquesina blanca resguardava força de la pluja; tot i que, des de la vora fins un metre endins, la pluja encara t’esquitxava força. El senyor del restaurant se’n va fer càrrec de lo apurats que estàvem. Ens varen servir un te ben calent allí fora, mentre esperàvem per quin cantó es decidia la meteorologia. Jo anava al lavabo per agafar una mica de calor, perquè allí encara no hi havia penetrat l’aire de la turmenta. Era la Mare de Déu d’Agost i se suposava que havien de fer ple total. Però començaren a trucar alguns clients que, espantats per la tromba d’aigua, es feien enrere. Portàvem ja una hora allí i continuava plovent fort. En S. ja s’havia fet la idea que allò duraria tot el dia. I tenia raó. Així que tornàrem a preguntar on era la casa que llogaven habitacions. Resultava ser la de en front, Cal Tomàs, on feia poc dues senyores estaven parlant des del balcó amb l’amo del restaurant. Era una casa gens moderna, de les clàssiques a pagès. Amb un gran saló a l’entrada, on hi havia bancs per seure i petar la xerrada. Ens van dir que podríem deixar les bicicletes al saló mateix, arrimades a dues baranes. El preu que ens feien no era per discutir-lo, era lo mínim que es podia demanar, o encara una mica menys. Baixàrem fora pel poble a veure si podíem comprar una mica de menjar o si al bar em podrien fer un entrepà. Unes cadires de plàstic blanques delataven el bar. Però no del tot. Un primer i encara un segon cop no sabérem veure més que un munt de runes i brossa i fems, en un petit recinte cobert.

JOSA DE CADÍ. Va pertànyer als Pinós fins els segle XVIII, i després als duc d’Alba de Tormes. Ara, Josa té només uns 40 habitants, deixant apart els de Tuixén. És a la província de Lleida, a l’Alt Urgell, entre el Cadí, el Pedraforca i la Serra del Verd. La vall del riu de Sarneres, que va des del coll de les Bassotes fins a Josa, s’ajunta sota Josa (i a llevant) amb el Torrent de Jovell, per formar el riu de Josa, que arriba cap a ponent fins a sota Tuixén. El poble és a uns 1400 m snm, sobre un turonet d’uns 70 m. Queda molt protegit per les muntanyes. El Voltoró al NNE (2548 m), el Cadinell a l’WNW (2112 m) i els Cloterons (2179 m) al SSE. Aquesta darrera muntanya limita a ponent amb Tuixén, i a llevant amb Gòsol. Per Josa hi passa el GR-150-1, que deriva des de Gòsol cap als cims del Cadí, el Moixerò i fins el Coll de Pal a la Molina.

A la tercera va la vençuda. Algú ens ha indicat que el bar és a la dreta de les cadires i no a l’esquerra. En S. s’avança, tot i que no acaba de comprendre que el fum del tabac em molesti tant. L’entrepà triga, però serà gran. En S. ha aprofitat qualsevol lapsus per ficar-se la pitança a la boca, tot tapant amb la ma aquesta entrada com si volgués amagar-se de les mirades indiscretes. Ell es desmarca una mica de les senyores de la casa i se’n va a la seva cambra, ben lluny de la meva, a estudiar la ruta sobre el llibre del Laparra. Abans, hem rentat la roba al pis de baix i l’hem estesa més enllà del corral de les gallines. Però, no li sembla massa bon lloc al S. I tindrà raó. Sort que abans d’una gran revifada de la pluja l’hem pujada a les habitacions. A la casa, no tenen assecadora ni assecador de cabell. Però sí planxa. Passo la darrera mitja hora del dia planxant només un parell de samarretes que no acaben de fer-se seques. A la tarda, la senyora, que jo tenia vista de Ripoll, s’esplaia en explicar-me la seva vida. La Genoveva ja té 84 anys, però es manté jove. Sa germana ja arriba las 90 i se li nota. Ja no està tan animada com abans diu que estava. Des de la casa, es veu l’ermita de Santa Maria, i la canal de sobre, per on baixa la broma quan marca pluja. N’hi diuen la processó de Cornellana a aquesta boira delatora. A l’ermita és on el senyor bisbe de la Seu va fer aquell sermó tan senzill, quan, i malgrat els temors de Mossèn Ramon, no va sortir res desagradable de la seva boca. La manera com el van tractar els del poble, excepte la Genoveva, la germana petita de Cal Tomàs, feia témer una enrabiada principesca. Però ni els gots de paper, ni els renecs de la concurrència varen alterar l’ànim del senyor bisbe. Allà, al costat de la font guixosa, va fer el sermó simple tot i explicant el significat de cada atuell bisbal. A les notícies de la tele, avui han dit que havien caigut 64 litres per metre quadrat a Josa de Cadí. Un dels ajudants de cuina sortí més d’un cop a cridar al temporal: “¡¡¡El Diluuuvioooooo!!!”, com avisant que l’arca de Noé era ja a punt, que la traguessin. Ens varem dutxar dins la casa, a la dutxa del lavabo. La senyora Conxita em va fer un plat d’arròs bullit, amb mig gra d’all. En S. ja havia anat a dormir, feia estona, per recuperar energies. El terra d’algunes habitacions no era massís del tot encara. Les fustes grises envernissades per les passes de cents de persones al llarg dels segles feien de solera dels passadissos. El terra era de fusta, doncs. Un finestra no tancava gaire bé, i el vidre estava esquerdat. Vaig tancar-la tant com vaig poder. Les germanes Cortina feien preguntes com tement que aquesta gent de Barcelona no sabés tractar les cases de pagès. Ja eren valentes totes soles allí en aquella casa vella. No s’acabaven de fiar del tot de nosaltres. Ho feien de mica en mica, i, al final, de mi se’n fiaren del tot. Em van deixar trucar amb el seu mòbil, que devia tenir un amplificador de senyal al pati. El meu havia demostrat la seva ineptitud ja feia hores amb l’avís de “només trucades d’urgència”. Em vaig esforçar per deixar la casa una mica més neta o, en tot cas, no pas més bruta del que l’havíem trobada. Vaig invertir en això més d’un rotlle de paper higiènic dels quatre que havia comprat a Bagà. Quan manquen els draps, el paper higiènic neteja també; ho vaig descobrir a l’hospital Il Molinette de Türí. L’endemà desvetllo en S. i sortim ben d’hora.
 
5- Josa – Baiasca.
Creuem la sala submergida en una mena de grisor silenciosa matinal i girem el puny de fora la porta, per deixar-la tancada. És una porta de fusta pintada de marró fosc i amb dues meitats en vertical independents. El saló, el menjador i la cuina tenen una sanefa també de color marró fosc. I les parets principals són del color salmó que a mi tant m’agrada. Fora, al poble, també hi ha el silenci de després de la pluja. Per la carretera, no trobem pas cap cotxe. En algunes corbes hi trobem terra i pedres que la pluja ha arrossegat. Fa fresca, i els pins desprenen una aroma agradable. Algun cop, m’aturo per esperar en S. que no és amant de forçar la marxa quan jo crec que seria més fàcil de fer-ho. Ell la força als trams tècnics i l’alenteix sobre l’asfalt. Per casualitat, un punt on l’espero està uns cent metres més avall del trencall que calia prendre. Tuixént apareix dalt el cim, com si fos un poble de quatre cases. No hi ha cap rètol que ho indiqui des de baix. Pugem per la part més lletja del poble i arribem a la plaça gran. Potser devia haver somniat aquest poble perquè no lliga res del que recordo amb el que veig. Només la situació de la font. Recordo uns murs i plataners gruixuts protegint els desnivells. Aprofitem per esmorzar. Els arbres han desaparegut.

TUIXÉN. És a l’Alt Urgell i, junt amb Josa de Cadí, no arriba als 200 habitants. Tuixén s’ha fet famós pel museu de les trementinaires (dissabtes, diumenges i festius d’11 a 14 h i de 17 a 20 h - tlfn. 973 37 00 30). Blat, ordi, patates, vaques. Les trementinaires eren dones mig transhumants que venien remeis a base d’herbes a les cases de pagès més o menys llunyanes (fins Igualada). Per exemple: oli d’avet (per les pulmonies), pega negra (pels carnesqueixats i ossos trencats), oli del tifus, i plantes seques: orella d’ós, corona de rei, te de roca, salsufragi, escabiosa, sàlvia, hisop, tabac negre (contra la diftèria), serpoll.

El museu de les trementinaires és tan nou que resulta xocant. A Josa, la Genoveva m’havia deixat veure el llibre d’en Frigola, un antropòleg afable que no sembla pas que sigui catedràtic. Vull dir que no sembla bregat en les lluites intestines universitàries. Ha estat ell l’impulsor del museu. Una senyora que diu que és de Lleida deixa sobre un banc de pedra, vora la font, un paper assegurat amb una pedra, amb uns noms misteriosos escrits. Semblen noms de llibres o d’autors. Deu ser un ritual psicoterapèutic. És molt d’hora. Encara no són les vuit. I les botigues no obren fins les deu. Cap esperança de trobar ningú que tingui una assecadora de roba. Marxem per on surten els cotxes de la plaça donant tot un gran tomb al poble, disposats a arribar a la Seu d’Urgell per carretera. En S. voldria fer un assaig de rodar per alguna pista per veure si el fang ens deixa avançar. Però jo el convenço de renunciar a la proba. Pujant cap a Fórnols, Cornellana i Adraèn (la Vança), la carretera discorre agradablement. Els marges són plens d’hisop i espígol.

FÓRNOLS (La Vansa i Fórnols). El municipi no arriba als 200 habitants. És a l’Alt Urgell. El terme municipal és el de La Vansa-Fòrnols, que arriba fins els cims de ponent del Cadí. Hi ha carretera asfaltada des de la Seu, o des de Josa de Cadí i Tuixén, o des d’Organyà (per Montant de Tost). Tradicionalment, ha estat del comtat o bisbat d’Urgell, o bé del comtat de la Cerdanya, o dels barons de Pinós. Vaques, ovelles, patates, caça. Plantes medicinals. Comprèn els nuclis d’Adraén, Barceloneta, Cornellana, Ossera, Padrinàs, Sant Pere, Sorribes i Sisquer. A Ossera és on hi ha el viver de plantes medicinals (Peter & Suzette) adscrit al centre de promoció forestal de Solsona. Diverses esglésies romàniques del segle XI s’escampen pel terme dedicades a diversos sants. A Cornellana les festes són el darrer diumenge de juny. A Fórnols, el tercer cap de setmana de novembre (Sant Climent). Càmping al Molí de Fórnols (973 37 00 21). Grup d’astronomia. Hi havia hagut trementinaires, com a Tuixén.

En S. em desconcerta ignorant per enèsima vegada quin arbre és un que fa boletes verdes com a nous. M’aixafo una perquè se’n convenci que és una nou, i perquè vegi que l’arbre és un noguer. Des de vora Adraén es divisen molts boscos de Pi Roig i Pinassa. Potser hi hagi algun híbrid o m’ha semblat veure’l passat el punt màxim (el torrent de Robadell). En S. m’assegura que a partir d’aquí (Adraén) ja tot és baixada. No me’l crec massa, però aviat puc comprovar que és veritat. Ara tota la carretera des de Tuixén a la Seu està asfaltada. Jo l’havia feta quan era tota una pista de terra, amb el Land Rover; i m’havia resultat interminable. Hem estat ara una estona contemplant el paisatge dels boscos i, sobre tot, els terrellers d’argiles vermelles. Enyora ell no haver fet l’itinerari per camins. Però ens hem desviat de la ruta Laparra per poder fer compres de menjar i per poder jo assecar la roba. Retrobarem la ruta a Sant Joan de l’Erm. A la baixada final, abans del Ges, trobo un ciclista anglès que fa la travessa per carreteres des de l’Atlàntic al Mediterrani. Vol anar a dormir a Ripoll avui. El tranquil•litzo dient-li que la ruta es fa llarga però que no és pas massa empinada. És un noi d’ulls blaus molt clars, robust, gens prim, de caixa i ossos amples. No tinc massa temps per parlar amb ell, per por de perdre el meu company, que s’ha avançat ja fa una estona. Sabem que som prop la Seu pels camps plens de fruiters (pomeres) i herbeis. Hi arribem pel barri de Santa Magdalena. Jo tiraria cap a la dreta perquè sé que és la via més curta per arribar al passeig, però, per una vegada, en S. fa cas d’un rètol de contra-direcció. Al capdavall de l’avinguda de Salòria, fem compres en un supermercat.

SEU D’URGELL. Etimològicament deu voler dir “lloc on hi ha dos rius”, tot i que els romans en deien Orgia (o Orgellia). És sobre la confluència del Segre (que ve de Puigcerdà) i el Valira (que ve d’Andorra). Ciutat al límit occidental dels Pirineus Orientals i al peu d’Andorra. Capital d’una “regió” que comprèn La Vall d’Aran, les Ribagorces, i els Pallars, a més de l’Alt Urgell (comarca pròpia). Recordem que el bisbe de la Seu és també, gràcies als comtes de Foix, copríncep d’Andorra. La serralada del Cadí es veu força bé des dels voltants de la Seu. Sant Joan de l’Erm, la Serra d’Ares i les muntanyes d’Andorra l’acaben d’encerclar.
El comtat d’Urgell va ser conquerit entre 785 i 790. Els tolosins en nombraren comte a Borrell d’Osona (del 798 al 820). El 834 passà a Sunifred (assassinat el 848). Després d’ell, el comte Salomón manà fins el 870. Aleshores, Wifred el Pilós el substituí. A aquest, el substituí Sunifred II, i a aquest, Borrell II (940-992). Des de finals del segle IX, els comtats ja eren hereditaris i no uns càrrecs temporals. Ermengol I estrenà la dinastia pròpia de l’Alt Urgell, que es perpetuà fins el segle XIII. El territori s’eixamplà cap el sud en motiu de la reconquesta, fins a Balaguer (1105). Després, els comtes ja no residiren a la Seu. El 1208, Ermengol VIII va testar en favor de la seva filla Aurembiaix, qui havia de casar-se amb Jaume I. Però no va ser així, perquè el cunyat del comte mort es va apoderar del comtat i va ser atacat per Pere II. Després, els papers es van intercanviar, ja que el rei morí a Muret (1213) i Gerald de Cabrera aconseguí la llibertat i el comtat. El 1413 Jaume d’Urgell es rebel•là contra Ferran d’Antequera. Això va desencadenar la fi de la independència del comtat. Al segle XIX, el 1875 va ser el darrer focus del carlisme.
Fruiters, hortalisses, cereals, indústria lletera, embotits, mecànica. Vaques i gallines. Molts comerços i botigues de queviures. Tradicionalment, hi ha hagut molt contraban amb Andorra. Hi ha tres tintoreries, una de les quals, a la plaça d’Espanya és ràpida (973 351 201). Hotels. Un parador de turisme (tlfn. 973 35 20 00). Càmping. Uns 12.000 habitants. Algunes comunitats religioses. Catedral (segle XII). Seminari. Hospital. Museu diocesà. Convencions: estudis pirinencs, UOC, turisme, forestals. Mercat els dimarts i els dissabtes. Piragüisme (canal olímpic), ala-delta i parapente. Estació d’autobusos (Alsina Graells). Hi ha un aeroport només apte per a pilots molt agosarats o experts, vora la ciutat. Normalment és tancat. Els miliatrs es van retirar (Castellciutat) abans del 1998. Personatges famosos: Isidre Esteve (motos), Lluís Racionero (escriptor). Hi ha almenys dues botigues de bicicletes: Sánchez (avinguda Salòria, 73 - tlfn. 973 360 398) // Botanch (Sant Ermengol, 19 - tlfn. 973 353 121). A Arsèguel (a 10 Km a llevant i al vessant meridional del Segre), s’hi celebra, el darrer dissabte de juliol, el festival internacional d’acordions (promocionat pel meu amic Artur Blasco).

Ens indiquen una tintoreria, la del carrer de Sant Ermengol. Hi anem a parar directe, tot i que jo no n’estava gens segur del camí. Allà, ens n’indiquen una altra. Però fins la tercera tintoreria no tenim sort de trobar l’establiment obert. És a la plaça que no volen anomenar d’Espanya, sinó del mercat. Després de convèncer l’encarregada que a França han eixugat la roba de ciclista sense problemes, com tem ella que passi si ho fa ara, s’avé a tenir-la llesta en un quart d’hora. Mentre espero, vaig al forn a comprar alguna cosa per esmorzar. Fa goig veure la Seu plena de botigues on es pot comprar gairebé de tot. I encara conserven les mesures de pedra pel gra a la cantonada dels porxos. Són gent honesta. Al forn, m’asseguren què és lo que està fet amb llard de porc i lo que no. Compro coca sense llard. Un home gran molt emocionat buida el pap només entrar. Però, només els de la Seu l’han entès. Hi ha formes dialectals que, afegides a parles tancades, ràpides i agudes, resulten incomprensibles de primer moment per a un barceloní com jo. Era fàcil de dir, però, el que tothom ja profetitzava, que fulano de tal havia matat la dona i havia dit que se l’havia trobada morta a casa. En resum, ja es veia venir que passaria. Les forneres reben el cop esborronades, de tota manera. A la plaça, la font continua rajant. La roba ha quedat immaculada i com nova. Pregunto al S. si vol sortir per carrers secundaris sense circulació o per la carretera principal. M’imagino que poc més endavant se’n penedeix d’haver triat la carretera. Hi ha un munt de cotxes que van o venen d’Andorra. Però, com li he promès, després de la gasolinera, deixem aquesta via atabuixada de vehicles. Fa sol, i ens aturem per posar-nos crema protectora en front d’una empresa de roba d’esport. La meva crema solar és en esprai. A en S. li fa fàstic la idea de posar-me-la, però accepta, amb reticències, quan s’assabenta que es tracta d’un esprai i que només cal prémer l’envàs pel broc. El sol pica fort. Més endavant, m’abaixo la part de dalt del culot integral. Abans de Castellbò, hi ha una ermita (del Remei), els voltants de la qual són plens de ginjolers. Li dic a en S. que seria bona idea posar-los a la seva casa del Garraf com a tanca. Abans, hem passat una marca PM a la carretera, pintada a terra amb esprai verd. Els Gínjols i la marca ja comencen a formar part de la profecia de Mossèn Ramon. Ens aturem a la font sota Castellbò. És un racó ombrívol que convida al repòs. En S. no vol aturar-se a dinar pequè li fa por després haver de pujar amb la panxa plena. Quan marxem de beure a la font i carregar-hi aigua, uns nois ens espien. Un de ros em mira de reüll com invitant-me a alguna cosa allí a l’ombra. Serà per una altra ocasió.

CASTELLBÒ. El terme municipal és el de Montferrer-Castellbò. És el terme més gran de l’Alt Urgell. Va des del Port del Cantó (sobre Sort) fins el riu Segre. Va pretànyer al vescomtat de Castellbò que s’allargava fins la vall de Cabó (després del casament d’Arnau de Castellbò amb Arnaldeta de Caboet), Organyà, Fígols, Coll de Nargó, Adraén, valls de Sant Joan, Vall Ferrera, Val, d’Àssua, i Gerri de la Sal. La filla d’ambdós (Arnau i Arnaldeta), Ermessenda, es casà amb el vescomte de Foix, Roger Bernat II. El matrimoni s’enfrontà amb el bisbat de la Seu (acusats de catarisme), però aconseguiren els pariatges, que donaren lloc a la independència d’Andorra. Pistes d’esquí de fons a Sant Joan de l’Erm. Serreria. Polígon industrial. Bolets. Empresa d’esports d’hivern (Guimaru). Camp de golf. Comprèn els nuclis de població següents: Alvet, Aravell, Avellanet, Bellestar, Canturri, Carmeniu, Cassovall, Castellbò, Castellnovet, Guils del Cantó, Montferrer, Pallerols, Sant Andreu, Santa Creu, Sarcèdol, Saulet, Seix, Solans, Turbiàs, Vilamitjana, Vilarrubla. I ja són deshabitats els de: Eres, Sendes, Sallent de Castellbò, Solanell. Aeroport (tancat o de molt difícil aterratge). Festa major de Castellbò el 15 d’agost. Jornades sobre els càtars, a primers d’agost.

A la pujada per Turbiàs i Sant Andreu, en S. s’avança força i aleshores el perdo de vista. Quan arribo a dalt, veig una primera font, i em sobta que no m’hi hagi esperat per dinar allí. Segueixo recte fins el complex turístic precedit d’una altra font i prats i bancs i taules. Però no el veig enlloc. Pregunto per un ciclista amb alforges vermelles, però ningú no l’ha vist. Essent com és, m’estranya que no hagi deixat la bicicleta fora. I més que hagi entrat dins el restaurant. Després d’un quart de rumiar què fer, retrocedeixo. No sigui cas que la primera idea que he tingut, la d’anar a l’ermita, sigui la que ell hagi tingut i realitzat.

SANT JOAN DE L’ERM. Refugi-hotel (La Basseta: tlfn. 973 298 015 – http://www.santjoandelerm.com). Boscos bucòlics (avets, pi negre, pi roig), galls fers, bolets. Ermita nova (aplec el 29 de setembre). Ermita vella (enrunada). Àrea de picnic (fonts, bancs, barbacoa). Pistes d’esquí de fons. Estació d’esquí alpí (Port Ainé) al vessant de ponent del Tossal de l’Orri (cim ventós, amb una esplèndida panoràmica).

Torno enrere. Quan encara no veig l’ermita, sento una veu que em crida des de dalt el bosc. És ell. L’amonesto amb un “Et podies haver amagat més, home!”. Tan bonic que era l’espai principal, assolellat i amb noies maques, li dic; i has hagut d’anar a triar aquest racó ombrívol. Però, hi fa una ullada de sol que bat directa sobre la porta d’entrada a l’ermita nova. Dinem, i jo taco una mica el llindar amb l’oli que vessa de l’ampolla. Recordo les amonestacions de Mossèn Ramon, que quan entra a oficiar un servei religiós aquí, es troba amb el terra tacat. Espero que no es noti massa, de tota manera. Un motorista anglès s’atura i li dono una mica de conversa. Em dol no tenir amics de veritat anglesos, tot i que a punt he estat de tenir-los. Aquest jove reconeix que les bicicletes, en alguns punts, podem anar més de pressa que les motos. Jo no sé pas si podria guanyar-ho. En S. es separa per fer necessitats i a mi me’n venen ganes també. Escullo una zona d’arbres atapeïts en una zona de formiguers vells. [No serà fins a mitja baixada a Llavorsí que recordaré tota la profecia de Mossèn Ramon]. Deixo allí abandonada la coberta de recanvi que duia plegada sota la tapa d’una alforja. Em sento alleugit. Ja n’estava tip de carretejar una andròmina tan difícil d’enquibir amb l’equipatge. Però no ho he fet volent. En S. ha tornat a desaparèixer. Amb veu baixa, també havia dit que el millor seria anar cap el restaurant. Així que enfilo la pista de sobre l’ermita cap el Nord. Pregunto a uns noiets que van en bici a poc a poc, com per fer una ronda pel lloc, i em diuen que sí, que fa una estona ha passat el ciclista de les alforges vermelles. És a 20 metres d’ells. A la baixada, em recomana que anem plegats. Però, un cop més, em deixarà abandonat. Passem per la baga del Tossal de l’Orri. No veiem, però, les pistes de Port Ainé. A mitja baixada, em temo que tot hagi arribat a la fi, per avaria de la bici. La corda que sobra de lligar o assegurar la motxilla al transportí s’ha ficat entre la cadena i el braç del canvi. Temo que la patilla s’hagi torçat massa o esquerdat. Sortosament, per un cop, no ha estat així. A poc a poc, vaig aprenent a lligar bé les coses. El bosc és digne d’aquet nom aquí (obaga del Carant). Hi ha pi negre, pi roig i alguns híbrids, i fins i tot avets i bedolls. Per recuperar espai, baixo emprenyat a tota velocitat i l’avanço perquè vegi com he de baixar per no perdre’l. Però crec que no ho entén. Passat Montenartró, ja ens torna la calma. Arribem a la carretera del fons de la vall de la Noguera Pallaresa. Els costers són erms i empinats. El fons de la vall queda molt encaixonat. Poc més al Nord, trobem una font on un senyor del país hi omple garrafes. No em fio d’en S. que diu que manca molt poc i omplo jo també la meva empolla. Arribats a Llavorsí, en S. s’atura a preguntar pels cursos de caiac sobre aigües braves. A la botiga del poble ja hi ha molt material per veure. Jo m’estimo més vigilar les bicis des de fora. Tirem més amunt per comprar al supermercat. És aleshores que una nena molt petita seu a terra i fa una petita rebequeria desobeint son pare, que vol fer-la marxar. Es veu que ella no es vol separar de mi. Quan en S. surt, es troba amb el pare, antic company de carrera i superior en alguna de les feines d’informàtic. Ambdós s’emocionen força. Hem passat massa temps aturats a Llavorsí potser.

LLAVORSÍ. És un poble del Pallars arran la Noguera Pallaresa, a la confluència amb el riu Cardós o Farrera. Té uns 270 habitants. És famós pels descens en barca pel riu (cannoying, ràfting, piragüisme, hidrospeed, etc.). És a uns 800 m snm, més al Nord (12 Km) de Sort i més al Sud-Est (16 Km) d’Esterri d’Àneu. La Vall Ferrera i la de Cardós conflueixen una mica més amunt (4 Km) del poble i al Nord. A Llavorsí, una mica a les afores i al Nord hi ha un Supermercat. Concurs de gossos d’atura (tercer diumenge d’agost). El municipi comprèn també els nuclis d’Aidí, Arestui, Baiasca, Montenartró, Romadriu i Sant Romà de Tavèrnoles. A Arestui hi havia una pedrera que donava una llosa blanca d’excel•lent qualitat. Pesca. Pintures romàniques a Sant Cerni (de Baiasca). Festes a Llavorsí el segon diumenge de maig (aplec a Biuse) i 26 de juliol. Hotel Lamoga 973.622.006. Hotel del Rei 973.622.011.

Emprenem carretera amunt el camí cap el Nord, fins la baga del Turó de les Bruixes. Malgrat haver-hi molts cotxes dins Llavorsí, no en trobem pas tants, més amunt. La idea primera és la d’arribar fins el Pla de l’Artiga, ja a la zona de Pi Negre. Però, convenço en S. que ens quedem a les feixes poc més amunt de Baiasca. Hi ha lloc per acomodar-hi les tendes, sota la protecció dels avellaners, i dins de poc començarà a fosquejar. Més amunt, pot ploure més que aquí baix. I el Pi Negre atrau molt els llamps. Dit i fet, al final de la llenca comencem a desplegar les tendes, però no ens dóna temps per anar a contemplar el paisatge tot sopant, perquè ja s’ha fet fosc quan hem acabat de parar-les. Durant la nit, anirà plovent suaument però continuada. Baiasca deu voler dir en basc alguna cosa, perquè sona com a “bai” “aska” (ben bé, abeurador). Cada nit desitjo en veu alta bona nit a en S., però ell respon en veu tan baixa que no el sento. Avui, després d’això, sento que es baralla amb alguna cosa de dins la tenda i crida: “—M’cago’n la mare que’l va parir, el nen!”. —Què et passa?—, li dic. Però no respon.

6- Baiasca – Prat d’Or.
L’endemà em sento cruixit. La pista de pujada pel bosc de la baga és bonica. A mi no em sembla pas que sigui perdedora. En S. s’avança. M’alegro al veure mates de vesc (Viscum album) als pins. Veig un bidonet per l’aigua com el que té ell i el recullo. Ell s’ha aturat més endavant per alleujar-se de roba i em fa saber que no és pas seu el bidó, que el llenci, que li deu haver caigut a algun ciclista que baixava; i que el bidonet té el tap una mica esquerdat. La pista fa una gran llaçada per la baga d’Arestui i aviat arriba a la cota 1800. Ho noto per algunes plantes alpines que comencen a abundar-hi, com ara el mateix pi negre. Arribem al Pla de l’Artiga, on carreguem aigua de la font de dalt. És un paratge molt verd, amb alguna barraca de pals i llaunes mig desfeta, i formiguers no massa alts, arreu. La pista continua ja sortint del bosc. Més amunt, parem per menjar nabius. El Planell de Campmajor no és massa pla, però és ben esbatanat i sense ni un arbre. Tot són prats. Arribem al refugi dels Quatre Pins, de nom il•lògic perquè no se’n veu cap de pi per aquí dalt. Parlem amb un noi moreno de cames molsudes que fa la travessa a l’inrevés, i que ha passat molt fred durant la pluja del dimarts i també ahir al vespre. Li dic lo de la profecia de Mossèn Ramon i que agafi la coberta del neumàtic a Sant Joan de l’Erm quan hi passi. Després, arriba el noi ros de Zaragoza. Es veu tot un atleta professional, però assegura que només és aficionat. Que puja cada dia de Llavorsí a donar un tomb de tres horetes. Se’n va fins el Coll de la Portella i després ens el trobem quan nosaltres hi pugem. Aleshores sí que té ja la pell de gallina. Només va vestit amb el culot i el mallot, i una fina capelina de color de fúcsia. En S. exagera i comenta: “És que per aquí la gent va en pilotes; no ho entenc com són!”. Quan marxem del refugi, que té un saló a dalt inversemblantment calent i, a baix, una part lliure plena de fems, un vaquer atura el tot terreny al mig de la pista i baixa per fumar. L’altre el segueix tot guiant a peu un parell de vaques que s’espanten, primer, més d’ell que de mi. Al frenar, però, les meus frens grinyolen i les vaques queden sacsejades pels ultrasons. Ell els adverteix: —Vine aquí, vine!—, amenaçant-les amb el garrot. Es veu un home molt preocupat, molt nerviós. D’ara en endavant trobarem moltes motos, quads i tot-terrenys. Aquesta part del solell del Montsent de Pallars és molt alpina i esbatanada. La cresta de l’Avió dóna un caire d’aire gèlid a les muntanyes. En una corba de la baixada, un bon grup de turistes de muntanya s’han reunit per descansar. He d’esquivar una senyora que se m’ha quedat palplantada al mig. A la Serra de la Malne, comença la baixada a Espui.

ESPUI (i Torre de Cabdella). El municipi principal és la Torre de Cabdella, a la Vall Fosca, a la riba del Flamissell. Espui no arriba als 100 habitants; i tot el municipi no passa gaire dels 200. La Vall Fosca (Pallars Jussà) comprèn els pobles de: Aguiró, Aiguabella, Antist, Astell, Beranui, Castell-Estaó, Central de Capdella, Envall, Espui, Estavill, Molinos, Mont-Rós, Oveix, Paüls, Plana de Mont-Rós, Pobleta de Bellveí, i Torre de Cabdella. Però potser lo més famós del terme municipal sigui l’Estany Gento, a la capçalera. Famós especialment per eixir a les notícies sovint per enregistrar-s’hi temperatures molt baixes a l’hivern. Un telefèric puja passatgers del Sallente al Gento. A la capçalera del riu també hi ha estanys tant o més grans que el Gento, però no tan famosos. Destaquen l’estany de Mar, el Sallente i el Tort. El Sallente o Estany de Cabdella va ser transformat en embassament el 1914. Va ser el primer a l’Espanya peninsular. Espui és a la confluència del Barranc dels Verdins amb el riu Flamissell. És al Nord d’Aiguabella i al Sud de la Torre de Cabdella. Al 2008 s’hi està construint molt. Caldria millorar la carretera a Senterada. Pastures, bestiar. Hotel La Vall Fosca, a Molinos (973 66 30 24). A la Torre de Cabdella: Hotel Arturo (973 661 721), Alberg La Torre (973 66 30 90), Càmping La Vall Fosca (973 66 30 02), i Queviures Felip (973 661 706); i una gran font.

Aquesta baixada promet. El paisatge és acollidor i esbatanat. En S. em deixa abandonat mentre el crido per dir-li que paro perquè el fre se m’ha espatllat. S’ha afluixat una pastilla del fre del darrere. Trigo cinc minuts a apariar-ho. Després, tot funciona bé; i la baixada sembla divina. Sortosament, la ruta no enfila la Vall de Filià, sinó que ens fa baixar fins la Torre de Cabdella per la carretera. Comencem a trobar ciclistes que fan la ruta dels Pedals de Foc. Parem a la Torre de Cabdella a dinar. Hi ha una parella amb un nen petit que està menjant farinetes. Jo puc imitar-lo perquè també duc farinetes de nens petits. No m’agraden massa, però no vaig poder trobar les proteïnes de sabor tropical perquè les botigues estan tancades i els magatzems tenen poc estoc a l’agost. Les he dutes pensant que si a en David Meca li funcionen, perquè no a mi. Rentem la roba a la font i esperem a veure si obren la botiga de queviures, nosaltres i uns nois que treballen per a l’ajuntament local. Es fixen en el nostre equip, en particular en les meves genolleres, colzeres i mirall retrovisor. Marxem, perquè comença a ploure, i podem passar sense comprar. Si ens hagués urgit, podríem haver trucat el timbre de la botiga que és sota l’habitatge dels encarregats. A l’alberg, preguntem el pronòstic del temps i ens asseguren que, tot i haver de ploure, ho farà de forma més suau que no pas ahir. La carretereta ens du fins a Guiró. M’imagino que el nom del poble deu estar escrit així, però que deu venir d’Aguiló. El camí de pujada al Coll d’Oli ja ens han advertit que no és ciclable. En S. apura el que pot, però ha d’acabar baixant de la bici. Al coll, hi ha una mena d’ermita. Les roques són roges i suposo que carregades d’Urani. Crec que una vegada vaig somniar amb aquest indret. Més endavant, hi haurà algunes bosses del que crec que és variscita, amb concrecions en forma d’ou que potser valdria la pena extreure. Però, no tinc temps ni el martell de geòleg ara aquí. Encara hem de fer un llarg flanqueig pels gresos de color vermell fosc per arribar a la pista que ens durà a la Mola d’Amunt. Al començar la pista, el fre del davant em falla molt. Ara entenc perquè he caigut de la bici al girar a la carretera abans d’Astell, mentre volia recular per parlar millor amb en S. El braç del fre balla, perquè el cargol, que diuen que cal deixar fluix, s’ha afluixat del tot. Trigo uns minuts a apariar-ho. Encara a la Mola, on una noia sembla que esperi algú tot fumant allí vora la font/safareig de la casa de colònies, he de fer-hi alguns retocs. Poc abans de les Bordes de Ribeià, el camal llarg del culot integral se m’ha entrebancat a la roda i s’ha fet un tap que m’ha costat Déu i ajuda desfer. Encetem la pujada per la carretereta cap a Sentís, estant ja tot apariat. En S. es va retardant una mica i l’he d’anar esperant. Jo tinc encara molta energia i em veuria capaç d’arribar fins a Pont perquè em sembla que ha de faltar poc. Arribem a uns prats que semblen idíl•lics i que en S. diu que no tenen nom. Resultarà que és el Prat d’Or. Jo hi cultivaria patates. Un tot terreny blanc comença a marxar-ne, just quan la pluja es fa forta. Nosaltres continuem amunt. Jo voldria anar a veure alguna de les casetes vora la coma en embut gairebé pla, però en S. vol tirar amunt i no es vol entretenir. Diu que si plou no ens serviria per res aixoplugar-nos en aquella caseta. No ho entenc. Poc més amunt, diu que no pot més, que hem de parar perquè la pluja ja fa massa mal a la cara i a les espatlles. Ens aturem vora la pista i ens asseiem a la gatzoneta, ell sota un plàstic i jo sota la manta tèrmica (d’alumini). Després de suportar estoicament la mullena durant un quart, acordem que quan pari una mica recularem i acamparem vora el prat del coll. Dit i oferit. Baixem, i en S. escull com sempre un bon lloc. És la continuació d’un sender per sobre una pista nova, però queda bastant per sota el cim de la muntanyeta i una mica allunyat del fil de la tanca electrificada. La treva enmig la turmenta dura just el temps que ens cal per parar les tendes i ficar-nos dins amb la roba seca que encara tenim. Jo no m’he recordat d’inflar prou la màrfega i durant la nit passaré una mica d’angúnia per la duresa del terra. La roba i sabates molles hauran donat tota la nit un ambient frescal a l’àmbit interior de la tenda. Però tota la roba seca que duc a sobre serà prouta per no passar fred.

7- Prat d’Or – Pont de Suert
Pel matí, en S. accepta les meves tovalloletes ensabonades i es despulla per primer cop vora meu per “dutxar-se”. Jo tinc molta feina a posar bé la bici. Quan estic repassant la cadena, posant-hi dissolvent per llevar la grassa negra i posant-hi oli nou, la roda del darrera comença a bufar per un forat. Deu haver estat una punxa d’argelaga que ha entrat al fer anar la roda a l’inrevés per posar a lloc la cadena. En S. es compadeix de mi amb paciència i va mirant com vaig apariant també molts radis que s’havien afluixat. Per fi podem marxar. Al començar el dia, el cel estava del tot serè. Però ara ja comencen les nuvolades. Ens manquen només unes poques hores de pedalar per arribar a Pont de Suert. Això ens dóna una certa tranquil•litat. A Sas, ens aturem per agafar aigua. Jo li asseguro a en S. que hi ha font al poble. I la trobo. Després de tornar-ne, ell hi va, però triga molt. No sé pas què deu estar fent ara. Un home està fent de paleta en un marge d’una casa. Això és tot un racó de món, com ho era Sentís, i tots els poblets que hem anat trobant després de la Torre de Cabdella. No tot són baixades abans de Castellars. Després sí. A Malpàs, tenen les llençols estesos. Per sort, en S. coneix bé el camí i em guia perfectament per entre els nombrosos trencalls de les afores del poble. Amb aquest sol sí que se’ls eixugaran bé!. A Gotarta també costa d’arribar-hi per les pujadetes. Allí a la font, trobem tres grups de ciclistes que successivament ens van comentant coses. Fan els pedals de foc. Després de Gotarta, i amb un guia com en S., la cosa serà molt fàcil. Pont de Suert ens sorprèn. Ho trobo més gran del que recordava.

PONT DE SUERT. Diuen que “suert” també vol dir “pont”. La comarca va ser conquerida als àrabs pel comte Guillem, cosí de Carlemany. Patrimoni romànic molt famós (Vall de Bohí-Taüll). Ha anat pertanyent en el decurs de la història a Navarra, a Aragó i a Catalunya (comtat de Barcelona). Alguns mapes cauen en l’error de fer passar la carretera a Cirés pel barri antic (per la plaça de l’ajuntament), i fa por de passar-hi fins i tot als ciclistes, de tant estret com són els carrers d’aquesta zona. Pont de Suert és just a mig camí entre Irún i Llançà (a la transpirinenca de Jordi Laparra). És a la vall del Noguera Ribaborçana. Va ser seu de la planificació de la xarxa hidroelèctrica d’ENHER en temps de l’enginyer Victoriano Muñoz Oms (a mitjans de segle XX). Té un nucli antic (medieval) molt auster i ombrívol que resulta un racó de fresca els dies més calorosos a l’agost. Les festes (nocturnes) són molt concorregudes i es celebren la primera setmana d’agost.La festa religiosa més important és la de Sant Sebastià que se celebra el mateix dia 20 de gener i un dia a abans i un dia després. Data de l’any 1500 en agraïment a que, invocant al sant, el poble es va veure deslliurat d’un epidèmia que l’havia començat a delmar. És la capital de l’Alta Ribagorça i, tot i ser a Catalunya, al mercat (divendres) hi acudeixen gent de molts poblets de la franja (ja a Aragó). Hi ha una botiga de bicicletes (Yeti: tlfn. 973 69 10 19) poc més amunt de la parada d’autobusos (Alsina Graells). Un esplèndid club nàutic a la riba aragonesa de l’embassament d’Escales (al terme de Bonansa) on es poden llogar piragües, kayaks, llanxes motores (esquí aquàtic). Hotels i fondes al poble (Canigó, Cotori, Costa, Isard, Mestre, Modesto, Pedrís, Prades). És ben curiós que “cotori”, en rus, vulgui dir “quina?”. Per exemple, “cotori i txas?” vol dir “quina hora és?”. Apartaments (Mirabet: 973 691 091 / 973 690 336; La Faiada: 973690202). El balneari de Caldes de Bohí i l’estació d’esquí de Bohí no són pas massa lluny. Al poble hi ha moltes botigues. Escola d’escalada (riba de ponent cap el Nord). Ràfting. Altres esports d’aventura (www.raconsdelpirineu.com). Piscina i poliesportiu. Piscifactoria (i centre de fauna amb llúdrigues). Tres tallers de cotxes. Biblioteca (vora l’església vella). Església moderna de l’Assumpció (1955). Seu del consell comarcal, mossos d’esquadra, i supermercat (Plusfresc), al final del poble anant cap el Nord.
Hi ha un munt d’excursions a fer des del poble: Sant Gervàs, i Faiada de Malpàs (i itinerari de fauna per Montiberrri), des de Viu de Llevata i Adons. Vall de Bohí i Parc nacional d’Aigües Tortes (i “carros de foc” = ruta que enllaça uns quants refugis d’alta muntaya). Caldes de Bohí, estany de Cavallers i Beciberris. Durro i el Corrunco. Senet, Port de la Gelada, Barruera. Poble d’Aneto i estany Llausset (i Coll de Vallivierna). Cim de Mulleres des de la boca Sud del Túnel de Vielha. Sopeira i Cornudella de Baliera (al Nord d’Areny) i dolmen de la Rovira del Fornó i cases de Soperún. Vilaller, Monatuy i mines d’urani. Camí de l’Aigua des del poble, fins a Llesp almenys, o fins a Boí. Buira i cap de la Serra de Buira fins Bonansa. Cirés, Gavarret. Bonansa i Castarner. Les Paüles, La Münia i Turbón. Ventolà. Gotarta, Igüerri, Irgo, Iran, Llesp. Passeig al costat del riu, pel cantó d’Aragó, amunt, fins el càmping (per la baga de Mirabet, amb les fonts del Ronyó i del Portell). Sant Salvador de Sarroqueta. Els “pedals de foc” passen per Pont de Suert. És un circuit vtt que va des de la Vall d’Aran a Pont, Espot, Montgarri i Vall d’Aran.
El municipi comprèn els poblets següents:

• Abella d’Adons
• Adons
• Beguda d’Adons
• Bordes
• Casòs
• Castellars
• Castilló de Tort
• Corroncui
• Erillcatsell
• Erta
• Esperan
• Gotarta
• Igüerri
• Iran
• Irgo
• Llesp
• Malpàs
• Peranera
• Perves
• Pinyana
• Sarroqueta
• Ventolà
• Viu de Llevata
• Viuet


HISTORIA FAMILIAR. A pesar de poder cometre errades, explicaré una mica la història de la família de la meva àvia aragonesa – estrany que es digués Pilar, no?-. Quan ella tenia nou anys, a casa seva feien caldo amb un os de pernil que ja havien ficat tots els dies des d’un mes abans i, clar, l’aigua aquella no alimentava. Com que passaven gana, van començar a emigrar. Ella va anar a peu amb algun germà –crec que n’eren cinc en total- a Barcelona, amb l’ajuda d’un ruc. Allí la van col•locar a servir a casa d’uns marquesos, al començament de l’avinguda de Panamà (Pedralbes). Per què havien arribat a aquell estat de pobresa? La seva mare era la pubilla de Casa Jaumet a Arèn (=Areny), de casa bona, però va ser desheredada per son pare – “el músic d’Arèn, que tocava la trompeta a la banda de Benavarri- per haver-se enamorat del sastre de Camporrells. Per aquelles temps els matrimonis eren decidits pels pares. Quan la parella es van casar, els del poble els van fer l’enramada. Això consisteix en una burla a base de fer sonar pots de llauna lligats entre sí per un cordill. Els posen als balcons i lligats darrera el carro dels nuvis. La feina de sastre no li donava prous recursos al pare de la meva àvia. Els cinc germans varen anar progressant a Barcelona. La meva àvia treballava en una fàbrica de teixits, als telers, catorze hores cada dia. Allí va conèixer el qui havia de ser el marit i pare dels seus cinc fills, descendent del poble de Sant Agustí de Lluçanès, vora Alpens, i dedicat als teixits també. El cosí germà de la meva àvia, el Lluís Andreu, va heretar les propietats d’Arèn, però va decidir vendre-ho tot perquè els del poble l’amenaçaven de mort. No sé si era per enveja, perquè era ric, o instigats per algun funcionari que li va agafar mania perquè el sastre Lluís no li volia fer descompte. Va escollir Pont de Suert, prop de Vilaller (on hi havia uns altres cosins), per instal•lar-se. I va fer bé, perquè amb la riuada de treballadors dels embassaments, sota dels ordres de l’enginyer Victoriano Muñoz, va viure temps de prosperitat, amb tanta clientela com tenia. Just esclatar la guerra del 1936, el seu fill va decidir marxar un dia a les cinc de la matinada perquè se sentia amenaçat de mort. I tenia raó, perquè a les nou el vingueren a matar, però no el trobaren. Havia escapat cap a França, on es va mantenir uns dies fent de pidolaire, fins que la policia el va interrogar. Els va explicar que tenia parents (descendents d’Arèn) a la Bretanya francesa i aleshores li varen facilitar el viatge aleshores. Allí es va reunir amb el meu pare i s’hi van fer molt amics, tot i que el meu pare tenia afiliació comunista i ell falangista. El meu pare hagués volgut fer la guerra, peró son pare li ho va impedir, trist com estava per la mort recent de dos fills, germans de mon pare una mica més grans. Allí els parents els feien passar força per l’adreçador. Ells despatxaven a la botiga de queviures, però crec que a vegades es ficaven un plàtan a la butxaca per anar-se’l a menjar a la comuna, per no ser vistos. De petit recordo les seves converses rememorant els espectacles amb cantants despullades a l’escenari (només amb la pell una mica pintada), potser era la mateixa Jacqueline Françoise, de la que el meu pare estava enamorat. Allí van conèixer l’Alexis Carrel, del qui he heretat el nom de pila. Els parents de França i tots plegats feien molta xerinola quan venien a menjar a casa a menjar, beure i fumar. De la casa de Camporrells no en queden més que les runes. La d’Arèn es va vendre. Apart els cosins de Pont, queden les parents de Vilaller i potser els de Castigaleu (Fontova). D’Àger no queda cap Casanova, crec, que sigui parent. A Linyola i a Bellvís potser sí que en queden de parents (Escolà).

Preguntem pels horaris dels autobusos. En S. ja està convençut de no continuar la ruta perquè ens manca material contra la pluja i perquè, si anéssim fins a Jaca, no veu com tornar amb els autobusos i la bici. Fins i tot aquí no acaba de creure que s’hi puguin dur. Anem avall tot cercant la casa de mon cosí. No anem bé, però descobrim el carrer del mercat i volem parar per comprar-hi fruita. Un home del poble ens fa senyals de separar-nos del carrer cap a l’esquerra; i és que es pensa que volem anar cap a Cirés. —No, volem deixar les bicis aquí i comprar en aquesta parada. Ara que, si ens indica on viu l’Andreu, el meu cosí, també li ho agrairia—. L’home és mandrós de memòria, però al final hi cau. Si home, l’Andreu de la Caixa de Catalunya, sí. Després anem cap allí i comprem pa davant el mateix senyor que reapareix palplantat, a un costat. En S. s’espera fora, al banc, mentre jo pujo a veure mon cosí. La germana no ens recomana gens ni mica continuar en bici per la carretera avall perquè hi passen molts camions grans que gairebé copen tot el pas. Si se’n creuessin dos no en sortiríem pas vius. Han posat una barana a vora el riu sota la parada d’autobusos. Per compensar, dins la petita estació hi ha uns lavabos. Tenim temps per dinar i esperar l’autocar de dos quarts de tres.

Altimetria (quadre resum)
http://www.sintobike.com/Textos/Road%20book.htm

Transpirenaica en solitari de Pablo Fernández Muñoz. Fotos molt bones.
http://transpirenaica.blogspot.com
TRANSPIRINENCA BTT: SEGONA PART (IRÚN – PONT DE SUERT / 2007)

DE CASA A IRÚN
El juliol del 2007, del dilluns dia 2 al dilluns dia 9, el S. i jo varem acabar la transpirinenca que havíem deixat al Pont de Suert l’any anterior. Enlloc de continuar la ruta des de Pont, varem optar, al final, per fer-la des d’Irún, o sigui, en sentit invers al descrit originalment per Jordi Laparra. Acabar al Pont de Suert tenia els seus avantatges. Jo podria estar-me unes bones hores allí per parlar amb els meus parents, i en S. tindria més facilitats per tornar cap a Barcelona potser que no pas des d’Irún.
La setmana abans jo havia estat força malalt, arran d’haver-me banyat al mar i nedat durant unes hores, a Tossa. No sé si és perquè l’aigua estava més contaminada del que semblava o perquè el neoprè que vaig posar-me no era prou gruixut. Em va semblar que l’aigua era molt neta i que no havia patit pas fred, però després de dos dies d’incubació, va venir la febre i el malestar. La recuperació del refredat, del mal d’esquena i del mal de queixal va venir just per poder partir cap a Irún. El bitllet de VIBASA es pot comprar per Internet. Val uns 27 euros per persona. Però cal afegir-hi uns 15 euros a pagar a la taquilla de l’estació d’autobusos (de la part de muntanya de l’estació de Sants) com a complement per dur la bici (ben empaquetada dins una capsa de cartró). Jo hagués preferit marxar a la tarda i arribar a la nit a Irún, per dormir-hi tranquil•lament en una de les pulcres habitacions de Los Fronterizos. Però a en S. li va semblar una pèrdua de temps. La nit anterior havia sortit de marxa tota la nit, però no va poder dormir pel matí. Es va desvetllar a l’hora habitual. Així que no fou estrany que la son el vencés al seient de l’autocar durant gran part del trajecte nocturn. A l’estació de Sants hi havia obres, potser per l’AVE. El cas és que calia endevinar què era contra direcció i què no, donada la manca de senyalització. Al S. el va acompanyar son pare en cotxe. Al final, va aprofitar la capsa de cartró que li vaig dur, de les originals on venen les bicicletes enquibides quan arriben a les botigues i no va fer cap forat a la capsa ni pel volant ni per la roda del davant. A mi em va acompanyar en J., en el seu tot terreny. La meva capsa feia 160 x 20 x 60 cm i era una mica més gran que la del S. I no va ser tan fàcil com semblava a priori enquibir-la dins el cotxe. No sabíem si l’aparcament de les obres era públic o no. Un vigilant uniformat de marró i uns companys seus conversaven animadament a l’entrada. Tot era a l’aire lliure i voltat per una tanca de reixa metàl•lica folrada de plàstic. Al final en J. em va deixar a la part més allunyada de l’àrea dels autobusos i vaig haver de caminar amb la motxilla a l’esquena tot duent la capsa agafada pels forats horitzontals per ficar-hi les mans, una bona estona. En S. va aparèixer per allà. Ell no podia dur-ho tot a la vegada. Hi havia força gent a les andanes. I molts fumaven tot esperant l’autobús. Un dels companys del vigilant del pàrking era un noi jove més aviat fornit, sense estar fibrat. Em parodiava a mi per la meva indumentària una i altra vegada. Duia un xandall folgat i el cabell curt i tenyit de ros només a dalt. “Vengo del futuro” anava repetint mentre simulava moviments robòtics. Jo m’hi havia apropat per preguntar-los si el pàrking era reservat a les autoritats, als treballadors de les obres, o si era obert a tothom. Però se’m varen passar les ganes de preguntar-los res. Havíem arribat a tres quarts d’onze i l’autocar no va arribar fins una hora més tard. A mitja nit partíem rumb a Irún. El coixinet inflable en forma de ferradura treu una mica la sensació de llibertat. En S. m’havia donat la idea de comprar-ne un parell. Darrera nostre un noi i una noia sopaven i es molestaven si inclinàvem enrere el seient. Més enrere, i a l’altra banda, un parell de xicots romanesos parlaven molt animadament. Ho van fer fins ben entrada la matinada, amb esclats de riure molt freqüents. Al final també ells van adormir-se, això sí, no tenien manies i es recolzaven un sobre l’altre. El rellotge interior marcava les 14.22 quan el xofer anunciava la parada de Tudela. Era la primera parada després d’una llarga i negra nit. En realitat devien ser les 4 de la matinada. Sembla mentida com tanta gent prefereix viatjar de nit només per poder “aprofitar” millor el diumenge i no “perdre” temps. Quan varem arribar a Donosti ja clarejava. Almenys vaig poder fer-me una idea una mica més precisa de com és la ciutat que quan vaig passar-hi a l’acabar la “traversée”. Sembla més una arbreda amb cases que no pas una ciutat amb arbres.

D’IRÚN A ESKISAROI LEPOA
Arribem a l’estació d’Irún a les 6.45 i no a les 8.45 com vaig llegir a la pàgina de Vibasa a Internet. Vet aquí el misteri, un error de lectura o bé tipogràfic. Ja era estrany que de nit s’hi estiguessin dues hores més que de dia. El cel està molt ennuvolat i amenaça pluja. Tindrem dues hores per muntar les bicis. Tampoc ens sobrarà massa temps abans no orbin el supermercat de la vora. Mentrestant es posarà a ploure. Suposar que a les estacions d’autobusos cal que hi hagi urinaris públics és massa ingenu. Ara, escriure aquí com ho varem fer seria massa agosarat. Crec que a l’autocar hi havia un petit lavabo. També hi havia la possibilitat d’empassar-se el fum del bareto a la geltoki d’Irún o d’anar a pixar al jardí sota el mur de ponent, cap el fons de l’avinguda de l’estació. Mentre en S. acabava, que ja és dir, de muntar la seva bici i l’equipatge, vaig anar fent viatges cap a la placeta del supermercat. Vaig estar temptat d’intentar un cop més petar-la amb la mestressa de l’hotel Bidasoa, ex alumna meva, però ho vaig deixar córrer, donada la seva sorruderia en contra tot el que no sigui Euzkalduna. En canvi, els del supermercat van estar d’allò més amicals. Com la primera vegada que els vaig conèixer a l’acabar la traversée. Resulta que la filla no va aguantar més de mig any allí a aquell hotel de súper-luxe a Anglaterra. L’ambient fora de la feina no li va agradar, es trobava molt desfasada. No els vaig dir que a mi quinze dies allí ja em van semblar massa. L’home havia fet bicicleta però no podia estar tant en forma com les seus companys que tenien moltes més hores de lleure que ell. I ho havia deixat. Ara ella patia d’insomni, però no se li notava, ja que havia tingut molta cura del seu aspecte i anava tota elegant, sense semblar presumptuosa. L’home em va regalar una navalla multi usos, quan jo li havia demanat només que em vengués un ganivet, si en tenia. Després va entrar-hi en S. i també van parlar a pleret, entre d’altres coses, del temps. A la font de la plaça en S. es va rentar les dents. Ja podíem marxar. Vaig anar a cercar l’avinguda Colom, però un cop allí no em vaig decidir a trencar cap el Nord pels jardinets. Vaig voler continuar fins l’avinguda Iparralde, però no havia tingut en compte la qüestió del sentit únic possible d’aquest via. Varem fer com varem poder seguint un munt de tombants i crec que varem anar a petar més a ponent i al nord que el capdamunt de la llarga avinguda, o sigui, que el pont fronterer. M’aturo a preguntar a una senyora que camina per la vorera: “Mesedéz, para ir a la playa de Hendaya”? Lo del “mesedéz” va fer molt d’efecte. El camí es va fer més llarg del que recordava. El fre de davant falla i bloqueja la roda. Ens aturem. Després de lluitar-hi una bona estona, cada cop més infructuosament, m’adono que el piu de la ferradura és a un forat dels dos possibles i que no es correspon amb l’altra part. Trobat el problema, aviat té solució. La carretereta em sembla estreta i fins en S troba que hi ha molta contaminació per aquí. Arribats a la corba del final de la ria, em costa que ell em segueixi per fer cap al casino o zona central de la platja. Crec que al final ho entén i més o menys contra direcció arribem a la platja. No fa sol. La mar està una mica agitada. Un munt de surfistes amb planxes o amb caiacs s’estan endinsant més enllà del trencant de les onades. Uns poquets dels que queden a la platja tenen cossos envejables, però tot plegat és menys impressionant que l’altra vegada. I el mar fa una mica de por. Vull anar fins la platja nudista. Per la carretera que puja al final de la rada, i després de renunciar a una entrada privada, aconseguim arribar a la zona dels “deux jumeaux” o penyes bessones que s’erigeixen com a illots al nord de la badia. Un rètol hi prohibeix el nudisme. Això vol dir que hi havia hagut nudisme o alguns que el practicaven. De tota manera el mar fa una mica de respecte, no fa sol i plovisqueja. Així que em conformo amb remullar-me els peus a l’oceà. A més, l’aigua fa una mica de pudor. Poc després descobriré que hi ha una depuradora a la vora. I recordaré un somni d’una gran onada que em posava en perill i que vaig saber evitar en el somni posant-me a resguard sota unes columnes. Seran les columnes de la carretera a Biriatou, sota l’autopista, en la realitat iguals a les del somni. Al WC en forma de cabina que hi ha vora la platja en S. aprofita per fer-hi necessitats. I mentrestant es posa a ploure de valent. Al sortir-ne ell es fica el vestit gris de bacallaner i jo la capelina verda. Preguntem per la ruta a la illa dels Faisans a uns propietaris d’una torre dels voltants. Ens n’indiquen el camí a la perfecció. “en face, et après, au second rond-point, à gauche”. Agafem doncs la Rue de l’Empereur. La illeta al riu Bidasoa és mig any espanyola i mig any francesa, després que s’hi celebrés el 1659 la firma del tractat dels Pirineus entre Mazarino (representant a Lluís XIV) i Luís de Haro (representant a Felip IV). Pel mateix tractat de pau, Lluís XIV tenia que casar-se amb la infanta Maria Teresa. Molta història per a una illa tant petita. Però almenys va servir per trobar la drecera cap a la carretera a Biriatou. Un cop passat el pont sota l’autopista, la pujada al poblet sorprèn pel color blau marí fort de les hortènsies dels marges pendent amunt de la carretera. A Biriatou jo em fico en un cul de sac que acaba en escales i en S. em fa rectificar la ruta per un ramal de poc més avall, a la dreta. Enfilem la drecera cap el Rocher des Perdrix que no és ciclable de pujada. Jo creia poder anar més al NE, cap a Martingoyty i fer el flanqueig més suau després cap el SW, però no vaig saber veure el camí cap el mas. El flanqueig pel vessant occidental del Xoldokogagna, a uns 200 m snm es pot anar fent força bé. A l’arribar a la vall entre l’Osingozelaya i el Faaleguy la pista entronca amb la drecera de la ruta del Laparra que jo no volia agafar perquè la trobava massa pendent per pujar-la. Un cop dins el bosc, la pista es fa ampla i fa unes quantes llaçades per guanyar altura. Arribats al Col des Poiriers, la vista ja és esbatanada. Aprofitem per dinar. Al fons, el llac d’aigua de color verd fosc és un bon referent que ens indica que anem bé. El paisatge és molt verd, amb falgueres i prats i algunes rouredes de Roure Pènol. Quan ja hem acabat, passa un xicot fent footing, amb pantalonets blancs, a una velocitat respectable. I s’enfila després seguint el GR que du cap el Mandalé abans de baixar a Ibardin. Nosaltres seguim avall i donem la volta al llac (Ibarin Urtegia) que és presa, però que no es veu que ho sigui des d’on anem. Arribem a un collet amb roures monumentals, com tants que veurem al País Basc. Tots Quercus robur, llevats d’alguns pocs Quercus pyrenaica. La pista continua pujant i flanquejant fins arribar sota el carrer de cases de Col d’Ibardin. Vora la gasolinera uns bascos castellanoparlants estassen un Arç Blanc per alliberar uns cables (de dins malesa). Amb un to col•loquial i un “Me cago en Diez” m’asseguren que a l’estació de servei d’aigua me n’han de donar. En S. du el camel-bag, amb capacitat per a 2.5 L, més l’ampolleta de ½ L, o sigui, el doble d’aigua que jo. Al final descobreixo una màquina expedidora de refrescs. Una senyora que havíem trobat a la pista ens havia assegurat que no hi havia trobat mai cap font a Ibardin (pronunciat amb I i no amb E). Per baixar a Lizuniaga podíem seguir per la carretera avall, però vaig voler fer drecera, i no em va sortir del tot bé o almenys no vaig poder fer-ne tant com em pensava. A la primera bifurcació de la pista que continua cap a llevant de la carretera, varem agafar el ramal principal de baix i varem fer un descens que dóna molta volta enlloc de seguir amunt. Ho haguérem pogut preguntar a una parella que s’hi estaven asseguts. Al final, però, les dues branques confluïen. Varem baixar per una baga boscosa i a l’arribar a un collet amb un mas no vaig saber veure camí més enllà cap a llevant. La Rhüne queda gairebé sempre a la vista, amb les seves antenes. Així que una cosa són les camins marcats als mapes i l’altre els que trobes a la realitat. Varem enfilar carretereta avall i varem anar a parar crec a mig camí entre Vera de Bidasoa i Lizuniaga. La carretera principal es fa carregosa. Arribats a Lizuniaga sí que vaig veure la font al cantó de baix. L’hotel sembla mig tancat o abandonat, però avui no en fugen corrent quan arribem. La pujada per la pista al coll de Lizarrieta és agradable però una mica forta. A partir d’aquí decidim baixar a tota pastilla per la carretera i deixar-nos ja de dreceres perdedores. Gairebé al final de la baixada parem vora una font on reposa un transpirinenc que ha just acabat d’iniciar la primera etapa a peu. Un unai (=vaquer) ens dóna orientacions. Mentre ho fa, un veí seu que passa en cotxe ens adverteix amb sorna: —Aquí teniu un home del qui teniu molt que aprendre i res que ensenyar-li—. El noi està esgotat. Ha baixat a peu tota la carretera des del coll, enlloc de fer les dreceres. Arribem a Etxalar. Hi ha una font sobre la carretera. Allí pregunto pel camí a Orizki. A la font, els homes s’expandeixen en donar tota mena d’explicacions per facilitar-nos la ruta, i si no en donen més és perquè ja no els deixem continuar després de mitja hora d’escoltar-los. Un parell de ciclistes de la Peña la Torre, de Màlaga, acaben avui la penúltima etapa de la seva transpirinenca que faran en deu dies només. Estant esperant que retorni d’un funeral l’amo d’una casa rural que els hostatjarà. Han trobat bon temps, des de Figueres on van començar. Han llogat un cotxe per 160 euros (amb la gasolina i tot) des de Màlaga. I n’agafaran un altre des d’Irún.

ETXALAR. És a 20 KM al SE d’Irún, a la vall del Tximista, en un eixamplament abans de convergir al Bidasoa. Hi ha uns 800 habitants. Diuen que Etxalar vol dir “cases on hi abundaen les pastures”. Recorregut de 2 h al voltant del Monte Zentinela (informació a l’oficina de turisme) per veure dolmens, menhirs, cromlecs, i túmuls megalítics. Diuen que el poble va ser fundat per Pompeio (Pompeiopolis) al creuar el Pirineus venint de Roma. Al segle X, Sancho Abarca donà privilegis a la vila en agraïment als serveis prestats durant la guerra contra els francs. Les cadenes d’or de l’escut de Navarra de primer varen ser atorgades a Etxalar pels seus mèrits durant la batalla de las Navas de Tolosa. Al segle XIV, Etxalar formà amb (Arabtza), Bera, (Igantzi) i Lesaka una regió (Bortziriak). Mercat de bestiar del 15 al 17 de gener. La majoria de les cases són dels segles XVI a XVIII. Els barris del nucli del poble són: Anduzeta, Antsolokueta, Jauregieta, Goikolanda, Beolaldea i Behekolanda. I els de les afores (cases esgarriades): Gorosurreta, Lurriztiederra, Urritzokieta, Larrapil-Sarriku, Lakain-Apeborro y Orizki. Queviures, forn de pa, correus, bancs, perruqueries, farmàcia. Fronton. Vaques, pastures, boscos, caça, coloms, pesca. Hi havia hagut molt contraband i dues mines de ferro. Fonts. Gorg del Paradís (Pozo del Paraíso), prop del Caserío Bazate. Festa major del 14 al 18 d’agost. Personatge de la vila: el periodista Manuel Aznar Zubigaray, director de La Vanguardia i de l’agència EFE, embaixador a l’ONU, i avi del qui fou president de govern a finals del segle XX, José María Aznar. De menys rellevància, Federico Arribillaga (1953-2009) segon pelotari del rànking mundial, actiu entre 1972 i 1996, amb pala.
Hi ha unes 30 cases rurals disponibles pels turistes. Totes ben polides i tradicionals. Allotjaments: Hotel Venta Etxalar www.etxalar.com 948 635 000 /// Pensión La Basque 948 635 1537/// Etxalark landaetxeen elkartea www.etxalartur.com/// Aldabeko borda www.aldabekoborda.com 948 635 141 / 687 871 456/// Aldalurberea www.aldalurberea.com 948 635 117 / 666 745 485/// Antxurne www.antxurdenekoborda.com 948 635 208 / 608 680 266/// Añorbe I eta II www.anorbe.com 948 580 154 / 948 581 308/// Bagoleko Borda I eta II www.bagolea.com 948 387 077 / 605 720 572/// Borda Berri www.casabordaberri.com 948 635 234 / 661 736 612/// Domekeneko Borda www.domekenekoborda.com 948 635 031/// Iguzkiagerreko Borda www.iguzkiagerrekoborda.com 948 635 221 / 666 880 734/// Elizaldeko borda www.elizaldekoborda.com 948 630 828/// Etxeberrigaraiko Borda www.etxeberrigaraikoborda.com 948 580 154 / 948 581 308/// Gilleneko Borda 647 662 651 /// Gorostipaleko Borda www.gorostipalekoborda.com 948 635 019 / 618 962 774 /// Gurutze I eta IIwww.gurutze.com 948 635 038 / 647 253 730/// Herri gain 948 635 208 / 608 680 266/// Iriberri http://es.geocities.com/casairiberri 948 635 148 / 619 148 950/// Iriondoa I eta II www.iriondoa.com 948 635 110/// Juanpericenea 669 686 626/// Kattonwww.casakaton.com 948 635 164 / 608 578 889/// Larrapil I eta II www.larrapil.com 948 635 226/// Martikonea I eta II www.martikonea.com 948 635 132 / 639 429 802/// Mikelestonea I eta II www.mikelestonea.com 948 635 075 / 689 042 621/// Oyarburu 948 635 184 / 666 650 081///Peruarnea www.peruarnea.com 948 635 174/// Perugorri Berria www.perugorriberria.com 948 635 174 /// Tompalenea www.tompalenea.com 948 635 166 / 689 702 891/// Urrittiwww.urrutia.com 948 635 222 /// Saroiberri www.saroiberrikoborda.com 948 631 282/// Usategietako 948 22 49 48 / 676 453 360/// Agerrebereko borda www.agerreberekoborda.com 948 635 062.

Vora el frontó sembla que et mirin malament per no ser basc. Reprenem la ruta per darrera l’església, envers Orizki. Resulta una carretereta gens perdedora. Ara, arribats al final, un indicador marca cap a Zugarramurdi. Miro el mapa general i resulta ser ja molt a prop d’Ainhoa, per on passa la traversée. En un moment d’ofuscació en S. em vol convèncer d’anar cap allí. La veritat és que jo em sento perdut per no situar-me exactament ni tenir cap punt de referència clar més que la ruta bona és més cap el sud. Continuem cap el sud. En S. vol baixar a un mas a preguntar. Els bens acaben de fer una exhibició d’obediència al pastor que els ha fet només tres xiulets. Continuem i no baixem a preguntar. A la cruïlla amb una carretereta que puja trobem un conductor que ens indica que som molt a la vora Eskisaroi Lepoa. També ens indica la ruta per continuar des del coll cap a Azpilkueta i Errazu. Arribats al frondós coll, ens disposem a acampar sota els Faigs i Castanyers. Serà la primera nit de descans després del viatge esgotador en autocar. Miro de trobar la barraca de pastors que l’home d’Etxalar ens havia dit que hi havia aquí a la vora. No la veig, però tampoc ens caldrà. Per a mi serà una de les nits millors. Dormiré bé, sense passar fred, i força tou, sobre la fullaraca. Duc la tenda Vaude de 750 g, una funda goretex i dos llençols/fundes de seda, i em poso l’anorac gruixut per dormir.

D’ESKISAROI LEPOA A ORREAGA
La nit ha estat relativament silenciosa i tranquil•la. Sempre en S. s’aixecarà abans que jo enguany, però jo estaré llest abans que ell. Una mena de soroll greu com d’una bufada de vent em desperta. Les seves tres fundes de plàstic fi es fan sentir quan ell es regira dins la seva tenda amb doble sostre. Ell sempre patirà fred i jo, llevat d’aquesta nit, també. Ens hauria calgut dur un sac de dormir ni que fos molt lleuger. Hem acampat a l’ombra dels castanyers i faigs aprofitant algun petit replà en el vessant suau. Al començar a plegar la tenda m’agenollo a terra, de cara al S. qui tot d’una es meravella de l’escena que veu darrera meu, una munió de cavalls apropant-se a mi amistosament. Les esquelles i alguns cants d’ocells ja fa estona que se sentien. La pujada cap el SSE és feixuga, per un sender ple de pedres. Cal empènyer la bici a peu. Al coll d’Atxuela en S. es posa nerviós perquè jo vull estalviar-me de passar per Elizondo i anar directe per Azpilkueta a Arizcun. A ell li sembla que només a Elizondo trobarà menjar. A la carena enlloc de pujar enrere cap el Sud, aconsegueixo que faci cas de les explicacions que ens va donar l’home del tot terreny que varem trobar abans d’Eskizaroi Lepoa, i seguim cap a llevant. La ruta també està marcada per uns indicadors a pals de fusta. En un moment donat agafem la bifurcació marcada com cap a Azpilkueta i Arizcun, tot i que en S. no les té totes. Trobem un mas (Larragoiengo Borda) d’aquells tan engalanats amb flors i paraments de fusta, on un noi molt jove, ros i no gaire alt, em rep afablement. En dos minuts li resumeixo la situació meva. Crec que després, quan arriba en S., aconsegueix calmar-lo i assegurar-li que a uns quants pobles dels que trobarem hi ha botigues de menjar; i que som a la bona ruta cap a Azpilkueta i Arizcun. Poc després arriba un tot terreny que sorteja la meva bici amb habilitat per anar a parar vora la casa. És un amic del noi de la casa. És unai, però de vaques de carn. El noi de la casa es lleva cada dia a les set i no pot fer mai vacances, perquè ha de munyir les vaques dos cops al dia. Comentem que a Catalunya ja no se’n troben de pagesos joves. Ells diuen que a Euzkalerria tampoc. Comenten que a Irún un pis nou val un milió de pessetes el metre quadrat i que per això els espanyols van a Hendaye a edificar, ja que resulta a meitat de preu. En S. vol aclarir-los que ells també són espanyols. Aleshores intento posar clara la meva posició contrària. A mi m’interessa la llengua basca, i els considero d’una nació diferent a la general espanyola. Almenys a mi m’han donat aigua, que en S. no s’atreveix ni a demanar-los-en. El noi moreno és alt i ben plantat, amb un somriure agradable i pacífic. M’agradaria quedar-me a sentir-los parar entre ells el basc. Més avall trobem obres a la pista. En S. els pregunta el camí al poble, però jo li aclareixo que al poble de Azpilkueta no hi hem d’anar, que cal deixar el ramal que puja i seguir la baixada fins a Arizcun. Arribats a l’esplanada d’Arizcun (barri d’Ordoki), trobem una gasolinera, restaurants i forn de pa. És un dels pocs llocs on el paisatge s’esbatana. Preguntem a un noi ros, i més aviat plenet, per la ruta i els queviures. Necessita que se l’escoltin amb calma i temps. Ens dóna detalls de la ruta de cementiri a cementiri, d’aquí cap allà, de les variants i voltes que es poden fer, etc. etc. Diu que encara que diguin que això d’anar en bicicleta no s’oblida mai no serà ell qui ho provarà un altre cop. Que hi havia anat de més jove, però que mai més. En S. no sembla haver captat que aquest noi té alguna discapacitat. Ha confós Elorrieta Lepoa (que jo reconec del Google Earth des d’aquí) amb el coll de la carretera general a Saint-Étienne-de-Baigorri.

ARIZKUN. És a Navarra, a la riba esquerra del Bidasoa, a la vall del Baztán, a uns 4 Km al NW d’Elizondo. Els romans hi trobaren un petit jaciment d’or. Vila que consta de sis nuclis: Aincialde, Arizkun (al S), Bergara, Bozate (habitat pels agotes) (al NE), Ordoki (el més modern) (al NW), Pertalas i San Blas. Els agots, segons Pío Baroja, tenen “cara ancha y juanetuda, esqueleto fuerte, pómulos salientes, distancia bi-zigomática fuerte, grandes ojos azules o verdes claros, algo oblicuos. Cráneo braquicéfalo, tez blanca, pálida y pelo castaño o rubio; no se parecen en nada al vasco clásico. Es un tipo centro-europeo o del norte. Hay viejos de Bozate que parecen retratos de Durero, de aire germánico. Eren molt discriminats i ridiculitzats per falses creences sobre la seva anatomia, i tinguts apart per creure’ls portadors de la lepra i de malastrugança. Els obligaven tenir una marca vermella en forma de petjada d’oca al cap. Els dels altres barris pensaven que “al agote, ¡garrotazo en el cogote!”. O per advertir un company contra una possible acció maldestres li deien “¡no seas bozarate!”. La discriminació forta va durar fins primers de segle XX. El conjunt del poble d’Arizkun té uns 700 habitants i una indústria metal•lúrgica (estructures metàl•liques). Fàbrica de formatges. Queviures, farmàcia. Hotel a Ordoki, a tocar el Palacio Ursúa, a la part més oriental del barri: Señorío de Ursúa (tlfn. 948 453 500). Té sauna i jaccuzzi. Al segle XIV els habitants d’Arizkun ja eren tots hidalgos. Al segle XVII s’oposaren a que Joaquín Francisco de Arizcun prengués possessió de la vall com a senyor feudal. A Ordoki hi ha el Palau Ursúa, on nasqué don Pedro de Ursúa, assasinat el 1561 pel seu company Lope de Aguirre, allà a les Amèriques, quan eren a la recerca del Dorado. Un altre personatge famós de la vall fou Juan Bautista de Iturralde (ministre d’hisenda al segle XVIII). L’església del convent de Nuestra Señora de los Ángeles (feta edificar per ell) té un orgue especial (amb alguns registres de flauta basca o xistu). Festa major del 24 al 28 de juny. Personatges de la vila: Antonio Goyeneche (jesuïta al segles XVII –XVIII). Juan de Goyeneche (secretari de Carlos II i tresorer de María Luisa de Orleans i d’Isabel de Farnesio; industrial al segles XVII-XVIII, i fundador del BOE).


El cas és que anem cap a Errazu per una carretera secundària, però per on encara passen alguns camions; i hi anem directes, sense caure el la temptació d’anar a donar tombs turístics a cap cementiri. A mitja carretera en S. confon una font d’obra amb una font que ragi. I és que la tenen allí vora una casa per instal•lar-la en algun lloc; però res més. L’home que seu en un banc recolzat a la paret de la casa és una mica sord, però en S. es farà el sord també i haurà d’anar a comprovar per ell mateix que allò no raja, que és totalment eixorc. Arribats gairebé al centre d’Erratzu preguntem a una noia rossa de cabell curt, que duu una anella d’argent dalt d’una orella, si hi ha botiga de queviures. Ja és fàcil endevinar, des d’on som, que és precisament la botiga del fons, seguint recte endavant. Resulta que la noia és de Sabadell. Hi ha una taula i unes cadires de plàstic apilades vora l’entrada. Dins és fosc. La senyora de la casa invita a beguda els transportistes que li duen mercaderies. Però ells refusen, tot i la bona voluntat de l’oferiment. Serà qüestió de la nova prudència a l’hora de conduir, i no volen fer cas al liberalisme del nét del periodista d’Etxalar respecte a l’alcohol. És una botiga i bar on es pot demanar de tot. Parlen a estones en euskara i estones en castellà. Jo demano suc de fruita i iogurt líquid. M’empasso el litre i mig d’una tirada.

ERRATZU. És a la vall del Baztán, a llevant d’Arizkun. Té uns 500 habitants. Font. Queviures. Hi ha dos barris: Gorostapolo i Iñarbil. Cases senyorials (Iriartea, Etxebeltzea, Hualdea, Iñarbil, Apeztegia). Església del segle XVII. Ermites: Soledad, San Gregorio, San Pedro ad vincula, Iñárbil. Dolmens a Izpegui, Astate. Hi ha un ebanista (a Oteiza). Al terme hi neixi el riu Baztán (amb un saltant anomenat de Xorroxin). De fet, és el Bidasoa, però a la vall reb el nom de Batzán. A Iñarbil diuen que el diable es va tirar del pont, desesperat per no poder entendre res de l’euskara. El Col d’Ispeguy connecta la vall amb la de Saint Etienne de Baïgorry (França). La vila aquí també va ser molt afectada per la tromba d’aigua del 2 de juny de 1913. Càmping. Cases rurals: Bazarabal I y II, 948 45 31 58. Baztan, 948 45 31 33. Dolareta, 948 45 32 69. Etxebeltzea, 948 45 31 57. Ezpondarena, 948 45 31 88. Hualdea, 948 45 31 74. Indakoetxea I y II, 948 45 31 03. Indatxipia, 948 45 31 21. Iztikotenea I y II, 948 45 31 09. Juanillo, 948 45 33 56. Kastonea I y II, 948 58 13 93. Kordoa, 948 45 32 22. Marimartindenea, 948 45 31 17. Martikotenea I y II, 948 45 30 94. Senperenea, 948 45 31 58. Urrain I, 948 45 31 10. Urrain II, 948 45 31 10. Personatges de la vila: José María Gastón (diputat al segle XIX). Miguel José Mariano Irigoyen y Dolarea (canonge i senador dels seglws XVII –XVIII). Al Monte Gorramendi s’hi instal•là als anys 1960s una base militar americana.

De les cadires estant es veuen uns contenidors. Vaig a llençar-hi algunes deixies i descobreixo, darrera el contenidor blau, una magnífica font amb abeurador. Hi podem rentar una mica la roba i en S. pot omplir-hi el camel-bag. Es veu que quan ell va passar per aquí ara farà dos anys, tot era tancat; però com que han estat les festes ara fa molt poc, ara tot és obert, com ens havia assegurat el noi d’Ordoki. La pujada a Elorrieta Lepoa serà més llarga, sobre tot en el tram final, que el que sembla que sigui segons els mapes. Agafem la carretera a França, asfaltada, i el primer trencall que trobem cap a la dreta, a 1 Km, ja va en la bona direcció cap el coll. Abans de coronar el coll m’adono que el neumàtic de darrere està desinflat. Em costa esbrinar on he ficat la manxa, i per això trigo tant a atrapar en S. que no m’espera de moment. Més endavant ja m’ajuda una mica a canviar la cambra. La punxada resulta ser la ultra lleugera, transparent. Crec que he punxat perquè la duia una mica per sota els 45 psi que és la pressió a la que crec que han d’anar. L’Alfons m’havia recomanat abaixar la pressió per fatigar menys els radis amb el sobrepès de les alforges. Sigui el que sigui, a partir d’ara, tota la travessa tindré problemes amb els neumàtics i cada dos per tres hauré d’estar reparant alguna cambra o inflant. El coll ve precedit per uns quans falsos colls. Cada cops són més estrets. La pista fa una llaçada cap al vessant del Nord, però en S. m’assegura que després es torna molt dolenta i pedregosa. Prefereix tirar cap amunt per la baga sota el bosc per una pista antiga. La pista dóna lloc a un camí estret que al final es perd, però sabrem guanyar una mica d’altura per retrobar el camí/pista. Pugem fins i tot un pèl massa i, arribats a un mas solitari, podem donar-li la volta i enfilar cap a un coll amb una fita de pedra amb la xifra 102 i que resultarà ser Elorrieta Lepoa, on precisament en S fa dos anys s’hi va trobar un ganivet. Cal no baixar cap a l’esquerra sinó pujar una mica cap a la dreta per emprendre la direcció cap a Banka. A mitja baixada, en S. s’atura a banyar-se i a rentar la roba. Enguany ja ha perdut tot el pudor de despullar-se davant meu i fins ho arribarà a fer al costat mateix d’alguna carretera freqüentada per vehicles. Després de menjar i descansar continuem avall. Abans de Banka, la carretera va cap a la dreta i al S. li sembla que, malgrat que estigui asfaltada i tingui tendència a baixar, ha de dur a un cul de sac. I aquesta vegada s’equivocarà del tot. Cedeixo per primer cop a la seva idea de la ruta i anem a parar a una antena. No sembla que continuï cap el poble cap camí, però resultarà que sí, malgrat la incredulitat del S. La baixada és forta i acaba en una tanca ja força al nord (1,5 Km) del poble. Quan la tanquem, ens adonem del rètol que prohibeix totalment entrar-hi. (Però nosaltres n’hem sortit). Som a França i es nota pels nombrosos rètols de prohibició. Abans del pont del poble, jo circulo una mica avançat i mentre espero al S. que s’ha aturat a canviar-se de roba, he de suportar estoicament els lladrucs d’un gos de mida mitjana.

BANKA (=Banca). Poblet allargat que ressegueix la carretera D948 a la vall del Nive, al Nord d’Aldudes, i al Sud de Saint-Étienne-de-Baïgorry. És a uns 280 m snm, aproximadament o de mitjana. Té uns 370 habitants. Bars. Hi havia hagut foneria de coure (fins a finals del segle XIX). Personatge del poble: Manex Souhouroa (jugador de pilota basca). Monuments protohistòrics al pic d’Adarza. Mina de ferro. Alt forn. Forges (restes). Tombes de soldats morts en la batalla contra el duc de Wellington (1814). Pastures, piscifactoria, central hidroelèctrica. Festa el 29 de juny. Hotel restaurant Erreguina (05 59 37 40 37).

Aviat trobarem la pista asfaltada que en direcció cap el sud i després de 15 Km ben bons ens aproparà a la carena sobre Roncesvalles (=Orreaga). Deixant a part la vall del Bidasoa, és la primera vall que té una direcció definida fixa. Al País Basc, no sol saber-se d’un cop de vista cap on desguassa la intricada xarxa de ramificacions de les valls. La Vall d’Hayra és estreta al fons. Feines hi ha per a trobar-hi un lloc per cagar. El marge de dalt de la carretera és molt empinat. El de baix toca ja al riu i també és molt inclinat. Hi havia un pescador descansant i fumant vora el seu cotxe gris llampant, allí a l‘únic replà. En total potser només seran 5 o 6 els cotxes que trobarem abans d’arribar a la carena. Són ben bé 11 Km de fons de vall amb poca pujada. En S. m’augurava una pujada molt difícil al final, però resultarà que tot està asfaltat. Crec que hi ha més llaçades que les que marca el mapa. A la pujada final, començava ja a ploure amb més o menys intensitat. Cada cop que en S. es posa el vestit de bacallaner, la pluja sembla que pari, i a l’inrevés. Arribats a Burdinkurutx Lepoa, preguntem als d’un cotxe que puja del sud. Ens parlen mig en castellà mig en francès. Allí descobrim que l’artefacte estrany en forma de platet metàl•lic suportat per un pal no és altra cosa que una font. I raja a molta pressió. Arribem a allò que el S. reconeix com el coll de Lindux, encara enmig de la boira pixanera. Amb poc esforç, i sota molta pluja, arribem al coll d’Ibañeta. La carretera ens sembla una autopista. Vull mostrar les creus que hi ha al coll darrera el refugi. Commemoren la derrota de les tropes de Carlemany, que no va ser tan forta com podria haver estat, gràcies als tocs de corn de Roland. L’emperador va prometre que allí sempre més hi hauria unes quantes creus. I de moment així ha estat fins ara. Però hi ha boira i no val la pena la pujadeta fins les creus, que són ben senzilles. El descens fins Orreaga se’ns fa ben curt. Li mostro la font a en S. L’edifici que abans era meitat museu de la natura i meitat botiga d’alimentació i records, ara és un espai per hostatjar-hi gent a baix cost. Efectivament en S. té raó i no hi ha cap botiga de queviures. Hauríem d’anar a Burguete, 3 Km més avall. Mostro la creu típica de Roncesvalles, amb el gaiato al cim, al S. Un senyor que parla alemany pregunta per hostatjar-se i li dic que és més econòmic a l’esquerra i més car a la dreta i amunt. Al bar venen pa i magdalenes però a uns preus desorbitats. Ensenyo la drecera que va cap a llevant al S. Voldria arribar als faigs que sota tenen un gran tou de fullaraca, però amb la pluja ens impacientem i abans d’arribar-hi decidim acampar sota la pista. Hi ha una barraca molt simple al bosc molt ombrívol i de pas fàcil i planer. Jo voldria aprofitar-la per estendre-hi la roba, però al S. li sembla massa ronyosa. Adient només per a animals. Acampem una mica més avall. Durant la nit hi haurà molt soroll de la pluja xocant amb el fullam dels faigs. La nit serà molt fosca i passarem una mica de fred. Els cotxes de la carretera se senten molt poc des d’aquí. Hem anat a visitar el campament militar, però ens ha semblat que no hi havia cap lavabo obert. El problema principal per al S. era on posar les bicis. I per a mi era com resistir el fum de tabac d’un que fumava en una de les tendes. De fet semblava l’únic indici que hi hagués algú allí. Cap altre militar o pelegrí de Sant Jaume donava senyals de vida. Podríem haver anat a l’hotelet de sobre la font per dormir-hi amb tota comoditat. O, segons preferia en S., a l’alberg general de pelegrins. Però sé que allí costa dormir, degut a la suma de roncs a la sala.

D’ORREAGA A IZABA / BELABARZE
Com cada matí, em desvetllo quan en S. ja fa estona que està ordenant les seves coses. I, com cada matí, enllestiré jo abans de rentar-me, endreçar i plegar-ho tot i esmorzar. Però aquest matí l’espera en un racó on hi toca una mica el solet, a la cruïlla del sender del bosc amb la pista que fa drecera cap a l’est se’m fa especialment llarga. Miro d’entretenir-me aguaitant les flors de la zona: recordo l’orquídia en flor Dactylorhiza fuchsii. Crec que estic tres quarts d’hora esperant-lo allí. De tant en tant, m’endinso una mica al bosc i veig que s’ajup i va amunt i avall recollint coses. Li he proposat de fer aquesta petita drecera que estalvia 750 m, perquè conec bé la zona, de quan vaig anar a acompanyar en G. a iniciar el camí de Sant Jaume en btt. Vaig passar almenys una tarda passejant a peu pels voltants de llevant d’Orreaga. Quan ja m’impaciento de veritat i vaig a trobar en S., resulta que ell ja ve cap a mi. Comencem la pista gairebé planera fins a trobar el riuet on fa anys hi havia un estel caigut d’aquelles inflables en forma de cor. Aquí ja s’ha acabat la drecera i reprenem la ruta Laparra típica. Li ho dic a en S. però serà inútil, perquè sembla no sentir-ho. La pista puja una mica creuant diversos colls. Hi ha alguns arbres plantats molt junts a les vores. Segurament ho són pels ajuts de la comunitat europea a la millora del camí de Santiago. Més endavant, en un coll molt marcat on comença ja el descens cap a Orbaitzeta, crec que és on destaca una gran arbreda de Larix, arbres similars als Cedres, però de fulla caduca, típics dels Alps. Anem trobant alguns cotxes per l’itinerari. Arribats a Orbaitzeta, dubtem si agafar la pista de l’esquerra que puja al poble o la que continua per la riba dreta. Com que el route-book i el mapa assenyalen el camí de pujada, en S. es decideix a pujar a poblet. Resulta que no hi havia hagut mai cap fàbrica d’armes aquí, sinó només de municions. El poble és un carrer pla molt ample, amb cases molt boniques, amb balcons florits. La senyora d’una casa em recomana seguir per la pista principal i no anar per la de l’esquerra, perquè en farem més via. El pa encara no els ha arribat i només ens podrien vendre formatge, si en volguéssim.

ORBAITZETA. És al llindar de la fageda o selva d’Irati (17.000 Ha), a l’alta Navarra espanyola. Fàbrica de municions (tancada). A Azpegi-Iropil, hi ha 50 cromlecs i 6 dolmens. És a 3 Km al Nord d’Orbaizeta, i a uns 1050 m snm. A la vora el nucli d’Orbaitzeta, 1,5 Km al SE, destaca l’alberg Mendilaz (948 76 60 88). Al mateix poble hi ha un alberg rural (Txorrota: 948 766 053) i 9 cases rurals més. Pràcticament totes, ja que el poble és un carrer ample amb cases només a un cantó. Venen pa i formatge a algunes hores.

Més avall del poble, la carretera es fa molt ampla. Al final d’una baixada, un indicador marca la pista de l’esquerra com la bona direcció cap a Irabia. El refugi hostal de Mendilatz sembla tancat. La terrassa del darrera tampoc té accés a la casa per cap porta oberta. Al final dono la volta i em disposo a trucar a la primera porta que em semblava la correcte. Un gat espera ara allí també, i això em dóna una pista infalible. “Egun on” vaig repetint un cop el cap a dins la sala. “¿Hay alguien?” . Al cap de 3 minuts surt la senyora que sembla enfeinada, però de bon humor. Diu que m’obrirà per la terrassa. I efectivament. En S. es queda fora i em diu repetides vegades que no vol cap entrepà. Al final, com jo ja sabia, entra ell i en demana un. La senyora ha d’atendre el telèfon. Uns quants grups avisen que vindran tal dia o tala altre. Un rètol adverteix que “erretzen debekatua” o una cosa així, que vol dir “prohibit fumar”. Sobre el mostrador una lleixa de fusta alberga nombroses ampolles de begudes alcohòliques. Aquí es parlava euskara i ara els donen classes, i les ikastoles reunifiquen els parlars diferents de les comarques, però només els nens petits seran capaços de seguir la tradició dels avis de parlar amb fluïdesa l’euskara. No tenen cap pressa per servir-me. Compro sucs de fruita, magdalenes i un entrepà. L’aire està aromatitzat amb algun perfum ambientador. L’ajudant de la cuina surt al final a la terrassa a fumar. Amb tot, ja ha parat de ploure i sembla que vol sortir el sol i marxem. La famosa fageda d’Irati no em sembla tant impressionant com pensava perquè no hi veig arbres grans. Deu passar com a la fageda d’En Jordà, que la fama li ha vingut després d’haver tallat tots els arbres monumentals. Unes llaçades ajuden la carretereta asfaltada a guanyar nivell, passat ja el càmping. Una bifurcació arribats a un pàrking ens fa dubtar. En aquest cas em servirà molt la foto aèria que porto de la zona, una de les més de 30 que duc per a tot el recorregut. El ramal de baix ha de ser un cul de sac. En S. no s’ho creu, però de mala gana, al final, em segueix i resulta que anem bé. El pantà d’Irati o d’Iràbia em sembla menys acollidor del que em deien. Hom diu que es va estrenar el 1921. Voldria aprofitar una ullada de sol per prendre’m un suc de fruita a la platgeta del nord, però al S. li sembla molt mala idea. Va plovent a tongades. Però especialment comença a fer-ho quan ell es treu el vestit impermeable de bacallaner. La pista va voltant els braços de l’embassament fins a fer-te perdre el nord. [Diuen que per ací hi vaga l’esperit de la reina navarresa Joana de Labrit (Joana III), morta al segle XVI a Paris, enverinada per haver professat el calvinisme]. En un punt la pista creua un braç de l’embassament quan ja gairebé no hi ha aigua. En S. reconeix l’indret i m’assegura que cal anar després a la dreta. Hi ha arbredes espesses de Pseudotsuga aquí. Poc més endavant trobem un parell de ciclistes amb bici de carretera i neumàtics dels més estrets. El més veterà fa el que pot per tranquil•litzar el jove que tem, amb molta raó, punxar amb les pedres de la pista. Venen de les Cases d’Irati i coneixen la capelleta de la Virgen de las Nieves. La pista voreja per sobre un engorjat. Després d’haver pres ja totes les direccions des que hem començat donar el tomb al pantà, ara es decideix pel NE i arribem a les Cases d’Irati. És un replà vora el riu, amb arbredes, pàrking, font i una caseta d’informació turística / forestal. Hom diu que és propietat del ministeri de la marina. Sí, sí, perquè extreuen els troncs dels avets per a fer-ne pals per als vaixells. Aprofitem per dinar al solet i una mica al sota vent del garbí fort. Aprofito per estendre al sol la roba que vaig rentar fa dos dies i encara no s’ha acabat d’eixugar bé. Però a mig dinar, encara que no hi hagi núvols al cel, comença a plovisquejar. Em sembla que la roba haurà quedat igual ara que abans. M’emociona veure una fulla de Quercus cerrioides al panell informatiu de la caseta. És una reproducció a color molt exacte i etiquetada amb molta prudència com a Quercus sp. Resulta que la monitora l’ha agafada del congost de Jaurrieta, més al Sud. Em donen una fotocòpia/resum dels arbres de la zona i m’ensenyen algunes fotos d’un àlbum d’arbres monumentals, alguns dels quals no són encara als llibres. Destacaria un Teix que sembla tenir uns 10 m de perímetre. O sigui que Irati encara pot donar sorpreses. Al handout gratuït hi figuren dibuixos i noms populars (castellà i euskara) de les espècies que se suposa que caracteritzen el bosc o selva d’Irati:
Abies alba, Acer campestris, Acer pseudoplatanus, Alnus glutinosa, Chamaecyparis lawsoniana, Corylus avellana, Crataegus monogyna, Fagus sylvatica, Fraxinus excelsior, Ilex aquifolium, Juglans regia, Juniperus communis, Larix kaempferi, Picea abies, Pinus sylvestris, Populus tremula, Prunus spinosa, Pseudotsuga menziesii, Salix caprea, Salix fragilis, Sorbus aria, Sorbus aucuparia, Sorbus torminalis, Taxus baccata, Tilia platyphyllos, Ulmus major.
Després d’abastir-nos bé d’aigua, emprenem la continuació de la ruta per la carretera que puja cap el SO. No es fa difícil decidir-se per la pista que es troba a uns 2,5 Km i que va cap a l’esquerra. És ample i amb un indicador cap a Koista Urteia. Discorre per un ambient forestal 100% fins la petita presa que encara li dóna un aire més pintoresc. Aquí hi ha plantes aquàtiques i un ambient alpí que el recorda el Capcir. Només el Silybum eburneum ens recorda que som a Navarra. Poc més avall, ens aturem quan un trencall s’apropa al riu. En S. es vol rentar. Aprofita les esponges/ tovalloleta ensabonades típiques per rentar malalts als hospitals per rentar-se ell amb roba i sense. Sembla que xala d’allò més amb aquest descobriment. La Vall d’Urchiria és frondosa també i cal anar pujant amb paciència per la pista, fins a trobar Ollokia a la carretera a Larrau. És una estació d’esquí nòrdic ara deserta, clar. En S. s’atura molta estona a menjar. Jo em deleixo per pujar al port de Larrau, però, al final, decidim només de pujar al collet immediat per veure què s’hi veu. La vista és espectacular, tant sobre la vall boscosa d’on venim com cap a llevant. El cim d’Orly ara és cobert per la boira.

La deesa MARI equival en la mitologia basca a la catòlica Maria, mare de Déu. Diuen que sol estar al cim de l’Orhy i que governa les tempestes i actua fent justícia. Hom suposa que Sugaar (=Maju), representat sovint com a home/drac en la religió ctònica (de divinitats terrenals) era el marit de Mari. La parella tenia uns servidors anomenats sorginak. Tota la mitologia basca se’n va anar en orris amb la santa inquisició. Només queda el record històric dels akelarres de les coves de Zugarramurdi i el personatge d’Olentzero (vegi’s a Isaba), i potser el Basajaun (vegi’s a Ansó). Altres personatges/divinitats/conceptes de la mitologia basca són:
• Aatxe - esperit de les cavernes
• Adur – destí/sort/màgia
• Ama Lur – Mare Terra
• Atxular – filla de Mari
• Basandere – esposa o substituta de Basajaun
• Eguzke – el Sol (fill d’Ama Lur)
• Erge – dimoni de la mort
• Galtzagorriak - follets
• Gaueko – dimoni nocturn
• Harenguge – drac
• Ilargi – la Lluna (filla d’Ama Lur)
• Intxituak – esposos de les lamiak
• Iratxoak - follets
• Jaun Zuria – primer senyor feudal de Biscàia, nascut a Mendaka, de Sugaar (pare) i d’una princesa escocesa.
• Jentilak – bascos primitius que llençaven pedres amb molta destresa i adoraven deus terrenals (ctònics).
• Lamiak – nimfes de vora l’aigua, amb cames d’ànec.
• Mairuak – esposos de les nimfes, i que construïren els cromlecs.
• Mikelatz – fill de Mari
• Odei – déu de la pluja /tempesta
• Ortz – el cel
• Sorginak – ens entre Mari i les bruixes
• Tartalo – gegant ciclopi


El descens cap a Uztarroz és ràpid. Sempre hi ha pujades en tot descens i a l’inrevés, almenys en aquesta part dels Pirineus. Abans d’arribar al poble, trobem una mena de guingueta l’encarregat de la qual sembla defugir-nos mentre carreguem més aigua a la font de poc més amunt. Té un hort amb cebes poc més avall i se les mira a elles més que a nosaltres. De tota manera, sembla que només hi tenia begudes alcohòliques allí. A Uztarrotz preguntem per alguna botiga de queviures i ens adrecen cap el poble de més avall, Izaba. Així que hi arribem, trobem un forn de pa on en S. es queda a menjar uns entrepans calents de formatge i truita i uns pastissos. “Arratsalde on” ens dic a un grupet familiar que són a la terrassa de la casa darrera l’entrada al forn. La senyora més gran no m’entén primer, però després em respon quelcom que sembla ser “arratsalde on biziki, biziki” i riu com recordant alguna cosa de les que es deien quan ella era petita. Anem cap a la font que ella ens ha indicat, vora l’ajuntament, i a la botiga de queviures. El carrer que puja és molt estret, i les dues bicis i els cotxes que pugen gairebé no hi caben, de manera que he d’empescar-me alguna manera d’aparcar la meva bici almenys recolzant-la a una petita entrada a un jardí, mentre el S. és dins comprant. La font és molt a la vora l’ajuntament i la pista de frontó. De tant en tant, algun dels joves que són a la pista fent una partida venen a beure-hi. Un té el cabell rissat i moreno. És prim però se’l veu molt fort, fibrat. Té una aura que va canviant de color quan em mira: violeta, rosada, verda, gris, groga, però hi domina el morat. Un altre jugador és molt ros. Em recorda el Mark Bingham. Em mira fixament a vegades, com fent-me l’ullet. Juguen a parelles molt i molt bé, combinant jugades de gran potència amb d’altres molt fluixes i sense perdre joc durant molt de temps. Uns homes grans del poble també s’ho miren embadalits i comenten amb ironia el que veuen dalt el cim del mur on rebat la pilota. Una esquerda en diagonal posa en perill de caure aquesta part, però la tanca amb reixa de quadradets oblics deu aguantar-la des de dalt; i, a més, una pilota de les de tenis que fan servir per jugar i que ha quedat enclastada allí a l’esquerda, ajuda també a mantenir l’estabilitat. El cul de sac on hem aparcat les bicis per menjar, sobre la font, és visitat a més de pels jugadors, per alguns veïns que s’esborronen dels papers que hi ha per terra ara després de les festes. Esperen que nosaltres no contribuïm a embrutar encara més aquest racó. Li asseguro a una senyora que no serà així, sinó al contrari, qui li ho netejaré força. Vaig a trucar a ma mare, com ho he vingut fent i faré un cop al dia, ara a la placeta de dalt. El noi ros, al tornar, cada cop em fa més senyals. Cal que les expliqui? Una pilota seva surt volant per sobre la primera casa darrere el mur de la pista i per sobre la xemeneia de la segona casa. Li ho vaig a dir quan sembla perdut a l’hora de cercar-la. “Perdrem aquesta com n’hem perdut moltes de pilotes, perquè no volen retornar-los-les” —diu. Li comento que sempre li queda aquella enclastada allí dalt, però sembla no captar la ironia. En fi, dóna per acabada la recerca. Esperem que la sort li vingui per altres bandes. Som ja a la vora els sanfermines, dels que no conec els detalls com per poder negar rotundament que aquest noi pugui ser fill del Mark. Se li assembla tant...Deixem el poble després d’haver passat una estona ben agradable embadalits veient jugar els nois. Quan ells, a una hora determinada, han plegat de cop de jugar o d’estar a les grades veient com jugaven els companys, han estat reemplaçats per les noies. De primer jugaven força bé, a frontó, també amb pala de fusta, però després ja han començat a cometre errades de principiant.

ISABA (=Izaba). És la capital del Valle del Roncal, a l’extrem NE de Navarra. És a uns 800 m snm. Té uns 400 habitants. Quarter de la guàrdia civil. Es parla el roncalés, una variant de l’euskara. Hi conflueixen els rius Belagua, Belabarze i Uztárroz, per formar el riu Eska. El nucli de població s’ubica sota la Peña Ardibidiguinea. Belabarze amunt hi ha la Peña Ezkaurre, per sobre el Collado del Navarro, que ja fa partió amb Aragó (Valle de Hecho). En una cova de la Peña Ezkaurre diuen que es va coronar el primer rei de Navarra (Iñigo Ximénez Aritza) al segle IX. Etimològicament Izaba potser derivi de “izai aba” (avet pare) o de “iz” (llum) i “aba” (pare). Als izabaros se’ls anomena carinyosament “locos”. La Mesa de los Tres Reyes és al seu terme municipal. És el cim culminant de Navarra. L’església principal (de Sant Ciprià) és del segle XV i té un aire de fortí. L’orgue és dels millors de Navarra, junt amb de Bera de Bidasoa. La basílica de Idoya (segle XVI, però la verge del XIII) és a uns 900 m del poble. Festa religiosa (San Cipriano) del 15 al 18 de setembre. Hi ha cine, frontons, comerços, forn de pa, supermercat (tancat els diumenges), botiga de queviures (a la plaça vella) que obre el diumenges; bars. Càmping. Hotels (Ezkaurre 948893303, Isaba 948893000, Lola 948893012, Txiki 948893118). Personatges de la vila: Pedro Miguel Etxenike Landiríbar (físic), Berbardo Estornés Lasa (escriptor en euskara). S’han filmat dues pel•lícules al poble (Secretos del corazón, Obaba).
Al poble s‘hi conserva la tradició de l’ OLENTZERO, que deriva del mot “Onentzaro” (el temps dels bons). És un personatge de la mitologia vasco-navarra pirinenca. Diu la llegenda que hi havia una fada molt rossa de cabells molt llargs que es pentinava vora les fonts mentre prenia el sol; i diuen que l’acompanyaven uns quans barrufets anomenats pakagorri (pantalons vermells). Un dia els barrufets, de cop i volta, s’adonaren que hi havia alguna cosa amagada sota les falgueres allà vora la font. De seguida li ho feren saber a la fada. Ella, incrèdula, hi anà, però, i hi descobrí un nen recent nascut. La tendresa que la fada sentí va protegir sempre més el nen. Però, per raons pràctiques, el va dur a una casa de pagès propera on hi vivia un matrimoni que no tenien fills. Al vespre, l’home descobrí el nen a la porta de casa seva i tan ell com la seva dona el varen acollir amb molta alegria. El varen criar i es va fer un jove que tenia les tres virtuts que la fada li havia concedit: força, coratge i amor. Ajudava al pare a fer carbó al bosc. La família tingué molts i molts dies bons, però els pares s’anaven fent grans i un dia es van morir. Aleshores Olentzero es va sentir molt sol i va ser aleshores quan va tenir una pensada. Quan anà al poble per vendre el carbó va dur també un altre sac amb joguets per als nens. Últimament s’havia dedicat a fer aquests joguets. Els nens el van rebre entusiasmats. La cosa es va repetir setmana rere setmana. Però, vet aquí que un dia va fer una turmenta fortíssima i Orentzaro va passar per vora una casa on se sentien veus de nens molt espantats. Va entrar i va veure que la casa s’estava incendiant, per culpa d’un llamp. Va ajudar els nens a sortir de la casa cobrint-los amb una manta un per un. Però de sobte una biga mig carbonitzada va caure just sobre el cor d’Orentzaro i el pobre Orentzaro va caure mort a l’acte. Els nens es van posar molt tristos i es van posar a plorar desesperadament. No s’ho acabaven de creure. Com tampoc s’acabaven de creure que hi hagués un gran resplendor sobrenatural allí. Era la fada que venia a ajudar l’Orentzaro. Li va dir que havia estat un home tal com ella volia, fort, coratjós i amatent; i que com que havia demostrat el seu amor pels nens, fins i tot lliurant la seva vida per salvar-los, el recompensaria donant-li altre cop vida perquè podés cada any baixar al poble a fer-los regals. I així és com Orentzaro el migdia del 24 de desembre baixa, amb una boina al cap, i la cara bruta de carbó, i una teia a un costat, i amb un sac ple de regals a l’altre costat, per encendre el foc a cada casa i donar els regals que els nens i nenes navarresos esperen.

Ens dirigim a la vall de Belabarze. La pista no discorre pel vessant dret o Nord a baix del poble d’Isaba, com diu el mapa, sinó pel del Sud o esquerra. Jo voldria anar a acampar a un prat proper, però en S. vol allunyar-se més del poble. Anem a parar sota una granja a 1.5 Km d’Izaba. Els prats d’herba de dall estan aixafats pel pes de les vaques, però jo no voldria contribuir encara més a fer malbé l’herba. Anem a acampar vora el riu, just al llindar d’una petita conca al mateix nivell de l’aigua, però protegida per un ample mur. De tant en tant se senten els lladrucs dels gossos de la granja i un udol estrany que podria ser de cérvol. Just vora l’obertura de la cremallera lateral de la meva tenda hi ha una tifa fresca de vaca. Però era el lloc pla arrecerat més adient. Tornem a passar fred a la nit. S’ens ocorre que si el riu se surt de mare ens mullaríem, tot i que el tàlveg ens empararia una mica de la fúria de l’aigua. [Jo que tant m’havia esborronat un any o dos abans del desastre, per la ubicació del càmping Virgen de las Nieves a Biescas al bell mig del tàlveg, en un braç de riu provisionalment sec... i aquí som a una punteta del possible nou curs, però no hi ha senyals que s’hagi desbordat des de fa segles, com allà passava].
DE BELABARZE AL COLLADO DA SIERRA
Aquesta nit, ni el riu s’ha desbordat ni cap vaca ha vingut a torejar les tendes. Potser els toros ja són a Pamplona pels sanfermines. Només els gossos de la granja borden amb més força avui pel matí. Però es posen contents de veure’ns més que no pas atiar-nos. Vall amunt es veuen un parell de cingles blanquinosos força imponents, sobre tot el de la dreta. En S. tindrà raó i el rètol que indica Zuriza cap a la dreta està posat amb mala intenció. Després explicaré perquè. Jo em desoriento una mica, no recordo exactament la ruta, però em fa mandra ara treure la brúixola. Caldria haver seguit per la pista cap el Nord, a l’esquerra. Però, la de la dreta cap el Sud sembla fins i tot més bona, i la prenc per la principal. Com que havia memoritzat que a la primera cruïlla calia prendre la pista de la dreta, i com que en S. no posa gaire energia en els seus raonaments, el convenço (malauradament) i tirem per la pista de la dreta. Fem cas, doncs, del rètol. Però ben aviat s’acaba la pujada i al final d’una baixadeta hi ha una placeta per donar la volta els vehicles i fer marxa enrere. Continuem pel camí indicat com a GR, però cada cop és més impracticable, almenys amb la bici. Sí que hi passa gent a peu per aquí, sí, però això s’emmerda massa. Fem marxa enrere. Arribats a la cruïlla entre els dos cingles, entenc perquè el S. tenia raó. La pista del Nord continua només fins una borda, deixant veure bé la baga de les Peñas de Ezkaurre. Convenço en S. que voldria fer marxa enrere ara del tot. El convenço o mig convenço de que estem en la bona direcció. Pel fons de la vall amunt, hem d’arribar a la cruïlla on agafar, ara sí a la dreta, a la pista bona que ens ha de dur a Zuriza. Aquí hi ha només un indicador cap a un saltant d’aigua. Però els saltant no l’acabem de trobar enmig la boscúria baixa i atapeïda. El que sí trobem és a un home, de Tiana, que està fent la travessa dels Pirineus a peu, en més de 50 dies. “Com un marquès”, diu ell. Si s’escau, s’atura 3 dies en un hotel a reposar, res de presses. I així no té problemes amb la roba. Arribats a la zona on la vall ja s’obre, en S tiraria per baix, però a mi em sembla que caldria anar pel ramal de l’esquerra amunt fins a trobar la pista. I així resultar ser. Al fons de la vall, ara ja força ampla, hi ha almenys un campament infantil. Els nens criden com a indis. Passats uns prats, que flanquegem, trobem ja la carretera. Més endavant, una bandera vermella, amb un sol blanc que emmarca una creu allargada, amb una serp enroscada, presideix un nou campament o una altra part del campament l’anterior. Ara s’entén que les joventuts d’ETA vulguin que els deixin tranquils i que hagin posat rètols desorientadors a la vall de més avall. La carretera puja i, en broma, reprenc a en S. per no haver volgut agafar la drecera per dins el bosc. Arribats al coll, ja trobem dos cotxes oficials del Gobierno de Aragón. S’ha acabat, doncs, l’Euskadi de Navarra. La baixada a Zuriza és deliciosa, perquè deixa veure la Peña Euzkaurri, tota una senyora muntanya. A baix al riu hi han fet una petita presa per banyar-s’hi. L’aigua és neta, blavosa i transparent. El campament és amunt, més enllà, cap a llevant. El mapa marca una font riu amunt a ma esquerra, però la noia que dirigeix la corrua de noies i nois que baixen del càmping assegura que ella no la coneix pas aquella font. [L’han aprofitada per dur l’aigua al campament i in situ queda cega]. Decidim continuar baixant i deixar estar la recerca de la font, sigui vora el riu, sigui dins el càmping. Tornem a trobar la corrua de noies i nois que van fent camí cap avall. La Vall d’Ansó és meravellosa al capdamunt, però va perdent interès més avall. Ens aturem a la Fuen de Piedra. Hi ha una font abundosa a la banda de dalt de la carretera, i una altra de minsa a la zona de picnic. El més interessant, però, és una platja de còdols molt assolellada vora el riu. Fa un eixamplament temptador. Estenc tota la roba humida allí sobre les pedres calentes. El solet escalfa agradablement. L’aigua baixa amb força, i ben transparent. Hi ha uns calçotets de nen petit abandonats sobre un salze de la riba. I una bota de muntanya, de mida d’adult, abandonada també sobre una de les taules de la zona de pícnic. Aprofitem per menjar. A la taula de més cap a la carretera hi seuen uns holandesos. Ha anat bé aquesta parada per agafar aigua i eixugar la roba, apart de per menjar. Continuem ja cap a Ansó. La vall es va fent menys feréstega. Hi ha un quarter de la guàrdia civil al poble i es nota perquè hi ha 2 o 3 vehicles policials aparcats vora el restaurant principal, al costat de la botiga de queviures. Un guàrdia civil somriu al sentir els meus picarols, encerta que són per avisar-me si algun cop em volen robar la bici. Espero, per anar a comprar pa, a que en S. acabi de comprar a la botiga de queviures. Però, quan ell acaba, el forn ja és tancat.

ANSÓ. Es ja a la Jacetania. És la vall més occidental del Pirineu d’Osca, la del riu Veral, a la capçalera del qual hi ha Zuriza. La vall del Veral és encara més occidental que la vall d’Hecho (la capçalera n’és Acherito). El terme d’Ansó, però, s’extralimita de la vall i comprèn una llenca de la vall d’Hecho, des de Zuriza a l’ibon d’Acherito, i fins l’ibon d’Estanés. Per allí Aguas Tuertas, vora el riu Subardan, hi ha un dolmen famós. Pel Sud, el terme arriba fins el canal de Berdun (riu Aragón), més concretament, fins a la Foz de Biniés. A 7 Km al SW del nucli principal, hi ha l’agregat de Fago. La vall a Zuriza, cap amunt es divideix en dos: Linza, cap el Nord (fagedes amb pistes d’esquí de fons i 5 dolmens) i Tacheras, a llevant. El dialecte de la vall és l’ansotano. Al segle XI, Ramiro I, fill natural (però major que l’hereu) del rei de Navarra, Sancho el Mayor, va marxar a Aragó i va adjudicar-se la vall d’Ansó, i la va passar a la diòcesis de Jaca. Després, al segle XIII, el rei Jaume I va atorgar privilegis als qui anessin a viure a la vall, per tal de reforçar la pressió de la corona d’Aragó sobre els seus veïns de Navarra i el Béarn. La fita comuna era la Mesa de los Tres Reyes, i ho havia de continuar essent. Els navarresos envaïren i saquejaren la vall a finals d’aquell segle, però els ansoans, al final, els foragitaren. Agraït per la feta, el rei Pere III els condonà tots els impostos bèl•lics i reduí a la meitat els civils. Jaume II, ja al segle XIV, augmentà encara els privilegis dels ansoans: els atorgà lliure circulació (sense peatges) per tot el regne. Al segle XVII, Felip IV encara seguia atorgant privilegis als habitants de la vall. Al poble hi ha quarter de la guàrdia civil, cabres, bens, vaques, bolets. Queviures (al carrer major), forn de pa (al carrer de Navarra). Hotels: Lo Foraton: Cruz Alta s/n (tlfn. 974 375 311). Usón: crta. Oza Km 7 (tlfn. 974 375 358).

Una llegenda d’aquesta vall i d’altres veïnes és la del personatge de la mitologia basca anomenat BASAJAÚN. Basajaún era un gegant molt alt, molt pelut a tot el cos i amb molta melena. Era bo. Avisava els pastors de la vinguda de turmentes o del llop vora les ovelles, amb xiulets especials. Els ocells del bosc sabien que ell era allí i ho demostraven cantant tots alhora. I les ovelles fent dringar els escallots tots a la una. Havia ensenyat als bascs el secret del conreu de les plantes. Basajaún és, doncs, un ens protector del camperol o de l’excursionista que s’endinsa per les muntanyes i boscos del país basc. Hom diu que és més fàcil trobar-lo al cim de l’Ahunhamendi. Un cop ajudava els pastors es cobrava un petit premi a la nit mentre ells dormien: els prenia un bocí de pa.



Anem a dinar vora l’església, i a mig dinar m’adono que ja han tancat també, a més de la fleca, la botiga del menjar. En S. ha comprat pa de motlle. Ara diu que no entenia perquè jo no en volia comprar de pa de motlle. Estenc la samarreta humida sobre una reixa rovellada on hi toca molt el sol. Mentre dinem, comença a sentir-se una energia espiritual molt forta, i, després, uns càntics budistes. Impossible esbrinar d’on venen. Sospito que seran psicofonies, però en S. també ho sent, i no em sembla ell molt donat a coses esotèriques. Ell només comenta: “Sí,... hi ha un tío que canta.” La veritat és que sembla que els càntics vinguin d’un altre món. Els que acaben d’arribar al poble no saben res de cap centre budista, com sospito jo que hi deu haver. O potser és el lama de Panillo (vora Graus) que avui és de visita per aquí. O potser és Basajaún. Ves a saber. Seguim carretera avall. Jo penso anar a Hecho (que en S. pronuncia Eco) per carretera, i deixar-nos ja de dreceres. A en S. ja li va costar, quan anava en sentit cap a l’Atlàntic, trobar la drecera de baixada i al final va fer la carretera també. Arribem a Hecho (que en S. pronuncia sense possibilitat de corregir-se, com a Eco) per la banda del Sud. És una vall verda, glacial, molt pintoresca amb el Peña Forca al fons, de roques blanques com si fossin nevades.

ECHO (= Hecho, =Val d’Echo). El dialecte de la vall és l’hechés o cheso. El nucli principal del poble, amb els nuclis perifèrics, en total té uns 1000 habitants. És a la Jacetania, al fons ampli de la vall (800 m snm) del riu Aragón Subordán. El municipi comprèn també Embún, Siresa, Urdués, i Santa Lucía (deshabitat). Està voltat de magnífiques serres: Peña Forca, Agüerri, Sayéstico, Acher, Bisaurín, Secús. Al Port de Pau (=Puerto de Palo), segons alguns historiadors, seria on tingué lloc la batalla en retirada de Roland. Grups folklòrics i musicals. Personatges de la vila: Veremundo Méndez (poeta), i Domingo Miral (rector de la universitat de Zaragoza). Monuments megalítics (dolmens, cromlecs) dispersos per les valls de Selva de Oza (“corona de los muertos” amb 120 cercles), Guarrinza, i Aragón Subordán. En total, s’hi han trobat 5000 peces de sílex. Ruta romana entre Saragossa i la Gàlia. Bressol del regne d’Aragó (comtat carolingi de Canfranc i Echo). El sele IX, Galindo Aznárez va fundar el monestir de Siresa. Alfons I el Batallador va ser salvat de les urpes d’un ós pels chesos, i per això va donar privilegis a la vall. Encara és possible, però poc probable, trobar algun ós a la vall. Els raiers obtingueren privilegis dels reis Ferran el Catòlic i Carles II. Els chesos es rebel•laren contra les tropes napoleòniques. Vaques, pastures, turisme. Hotels: Lo Foratón (974 375 311), Usón (974 375 358), de la Val (974 375 028). Refugio Gabardito (974 375 387). Forn de pa, fruiteria, charcuteria, carnisseria, queviures.

No ens endinsem pas al poble. Anem carretera avall. Jo tinc la intenció de saltar-me la drecera de mal passar a la baixada abans d’Urdués i aconsegueixo que en S. em segueixi fins els segon desviament que duu a Jasa directament. Al principi de la carretera on hi ha obres, hi ha uns penyals amb formes humanes curioses, o millor dit, en forma de caralls trempats. La carretera passa per zones de les més mediterrànies o càlides i seques. És gairebé plana, però l’asfalt molesta a en S. que es lamenta perquè se sent enganyat per mi, per haver escurçar l’itinerari. Vora i sota Jasa, el riu corre ample i temptador, i en S. s’hi atansa per rentar-s’hi. Una família amb nens són poc més amunt del pont vora l’aigua també. No passarem, doncs, per Aragüés Do Puerto que queda una mica al NNW.

ARAGÜÉS DO PUERTO. Queda entre Hecho y Aísa, per sobre Jasa. Queda al Sud de l’Ibon d’Estanés i la Sierra Bernera. Pistes d’esquí de fons. Hi ha dos pensions: Calvo (974 37 14 63), Lizarra (974 37 15 19). Turisme rural (974 37 14 47). Restaurant, queviures. Festa major el 5 d’agost. Personatge del poble: Felipe Pétriz Calvo (rector de la universitat de Zaragoza, almenys fins el 2008).

JASA. Destaca enfilat sobre la riba esquerra (de llevant) del riu Osia. Una llegenda diu que una fada fugia d’un senyor feudal i va venir a refugiar-se sobre una roca de sota el poble. De seguida va començar a brollar aigua per una font sota d’ella i el paratge es va inundar per protegir-la. A la fada se la recorda com a la Móra de Bisaurín; i a la font se la coneix com el paratge de Zamputia. Dels pobladors prehistòrics en queda un dolmen a Lizara. Al final del segle XIII, el rei Jaume II va recuperar el feu que el seu antecessor Pere III havia deixat en mans del gran amic seu, Pere Cornel. Encara hi ha la casa fortificada de Pere Cornel al poble. Hi ha una plaça molt gran, ben empedrada, irregular i una mica inclinada. A finals del segle XI,X destacà al poble Joaquin Gil Berges, ministre de justícia, amb Pi i Margall, i ministre de foment, amb Castelar. Hi ha ara uns 120 habitants, una botiga de queviures, font, vaques, explotacions forestals i turisme rural. La festa és el 15 i 16 d’agost. A l’ermita de Sant Pere hi ha un petit museu etnològic.

Un cop en S. ha acabat de refrescar-se, pugem al poble de Jasa, on hi ha una font vora la qual els homes hi fan tertúlia. Estan molt orgullosos que de la plaça principal del poble se’n digui la plaça de Santiago Ramón Cajal, perquè era aragonès com ells. [Però no expliquen què va passar un any al poble dels seus pares, Larrés, abans d’anar a Ayerbe (30 Km al NW de Huesca), quan ell encara era petit, ni després a Huesca, ni jo tampoc explico com un familiar meu el va ajudar a Barcelona durant els anys més productius, o sigui 1887-1888, o un altre les hi va fer passar magres a Cuba, per excés d’optimisme, ja que no li facilitava la baixa definitiva estant ell malalt de paludisme]. Anem fent temps per veure si la noia de la botiga de queviures torna de passejar la nena, però en S. s’impacienta i sembla satisfet de poder-me castigar sense menjar per no haver comprat jo pa de motllo, com ell, a Ansó. A la mare i a la filla de la botiga de queviures les trobem a la sortida del poble carretera amunt, però ja no els dic res. Els 4 Km de pujada es fan feixucs. Arribats al coll, proposo al S., per compensar-lo de la meva drecera massa còmode, de baixar pel GR cap a Aísa. Serà un camí prou ample però molt ple de pedres. Jo el faria més de pressa, però en S. vol ser més prudent, suposo. Arribem vora el riu i el camí per creuar els diferents braços es fa una mica perdedor. Només una mica, perquè les marques d’una ratlla blanca al costat d’una de vermella es van veient. Una pujadeta final i ja som al mig del poble. Es nota que tenen molta cura a apariar totes les cases. Ells insisteixen que és perquè no hi ve gent de fora (catalans). Que ells mateixos, aragonesos, ho fan prou bé. No sé si hi estic d’acord. El cas és que no hi ha botiga de queviures.

AÍSA. Nucli principal del poble amb cases de pedra vista i carrers poc amples, i una plaça major àmplia, amb font central. Deu tenir uns 300 habitants. Aísa era el nom d’una de les dones del profeta (Mahoma), enemiga dels xiïtes. L’estació d’esquí de Candanchú pertany a la part més septentrional d’aquest terme municipal. Dolmen. Ermita d’Alfons I el Batallador. Instal•lacions esportives amb picnic vora el riu (Santa Juliana). Pesca, caça, fonts, alberg (tlfn. 974 356 861 / 362 420). Hostal Higuer www.hostaliguer.com (tlfn. 974363924). Posada naturista: Las Tiesas Altas (tlfn. 974348087 - http://www.posadalastiesasaltas.es/indexes.htm). Ala-delta i parapente (Pico de las Blancas, Sayerre). Càmping/restaurant: Borda Juan Ramón (tlfn. 616493792).


Ni a Borau tampoc hi ha botiga de menjar. Només un bar. Arribats al Collado da Sierra, en S. decideix amb molt d’encert quedar-se a dormir-hi. Hi ha un antena i una pista prohibida apta només pels usuaris d’un club de cacera. Des d’aquí es veu Villanúa, on tothom a qui he preguntat m’ha dit que hi havia botigues de queviures. La vall és ampla, de les glacials. Som cap el Nord de Jaca, però no es nota la proximitat de la ciutat. Ja a tota la pujada abundava l’ Echinospartium horridum florit d’un groc molt intens, similar al color del rovell de l’ou. Són unes mates amples i poc altes, en forma de coixinet piramidal, que poden arribar a una extensió de 4 m com a màxim, però que no punxen tant com sembla, ja que les tiges són blanes. A la careneta n’hi ha fins vora ja del bosc, on proposo d’acampar. En S. es quedarà més al ras i jo més a l’aixopluc dels pins. S’ha enfadat perquè jo volia continuar fins Villanúa i perquè sospita que les botigues no obriran fins les deu del matí o quan els doni la gana. I no tindrà raó, obriran a les nou del matí o abans. L’indret és prou bonic com per acampar-hi, però no dediquem massa temps al vespre a contemplar la carena pirinenca que tanca la vall pel nord. Prou feina tenim a muntar les tendes i a menjar.


DEL COLLADO DA SIERRA AL COLLADO DE BASSARAN
Pel matí en S. ha tingut temps de contemplar el paisatge abastament abans jo no m’he aixecat, però no s’ha adonat que es veu el Midi d’Ossau des d’aquí. No sembla pas contagiar-se del meu entusiasme pel cim. Baixem per la carretera que va fent esses. Arribats a un punt, ja al fons de la vall principal, trobem una pista especial per a btt paral•lela a la carretera que du a Villanúa. Es veu que ha crescut molt aquesta població, per estar vora de l’estació d’esquí de Somport i Candanchú. El centre històric queda a la nostra dreta, apartat de la carretera. Hi ha moltes cases com a palaus vora la carretera i semblen noves de trinca, a l’estil pirinenc, amb teulades de pissarra i parets de pedra vista. Pretenc arribar on sembla que hi hagi una senyora amb gorra blanca, però la senyora o el que sigui es posa a córrer allunyant-se de nosaltres. Després, apareix una altra persona i efectivament ens corrobora que anem bé, que a 30 m de l’església hi ha unes quantes botigues de queviures. És un pelegrí del camí de Sant Jaume que acaba de començar-lo des del Somport. Abans de l’església, hi ha una placeta amb una senyora font. Hi ha una placa que aclareix que una família resident a Califòrnia, originària del poble, ha fet donació dels terrenys per fer-hi la font. Passada la plaça de l’església, apareixen dues botigues de queviures que acaben d’obrir. Obrien a les nou. Són amables, com és habitual.

VILLANÚA. A mig camí entre Somport i Jaca. Coves habitades a l’edat del bronze. Camí romà coincidint amb el de Santiago. Al segle VII era el Señorío de Aurej. Al segle IX hi hagué repoblació amb bearnesos. Al segle XII, s’emprava ja el nom actual. A principis del segle XX, hi havia uns 1000 habitants. Ara només 300. Espeleolgia: Cova de la Güixa, gran, amb riu i tot dins (guia: 974 378 1399), al massís de La Collarada; El Infierno (sima de 2000 m en vertical); Esjamundo (6 Km de recorregut amb llac i tot); Gruta de la Fuente del Cándalo (700 m de recorregut, però brollador perillós a l’entrada, quan plou molt a La Collarada). Al poble, que és enmig d’un gra pla, hi ha supermercat, queviures, pa. Albergue-Refugio Tritón: Mediodía s/n - tlfn. 974 378 181. Apartahotel Roca Nevada: ctra. Francia, 18 - tlfn. 974 378 219. Hi ha hagut un esforç immobiliari per edificar a l’estil de Candanchú, per descongestionar també aquella estació d’esquí i facilitar una estada més còmoda (clima més temperat) als esquiadors.

Un gos que recordaria un ca eivissenc, però més corpulent, em pidola menjar i li dono un formatget. Ell no és pas de les senyores de les botigues. Una d’elles em regala una barreta de pa integral que jo hagués comprat de bon grat malgrat estar ja seca, després d’haver-ne comprat i de mal grat una de tova i de pa blanc. El pa sec el llencen a les bèsties. La noia més jove em diu que la pujada al coll que es veu des de fora i que és cap a llevant es fa en tot terreny, però amb dificultat; i que li sembla que ens costaria molt de pujar-hi. Aquest coll situat immediatament al SSE del cim de la Collarada, és a uns 2100 m snm i la pista només arriba a 1700; i manquen 2.5 km de camí entre el capdamunt de la pista de la vall del riu Aurín i aquest coll. Total, que ens decidim per la ruta tradicional més a la vora de Jaca, per Castiello de Jaca. Tornem a la font. Jo vaig acabar ahir el paper higiènic i en S., com a company exigent, no me n’ha ofert de paper, com tampoc de pa. Tinc moltes ganes, al sortir de la botiga, d’anar a cagar, però ell, com sempre, s’entreté molt menjant o netejant-se les dents o endreçant les coses. I ja sabem ell i jo que ell a mi no m’esperarà mai o gairebé mai per res. M’allunyo camí del Sud per trobar un racó encara que sigui poc amagat. Però ell aviat em troba allí i també un pelegrí que camina de pressa. No ho puc fer tranquil. He de tornar a la font a rentar l’entrecuix del culot que ha quedat tacat. En S. també ve a veure’m allí després d’haver trobat ell un racó més adient. Al final, podem reprendre el camí amb tranquil•litat. Aviat se’ns afegeix un monitor d’esquí dels veterans, del qual els de Benavarri ja me n’havien parlat. Resulta ser que la dona que corria no era dona, que era ell. De lluny, aquella manera de córrer fent moviments voluptuosos com en el descens de l’esquí m’havia semblat femenina. Ara, de seguida he endevinat, de prop, que és monitor d’esquí. A en S. li agrada de parlar amb ell. Que si als Andes la policia del Pinochet tractava molt malament a la gent del país, però no pas a ells. Que si a Canadà, després d’un petit examen, els deixaven esquiar per pistes amb 5 m de neu pols i els duien d’una zona a una altra, tot molt ben organitzat. Que si el rei ja el coneixia i el deixava apropar-se a ell quan es trobaven per la Vall d’Aran; però que ara el rei ja no hi va quasi mai, que li ho deixa al príncep. Que si els nens alumnes seus els dos primers dies són molt rebels i el fan patir molt, però que després ja són una meravella i li donen moltes satisfaccions. Que si la única estació adient per uns jocs olímpics seria la de Baqueira. Que si quan va pels pobles d’Aragó com ara Benavarri, als bars els diu que una nit els catalans vindran amb unes dalles i els mataran a tots. Ho diu amb un somriure sorneguer sabent que aquest tipus d’humor és molt ben acceptat a Aragó. Que si no va per carretera en bicicleta ara és perquè la guàrdia civil diu que hauria de dur casc i ell no en du ara. Que si en dugués, ara mateix ens acompanyaria un bon tros. Li sembla que la pretensió meva d’arribar vora Fiscal avui és excessiva. Li explico l’anècdota de les perdius i la guàrdia civil a Benavarri i el que jo deia al Faustino i a l’Eustaquio i altres monitors d’esquí de la Molina allà cap els anys 1970s. Que un dia la neu es faria amb canons. I que les allaus calia prevenir-les llençant-hi coets per desencadenar-les fora d’horari d’esquiada. Lo de la guàrdia civil de Benavarri va anar així. Un home molt murri de Benavarri va ser atrapat en una cacera il•legal per la guàrdia civil, però va saber fer-se perdonar. En recompensa va prometre enviar-los per Nadal una dotzena de perdius. Ben passades les festes es varen retrobar i, al final, la guàrdia civil va ressuscitar el tema. L’home va fer veure que se n’estranyava molt que les perdius no els haguessin arribat. I al cap d’una estona els va dir que se’n estranyava perquè ell a totes les perdius que havia anat veient els deia que hi anessin al quarter de la guàrdia civil. “Ala, iros al cuartel de la guardia civil, anda, iros” diu que els deia. El monitor riu amb mi. Ell pujarà per la pista que, sense passar per Castiello, va a Iguácel. La seva cara em recorda la fisonomia de la mòmia d’Urumqi. Potser ambdós provenen de Turquia. Ens acomiadem després d’una llarga conversa. Agafem la pista cap el poble. A la carretera hi ha obres, però podem passar pel carril prohibit als cotxes (amb el consentiment dels obrers). Aviat trobem la vall del riu Ixuez i la finca de Bescós de Garcipollera. Precisament un amic meu de Benavarri va ser, crec, un dels encarregats de tirar endavant aquest finca agropecuària experimental. La veritat és que pel que fa als prats és envejable. Ara, el bestiar sembla una mica abandonat allí tant reclòs al sol. La carretereta asfaltada s’acaba al pont després d’Acín. Aleshores, cal creuar a l’altra banda passant un gual amb dos dits d’aigua. En S. ha desaparegut. Fa un moment el tenia a darrere i ara no el veig. L’espero uns 5 minuts mentre vaig preguntant i parlant amb un matrimoni gran que caminen per aquí. Ella, després, se n’alegra molt que ja ens haguem retrobat. Més amunt la pista puja força i el sol escalfa de debò. Així que, al creuar el Barranco do Cardo, no puc resistir la temptació de banyar-me al petit gorg. Al S. li sembla molt mala idea i no vol aturar-se. Resulta que el fons fangós té com 1 m de fang molt tou que desprèn molt de metà i una polseguera grisa de fang que embruta la resta de l’aigua al posar-hi el peu. No és adient doncs per rentar-hi la roba, que quedaria impregnada de l’olor del metà. Miro de fer-ne via per no fer esperar al S. La pista puja força i es fa pesada. Per més que vulgui, no puc atrapar el S. Però ell em diu que just acabava d’arribar allí a O Pueyo. Jo el veia al coll baixant d’un ramal de la pista. La vall del riu Aurín és magnífica des d’aquí. Em recorda, sense haver-hi estat, les valls d’Alaska. Després recordaré que s’hi poden trobar algunes engrunes d’or a la llera del riu, sedassant la sorra. Almenys, segons en Viladevall, que va ser qui va fer fer les perforacions vora Larrés per extreure’n gas. Ens instal•lem a l’ombra d’uns pins tot aguaitant, mentre dinem voltats de l’or de l’Abrizon en flor, la magnífica i àuria vall. Hi fem una bona parada. Res de presses per dinar. Després, continuem pausadament carena cap el Sud. Passem per davant unes runes que en S. no veu. I, més avall, malgrat la meva primera impressió molt negativa, deixem la carena per anar més a la dreta i retrobar la vall a Isín. Abans, Asqués, també és en ruïnes. Vora el final de la vall, veiem un peó reial, escapat d’un tancat proper. A en S. el sorprèn molt, però a mi no tant. Ja havia tingut un somni d’aquesta escena i la següent que era que ell es banyava a la represa del riu i quedava paralitzat allí. Per això, quan ell em fa saber que farà marxa enrere per anar a banyar-se a la represa, l’esbronco amb molt de sentiment, tot dient-li que més endavant ja trobarà bons llocs riu avall per banyar-se. Després d’haver menjar opíparament, potser sí que l’aigua gelada li hagués tallat la digestió. La veritat és que més avall, inversemblantment, el riu es va eixugant. A Larrés trobo la font entre furgonetes de pintors i paletes. Un pintor jove està parlant pel mòbil i tractant de quedar d’acord amb uns amics per anar de vacances a llocs ben exòtics del SE asiàtic. La font és a la part de fora d’un parc, petit però ben fet. No hi ha botigues al poble. Només un centre social que és tancat. En S. aprofita per despullar-se davant meu com protestant perquè no l’he deixat banyar-se a la represa. L’aigua de la font, el bidonet de la bici i les tovalloletes d’esponja ensabonada li seran suficients per quedar ben net. Aquí també ens diuen que estan molt bé perquè no hi va gent de fora.

[LARRÉS. A la comarca del Serralbo, al Nord de Sabiñánigo. Ningú no em diu que d’aquest lloc eren els pares de Santiago Ramón Cajal, i que ell mateix hi va viure dels dos als tres anys. El seu pare va marxar a peu a Barcelona, des de Larrés, per anar a estudiar medecina. A Barcelona compaginava els estudis amb la feina al barber Turull, de Sarrià. L’establiment era en una de les casetes desaparegudes el 1906 al fer l’avinguda de la Reina Elisenda, ubicades davant mateix de l’església parroquial, on ara hi ha unes escales. A més d’afaitar les barbes i tallar el cabell, s’hi feien sangries (amb sangoneres) i s’arrancaven queixals. Per això hi volien estudiants de medecina. Al poble no parlen massa del museu del dibuix que hi ha al castell, gràcies a Duran Gudiol i a Julio Gavín].

Es veuen obres a moltes cases. Passat el centre social, enfilem el camí del cementiri i després anem cap el riu. Però, un cop allí, no sabem veure la palanca que vèiem de lluny. Potser jo la veig, però tan poc ... que no m’atreveixo a contradir en S. i el segueixo riu avall. Potser massa avall i tot, perquè el pas nou que volen fer encara no està acabat i és millor creuar per on ell ara ha descobert. Volem anar de Larrés a Senegüé sense passar per Fiscal. Però, arribats a uns camps de blat, vora Lastras, tirem avall i ja no hi som a temps de corregir el rumb com sembla indicar el mapa del Laparra. Anem a petar als voltants del Nord de Fiscal i, carretera amunt, arribem a Senegüé. La drfecera ha estat impossible, degut a la disposició dels camps de cereals ara.

FISCAL. Famós entre els ciclistes que fan la ruta Laparra perquè és per on inexplicablement es trenquen més cadenes. És a la comarca del Sobrarbe, entre Aínsa i Sabiñánigo, a la vall del riu Ara. Té uns 150 habitants al nucli principal, i uns 150 més esgarriats. Festes el 15 d’agost i l’11 de setembre. Càmpings, cases rurals, alberg, hostal (Saltamontes), hotel (Río Ara 974503020 / Casa San Martín 974 503 105). Queviures. El terme comprèn els llogarrets d’Abella, Arresa, Borrastre, Jánovas, Javierre de Ara, Lacort, Lardiés, Ligüerre de Ara, Planillo, San Felices de Ara, San Juste, San Martín de Solana, i Santa Loaría de Ara. Església parroquial del segle XVI. Cueva del Santo Viejo (pintures rupestres). Festes el 9 de maig i el 15 d’agost.

SOBRARBE. Comarca de Huesca, de les més septentrionals. Agrupa 19 municipis, que tenen en comú la llegenda de la creu de foc que aparegué sobre un arbre quan estaven perdent una batalla contra els àrabs. La creu de foc els donà ànims per invertir les forces i guanyar-los. La capital de la comarca és Aínsa (Aínsa-Sobrarbe). Els seus pobles són: Abizanda, Aínsa (que cal no confondre amb Aísa), Bárcabo, Bergua, Bielsa, Boltaña, Broto, Fanlo, Fiscal, Fueva, Gistain, Labuerda, Laspuña, Palo, Plan, Puértolas (Escalona), Pueyo de Araguás, , San Juan de Plan, Tella-Sin, i Torla.


Fa molta calor i es fa feixuc aquest tram del Sobrarbe. A Senegüé-poble hi trobem una font. Potser a la gasolinera hauria jo d’haver comprat sucs de fruita, que tant em convenen. Però tenia por que en S. m’abandonés sense voler esperar-se ni un minut allí. Jo diria que el camí a Olibán comença arran de l’església, però en S. em corregeix perquè una senyora gran li ha dit que cal anar més al Sud. Potser sí que hi hauríem anat a parar al camí de Santiello, però, a mitja marrada, reculem i tornem a preguntar a un home que ens ho indica millor. Ara sí. Aviat trobem una carretera ampla asfaltada que sembla conduir només a una finca particular amb una caseta potser més petita que l’ample de la via. Lárrede ens queda a la dreta, però baixem cap a l’esquerra, ja que encara tenim aigua. Després, la via passa a ser sense asfalt. Creuem el riu per un pont penjant (Puente de las Pilas), sense tenir-les totes. Hi manquen algunes travesses i el riu (Gállego) baixa fort. Després, a la riba esquerra, la pista planeja, i jo vaig trobant la ruta seguint el mapa del Laparra. Un cop sota el poble, en S. té la idea fixa que la ruta passa pel poble, tot i que al mapa figura que passa per sota. Ha tingut la font de Senegüé per omplir tot el camel-bag, però no ho ha fet, i ara troba a faltar l’aigua. Pugem al poble per un carrer empedrat ben recte i força pendent. Al capdamunt, pregunto per la font. És escales amunt. Encara un trosset més. Aviat un home jove, que ben bé podria passar com de Benavarri, tot ros ell, amb el cabell abundant, seu vora meu i comencem a petar la xerrada. Està fent la collita, però amb aquesta calor, se li fa pesat, i descansa un dia de tant en tant. Uns ciclistes que acaben d’arribar el coneixen i s’animen molt al veure’l. Algun deu ser un parent. Potser és el que fa més bici de carretera, que se li nota pels quàdriceps. Entre tots ens aconsellen que anem pel riu i que deixem la pujada directa al Peña Oturia per Casbas de Jaca. Que seguim la vall principal i al capdamunt ja trobarem uns prats per acampar-hi. I uns quants punts d’abastiment d’aigua abans. Però aquests punts resultaran o secs o contaminats per tifes de vaca. Tot aquet panorama fa que en S. ara sembla que no es vulgui acomiadar.

OLIBÁN (=Oliván). És a la vall del riu Gállego, entre Biescas i Sabiñánigo, al vessant de llevant, una mica més al Nord de Lárrede, i una mica per sobre el barranc d’Oliván que discorre per la baga i al Nord del Peña Oturia. Casa Azón (habitacions), al carrer major (974 33 70 45). Hi ha una vila homònima a La Rioja. De fet, Olibán pertany al municipi de Biescas (des de 1970), però abans era el nucli principal del municipi, que incloïa Lárrede, Xabierre-Cuarnas, Susín, Orós Baxo, Orós Alto i Casbas. El poble és mencionat a documents del segle XI. Església de Sant Martí (segle XI). Tradicionalment, i carinyosament, s’ha titllat als habitants de llaminers (i afamats). Olibán té només uns 50 habitants.


Quan jo marxo carrer avall, en S. es queda una mica més amb ells i els deu fer algun comentari còmic perquè tots esclaten a riure. Inútil preguntar-li que els ha dit. Sembla que l’han convençut de renunciar a la ruta Laparra a l’inrevés, perquè no és el mateix pujar que baixar. Les pujades han de ser bones mentre que les baixades poden ser per mal camí. La vall fins el Puen da Molina és molt frondosa. Després, la pista apareix cimentada de tant en tant, però no deixa de pujar. Ja comença a ser tard i veiem el Peña Oturia molt a ponent. Ens havien dit que trobaríem indicadors durant la ruta, però fins ara res. Així, doncs, ens aturem a acampar en unes feixes de prats una mica ja embardissats. Hi descobrim una cabana de possible ús actual, de fustes amb coberta de lona, força gran, i una de petita de pedra, ja enrunada, i encara una altra, molt desmuntada ja, de pals. Cap font. O sigui, que després de sopar, esgoto la darrera gota d’aigua. Demà ja no quedarà gaire pujada. Les vaques al capvespre es van apropant, i ho delaten només els esquellots. Ben aviat, però, podré dormir.

DEL COLL DE BASSARAN A SARVISSÉ
Ja comencem a tenir clar que potser no pujarem al Peña Oturia. Ens falta molt poc per arribar a un coll clau: suposo que es diu la Collada de Basarán. Aquí sí que hi ha indicadors. Cap el Nord envers Ainielle i cap Otal. A llevant, cap a Bassarán, Bergua o Escartín. Cap al Sud, envers Cortilla i Cilla. No sabem esbrinar encara al mapa quina és la bona direcció per pujar al Peña Oturia, però sembla que no en tenim ja massa ganes de començar un ascens, estant sense aigua com estem. També ens a sembla que seria tornar molt enrere. Miro el mapa general de carreteres i em sembla que el més curt per seguir la ruta a Sarvisé és baixar per Bassarán. Sobre el mapa tot està molt bé. Però la realitat, després de trobar unes vaques vora el coll i que semblen especialment simpàtiques, és que la pista s’acaba en unes cases enrunades i que comença un GR torturador. Passarà durant més de 2 Km per entre blocs de pedres caiguts dels murs de pedra seca de l’antic poble de Bassaran. Es veu una bassa vora una font allà més al Sud, però a en S. es veu que no li fa gràcia que jo hi vagi. Després de la primera casa enrunada, el camí és de molt mal passar. En S. creu que si haguéssim seguit recte per la continuació de la pista haguéssim arribat igual al punt més baix del poble. No ho sé pas, no ho puc esbrinar. Segueixo pel camí entre blocs de pedra de color siena torrada.

BASARAN. Poble abandonat al massís del Peña Oturia, comarca del Sobrepuerto. Després de ser abandonat pels seus habitants el 1960, va passar a formar part del patrimoni forestal de l’estat. A finals del segle XIX, tenia 100 habitants. L’església mossàrab del segle X va ser desmuntada i reedificada al Formigal (1972-74). El nom en basc deriva del nom de l¡Aranyoner (Prunus spinosa). És un cognom corrent a Turquia. El Crist en fusta policromada és al Museu d’Art de Catalunya (Montjuïc). Personatges del poble: Luís Fernández Fuster, mestre de Basaran i arqueòleg (professions ben compatibles en aquest cas) i propulsor del trasllat de l’església a Formigal.

En S. es queda molt enrere. L’he d’esperar molt, i com que sé que no li agrada connectar el walky-talky que li he deixat, només em queda esperar amb paciència. Ja força avall, descobrim una font amb abeurador. El broc és ple de molses i l’aigua en surt ben freda. Una inscripció a la paret de sobre l’abeurador posa 1932. I sembla ser de suara, si fem cas al bon estat de l’obra, la darrera que es devia fer en aquest poble. Això em sembla més el Machu Pichu que cap altre indret de per aquí. Unes llaçades més entre murs derruïts i ja som a la baga. El torrentet s’hi escola a pleret per la lleixa plana fent una mena de grog molt pla de menys d’un pam de fondària. M’aturo a reparar la punxada del neumàtic i un radi de darrere que s’ha trencat potser al passar per entre el caos de pedres. En S. tira endavant pel caminet de la baga sota els Avellaners. Esperem arribar a Bergua aviat, però la cosa anirà per llarg. Quan acabo la reparació, al cap ben bé d’un quart d’hora, em sento alleugit, almenys perquè el caminet de baixada en flanqueig per la baga és ciclable. Em sembla veure una mata de Cypripedium, sense flor, però qui sap. Al capdavall, després d’alguns trams que no m’atreveixo a fer muntat a la bici, per prudència, i que sé que en S. ha fet muntant-hi, el trobo a ell davant una escena sorprenent. Hi ha un parell de rius connectats per gorgs grans amb aigua cristallina i una mica blava. Li pregunto si s’ha banyat i assenteix amb el cap. Sembla no estar enfadat perquè jo decideixo fer-ho ara. Un paisatge esbatanat d’aigües blaves després d’una baga claustrofòbica és una sorpresa molt agradable i inesperada. Mentrestant ell tracta d’esbrinar la ruta per continuar. Les vores dels gorgs rellisquen una mica ja dins l’aigua. Amb ajuda de les mans, aconsegueixo ficar-me fins les parts més fondes i fer unes petites tirades nedant i fent la barca panxa amunt. Sembla que per aquí, malgrat un parell de passarel•les metàl•liques noves, no hi hagi de passar ningú en setmanes. Suposo que en S. també s’ha despullat, però ara està vestit i amb la roba recent rentada. Al cap de 5 o 10 minuts torno on és ell i em vaig vestint. Al cap de poc, apareixen dos homes joves cadascú amb una caixa que es veu que conté una guitarra o instrument similar. I darrera d’ells un munt de gent. Venen de Bergua.

BERGUA. Poble mig abandonat a la vall del riu Ara, al Sud de Broto, a la comarca del Sobrarbe, sobre un afluent occidental, el Forcos. És a uns 1050 m snm. Ara pertany a Broto. És a la baga del Monte Berroy. Església romànica i torres defensives del segle XI, en temps del rei Sancho III el Mayor. Els Bergua han estat una nissage noble del poble. Al segle XI, Pere de Bergua acompanyà el rei Pere I a la reconquesta d’Osca, però va ser decapitat per ordre de Ramiro II en la feta de “la campana”. Un dels seus fills serví a Jaume I en la reconquesta de València, i un altre en la de Mallorca. Festa major el 15 d’agost. A la festa s’hi canten jotes, es regala vi i tortes, i es fan curses dins el poble. Durant uns anys va estar habitat per uns hippies neorurals naturistes i nudistes que atreien més visites al poble que no pas tots els altres habitants junts. A la conjunció del Forcos amb el Barranc de la Pera hi ha uns gorgs molt atractius d’aigües de color blau clar on s’hi solien banyar. Casa rural Chera (tlfn. 902 294 141). Ermita de San Bartolomé (segle X).


Sembla que haguessin estat esperant que jo m’acabés de remullar i sortís de l’aigua. Diuen que abans hi havia una comuna hippie al poble de Bergua, d’on venen ells ara, i que practicaven sempre el nudisme. Però la gent, malgrat acudir al poble per mirar-los, no els deien res. Ara ells van a la festa major d’Escartín, per animar-los una mica. Ens recomanen fer el flanqueig cap a Sarvisé, sense passar per Fiscal, massa al Sud. Passada la passarel•la d’en front, trobem el sender que cada cop es fa més difícil. En S. aprofita aquest llarguíssim tram tècnic que jo batejo com a l’autopista a l’infern, per practicar ell una mena de bike trial. Perdem molt de temps pujant i baixant de la bici molt sovint. El camí més aviat va pujant, però no és això que ens atura, sinó les pedres. En un punt, comencen a aparèixer ossos d’una vaca esgarriats pel camí. Poc més endavant, el camí ja es fa més ciclable. Hi ha molt de Laserpitium eliasii per aquesta zona. Al final, anem a parar a una pista que cap a l’esquerra puja al poblet de Ayerbe de Broto; però baixem cap a la dreta fins vora la carretera i seguim pel fons de la vall envers el Nord fins a Broto. Al fons de la vall ampla el camí és planer i ample gairebé tota l’estona. Arribats gairebé al poble, em sorprèn veure avançar cap a nosaltres un enorme autocar per la llera de riu. El conductor és ben conscient de lo estrafolari de la situació i em somriu. A Broto hi trobem molt turisme. Hi ha un pont que és un bon punt de referència. Més avall, hi ha la botiga de queviures. El carrer és ple de gent i, com era d’esperar, alguns fumen.

BROTO. És a la riba del riu Ara, a 6 Km al Sud de la Vall d’Ordesa i la meitat de Torla. És al Sobrarbe (antic comtat). A partir del segle XIII, hi havia una Junta del Valle que dirimia assumptes de govern judicials i legislatius (parlament) de la vall (Broto, Torla). El segle XII, s’hi establí l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. Construïren els hospitals de Gavarnie i de San Nicolàs de Bujaruelo. S’establiren a Oto fins el segle XV. Poc després, la vall perdré la seva independència i s’integrà a la corona d’Aragó. Hotels: Pradas: 974486004/ Sorrosal: 974486010 / 974486038 / H. Gabarre: 974486052 / H. Latre: 974486053 / H. La Posada: 974486336 / 974486361. Farmàcia. Queviures. Bancs. Microbusos a Sabiñánigo i a Aínsa. (Hudebus - 974480409). El terme municipal comprèn Bergua, Broto, Buesa, Oto i Sarvisé. Turisme rural (12 cases). Pizzeria, restaurants. Guies i activitats de muntanya: 974486392 / 974486432 / 974510008/ 974486323. Fotografia, taller mecànic.


Un dependent era fa un moment al carrer per fumar una cigarreta. En S. deixa la bici a la vorera del davant mentre jo la deixo lligada davant la botiga. Després, anem pont amunt per cercar un lloc a l’ombra, i el trobem sota una arcada d’un pont baix, de pedra. Hi ha parades unes cadires de plàstic i uns para-sols per quan el bar funciona; però sembla que ara no sigui obert. A la plaça, sota la carretera, hi ha la cabina de telèfon. A l’ombra hi dorm un gitano, mentre la seva dona va treballant fent cistells. Es veu que és una experta i que n’ha fet més de vint i de cent. Agafa les branquetes de salze pelades, les va trenant i entortolligant al voltant de l’estructura radial primera. No és fàcil, però ho fa només amb l’ajuda d’un ganivet i unes estisores de podar. Es posa molt contenta quan veu un nen petit ros, amb el cabell tallat molt curt, apropar-se a la plaça. Deu ser el seu nét. Tota la família s’hi atansa mentre ella no deixa de treballar. El marit ara sí es desvetlla. Ella és morena, amb la cara de color de bronze roent. Està grassoneta i va vestida de negre. En S. s’ha quedat a menjar més estona sota el pont. De lluny no se’l veu. M’hi atanso un altre cop i ara ja sí comença a estar llest. A mi els braços em coïen al baixar de Bassaran, pel sol. Voldria comprar una crema protectora solar però ara la farmàcia està tancada. Ens disposem a fer la ruta de Las Cutas o el que es pugui fer d’Ordesa, que val prou la pena. Diversos rètols adverteixen que està prohibit circular a la Vall d’Ordesa amb vehicle particular. Intentem fer una drecera cap a la dreta, però de seguida un noi que en torna ens adverteix que, poc més enllà, ja està indicada la prohibició de circular en bici. Que ell hi ha anat en bici perquè es frissava, perquè la seva dona, que hi havia anat a peu no en tornava, però que li podria haver caigut una bona multa. La carretera pujava primer, però després ja planejava força, especialment en arribant a Torla.

TORLA. Famosa per ser el poble previ a la Vall d’Ordesa. Ball típic del poble (rapatán). Festa major el 12 d’octubre. Hi ha tres llogarrets adscrits: Fragen, Linás de Broto, i Viu de Linás. Supermercat, carnisseria, perruqueria. Discoteques. Excursions en 4x4: 630 418918. Guíes de Torla: 974 486 422. 10 restaurants i una pizzeria. Botigues de souvenirs. Botigues d’esports: 974 486 164 - 974 486 337. Càmpings. Turisme rural. Hotels a Torla: Hotel Abetos * * * 974 486 448 /// Hotel Villa Russell * * * 974 486 770 /// Hotel Bujaruelo * * 974 486 174 /// Hotel Edelweis ** 974 486 173 /// Hotel Ordesa * * 974 486 125 /// Hotel Villa de Torla * * 974 486 156 /// Hotel Ballarín * 974 486 155 /// Hotel Bella Vista * 974 486 153 /// Hostal Alto Aragón 974 486 172. Guàrdia civil a Torla: 974 486 160.


Arribem a la garita del Parque Nacional. Allí, una noia amb un piercing a l’orella ens diu, amb ganes de dir-ho, que està totalment prohibit passar la barrera en bici. Que ella no sap perquè, però que són ordres dels seus superiors. Que ara, del parador, n’han fet un centre d’informació medio-ambiental, i que els autobusos no sap si agafaran bicicletes, però que no es pot passar si no és amb autobús, i només des de Torla. Que d’allí on ens deixin podríem anar a peu a la Pradera o fins i tot fins a la Cola de Caballo; però, que per això, ens caldrien ben bé 4 hores. En S. li pregunta si és bonic el camí de Bujaruelo, ja que ella diu que no està prohibit per a les bicis. Jo recordo la vista de la vall des del Coll de França i no em va semblar pas esplèndida. Però al S. li agradaria d’anar-hi. Hi anem, i anirem dubtant si continuar o tirar enrere. Però, al final arribarem fins a sota el Vignemale i haurà valgut la pena. Els cotxes aixequen una polseguera tremenda que, de pujada, molesta molt al S. Jo, en més d’una ocasió, em poso la mascareta. La primera part de la vall és una mica engorjada per sobre el riu que baixa amb força cabal i velocitat. De lluny i de cantó, encara es veu la imponent vall d’Ordesa amb els seus espadats blancs i rojos. Després ja no, però la vall de Bujaruelo es torna força frondosa. No ens aturem a pensar en la possible etimologia de Bujaruelo, que en llenguatge vulgar voldria dir “mariconet”. A mitja vall, hi ha un petit supermercat. Continuem fins el càmping. Aquí ja apareix un rètol prohibint circular a cotxes i motos (excepte serveis). Continuem, doncs, malgrat la mala cara que posen els excursionistes al veure’ns, almenys la majoria d’ells. Arribem a un pont sobre el riu Ara, on hi ha un grup que es veu que venen de fer barranquisme. En S. s’alegra que vulguin donar-li informació tècnica. Un d’ells s’acaba de llençar al gorg sota el pont, però es veu que no en té ganes de torna-hi. Només m’ho mostra en la gravació de vídeo. Van amb neoprè, però les genolleres estan totes desgastades. Han vingut segurament del final de la pista o potser de mig camí amunt. Ens diuen que això val molt la pena. Que fa anys un d’ells, quan no era prohibit d’anar-hi en cotxe, va anar vall amunt fins al final, i que és molt llarga. Són de Badalona, però no els agrada nedar al mar. A la font, al peu de la vall d’Otal, hem carregat tota l’aigua que hem pogut. Emprenem la pujada per la pista, que resulta agradable i que ens duu fins un petit refugi visitat pels vehicles del parc que la gent lloga per fer turisme 4x4. Es veu un cim del massís del Vignemale i, des d’un petit turonet molt herbós, un paisatge cap a llevant ben espectacular. Un noi de Logroño ve ara del Vignemal i de fer uns quants tres-mils. En fa col•lecció. S’atura a parlar amb en S. apassionadament, mentre rebutja la meva presència quan m’hi apropo. Aprofito per tornar a menjar, i per tornar a pujar més tranquil•lament al turonet. Podríem acampar aquí, si fóssim a més de 2000 m snm, però crec que només som com a molt a 1700. Hi ha un sender que continua amunt, però al S. no li fa gràcia. Tampoc és que ens a sobrin tants dies, ja comencem a anar curts de temps. Així que fem un pensament i comencem a baixar la pista per anar a trobar la ruta d’en Laparra a Servisé. Realment ha valgut la pena pujar per veure aquests paisatges alpins. La carretera de tornada ens descobreix el poble de Servisé, que al pujar nosaltres abans per la pista vora el riu, ens havia quedat amagat. Agafem, fent drecera pels carrers del poble, la carretera a Fanlo. O bé, a “l’excel•lentíssim ajuntament” de Fanlo. Ja tenim la intenció d’aturar-nos al primer lloc que ens sembli adient per acampar. El primer camí que baixa va a parar a uns prats amb tanques electrificades i a una glorieta decorativa vora una casa. En S. voldria acampar aquí, però a mi em sembla massa barra acampar al jardí d’una casa particular. La segona opció és una pista que puja a les torres elèctriques i a un petit replà més amunt de la carretera, però al S. no li sembla adient perquè hi veu massa rocs. Jo m’aturo a inflar la roda per enèsima vegada i ell s’avança per cercar lloc per acampar. Diu que li deixi mirar si veu algun lloc. No sé si l’he d’esperar, si connectarà el walky-talky per avisar-me, o què. Al final segueixo endavant i m’aturo a les cruïlles per si ell ha baixat a cercar lloc per allí. Però em semblen llocs massa pendents. Al final, me’l trobo capbaix, aturat en una corba, esperant-me. Ha trobat un replanet coster avall, protegit per arbres. Efectivament, no està malament. Encara que caigui algun cotxe de la carretera, els arbres l’aturarien abans d’arribar-hi. Ja fosqueja. Sembla que el lloc té bones vibracions perquè, malgrat tot, em sento molt unit al S. La nit sembla seca, però acabarà plovent.

DE SARVISSÉ A CULLIVERT
A mitja pujada a Fanlo, des de la carretera asfaltada se sent una avís per megafonia “La hermana Montse al teléfono, por favor”. És un centre de vacances que hi ha vora el riu, suposo que per a religioses en aquest moment. La carretera es fa cada cop més ampla i està millor apariada. La baga boscosa amb Pi Roig és bonica, però la pujada és respectable. Arribats al coll de Fanlo, cal triar entre anar al poble o parar al bar de poc més amunt del coll. La carretera fa una pujada extra abans de baixar al nucli històric. Anuncien una capella gòtica, que a mi em sembla força romànica encara. Hi ha torres rodones a moltes cases. Una sembla una capella. L’altra, un castell. La font és en un racó dins un minúscul parc infantil, el terra del qual és folrat de lloses de goma tova i verda. L’aigua raja del bell mig d’una mena de roda de molí en miniatura posada vertical. A la vora, estan serrant alguns troncs, i el fum de la moto-serra acaba molestant. M’instal•lo al capdamunt del mur sobre la font, per tenir una mica controlat al S. No hi ha botiga de queviures aquí. Al coll hi arriben holandesos mig vestits en neoprè que deuen haver acabat de vindre d’algun barranc.

FANLO. Poble del Sobrarbe a la capçalera de la vall de Viu (tributària d’Añisclo), a la conca del Cinca. Hi neixen els rius Arazas, Aso i Vellos. És a mig camí entre Escalona i Bielsa. Té uns 170 habitants. Cases construïdes amb pissarres. Casa Ruba té una torrassa cilíndrica (segle XVI) que tipifica el poble. Al segle XIII, el rei Jaume I va donar el poble a Bertrand d’Anonés. Pastures i bestiar. Hotelet La Era de Satué (de l’alcalde) 974 489 009 / 617 591 941, Casa Pedro & Lourdes 974 314 156. Festa major, el 8 de setembre, i festa menor, el 26 de juny. La font és sota l’església, en un petit recinte adaptat. L’aigua raja d’una roda de molí. Els voltants són molt visitats pels que practiquen el descens de barrancs (Gloces) amb aigua. El municipi comprèn també els nuclis de Buerba, Buisán, Nerín, Viu i Yeba. La carretera que ve de ponent és molt bona fins arribar vora Sarvisé. En canvi, la que ve de llevant (Añisclo) és força estreta i dolenta. Hi passa el GR 15 (prepirinenc). Artesania en boix (Buerba). El camí de les Cutas (entre Nerín i Torla) ofereix una esplèndida panoràmica sobre la Vall d’Ordesa. Però els alcaldes respectius prohibeixen, potser il•legalment, circular-hi en bicicleta. Ho fan per veure si així donen més feina als taxis tot terreny que, pagant, t’hi acompanyen. És il•legal prohibir l’accés en bicicleta perquè el terreny no és dins el Parc Nacional, sinó a la zona de pre-parc. Podria ser que també es prohibís per evitar accidents. No ho sé. Pintures i escultures romàniques del municipi poden veure’s al museu diocesà de Barbastro.


Agafem la carretera cap a Añisclo. La baixada es fa de pressa. Jo perdo aire i he d’aturar-me a inflar la roda altre cop. Arribats a la font Canarella, en S. em proposa que allí apariï la cambra transparent que encara tinc punxada des de Elorrieta Lepoa. Ell m’ho fa, mentre jo apario la negra. Tres senyors són allí per posar el vi a refrescar dins l’aigua i per netejar el cotxe. Parlen un castellà perfecte, d’aquells radiofònics. Tenen molta cura a netejar el cotxe. Potser es quedaran a dinar aquí després. Més avall, ja que en S. no s’ha esperat que jo acabés d’apariar la cambra negra, m’aturo. Tinc dubtes. La carretera de l’esquera és la de la ruta Laparra, pel congost d’Añisclo; però dos rètols indicant contra-direcció em semblen massa com per intentar continuar per allí. Clar que en S. no en fa mai cas d’aquests rètols. La ruta alternativa és anar a Escalona per la dreta, en pujada, fent potser 10 Km de més. Ni rastre del S. Què haurà fet? Connecto el walky-talky per si de cas se li ha ocorregut engegar-lo, però res de res. Després d’una bona estona d’impàs, decideixo preguntar als conductors dels cotxes que pugen del congost si han vist suara un ciclista baixant. Tant un espanyol con un de francès m’asseguren que no. Trio, doncs, la pujada. Al cap de mitja hora, veig al S. allà lluny aturat en una corba; però ell, així que em veu, fuig i desapareix. Pregunto a la parella que hi havia a la corba contemplant el paisatge si havien vist un ciclista. Em confirmen que acaba de marxar, que havia estat una bona estona allà parat. Al coll de Viu, allí sí que m’espera i fa veure que tot just ara s’ha adonat que la ruta no va per allí. Que el mapa ja marca dues fletxetes vermelles com indicant que el congost només es pot fer de pujada. Que hauríem de tornar enrere i fer-lo de baixada, però que abans voldria baixar a Viu a veure quina mena de poble és, tot i que la carretera que hi du és un cul de sac. Enèrgicament repudio les dues iniciatives seves. Ell per dins es deu divertir amb aquestes jogadetes. El Mont Perdut es veu bé des d’aquí, o les seves immediacions. Com sempre, hi sovinteja una boira o nuvolet culminal. La carretera principal baixa i molt. Durant un tros ell va a davant i jo he de frenar per no abalançar-m’hi. En canvi, després, ell corre com un dimoni i només s’atura per donar-me pressa, dient-me que no arribarem abans que tanquin les botigues a Escalona. Ja es veu la Peña Montañesa i la Collada per on haurem de passar. Arribats al poble, de seguida trobem la botiga de queviures. M’alegra veure-hi una gran pastilla de xocolata, perquè és dels Escolà de Benavarri, que deuen ser parents si fa no fa. Al S. li cobren només 5 euros i a mi 22 (que pago amb targeta). Suposo que és pel formatge artesà, o qui sap. El noi que me l’ha donat és ben plantat o robust, però li manca un dit de la ma, l’índex. En S. pretenia fer anar els botons de la balança perquè eixís el tiquet, com passa a d’altres botigues (com ara el supermercat d’Irún). Però, aquí la cosa es complica i la màquina marca error. Els dependents no volen pesar la fruita fins que estiguem ben segurs de que ja hem acabat de triar el que volem comprar. Ara hem de trobar la font que ens han dit que era carretera avall, passat els ponts. Però al S. ja li sembla prou adient un racó de la riba sota els pollancres al costat del riu. Darrera tindrem un munt de vehicles del ministeri de medi ambient MMA, que vigilen el parc d’Ordesa. No és que sigui gaire còmode seure a la riba, però ens hi adaptem. Al sol fa molta calor. Això sembla un forn. A mig dinar, venen una parella que han parat un moment per anar al riu. Van molt ben vestits i estan enamorats, però tampoc per a ells la riba els resulta còmoda. Després, arriben uns que banyen un gosset, dels de mida més petita, pelut. Ho fan només ficant-lo fins les potes a l’aigua i amb la ma tirant-li aigua per sobre. Després el deixen al cotxe, amb una finestreta dos dits abaixada i a l’ombra, mentre ells van a dinar. Però el gosset té molt desfici i borda contínuament, de pena. Hi ha un sender marcat per a btt que ens duria vall amunt cap a Laspuña, per l’ombra, però al S. no li inspira confiança i prefereix agafar la carretera.


ESCALONA. Hi ha una vila a la província de Toledo i una altra a Segòvia homònimes. L’Escalona del Sobrarbe, en teoria administrativa pertany a Puértolas (nucli al Nord, gairebé deshabitat). El municipi té uns 200 habitants. Comprèn: Belsierre, Bestué, Escalona, Escuaín, Huertas de Muro, Muro de Bellós, Puértolas, Puyarruego, Santa Justa, Santa María y Bies. Escalona és a la conjunció dels rius Cinca i Bellós. Al final de la guerra civil (1939), els nacionals prengueren possessió del nucli d’Escalona mentre els republicans resistien unes setmanes a Belsierre i Puyarruego. Escalona era el lloc de repòs tradicional de la transhumància. Hi ha artesans, ferrers i fusters. Festa major el 12 d’octubre. Allotjament: Hostal Cinca 974 505 119-154, Hostal Arnal 974 505 206, 974 505 085, Hotel Revestido 974 505 042, Pensión Naval 974 505 035 (ciclisme, esports d’aventura). Queviures, carnisseries.

Pugem per la carretera normal. Abans de la corba que dóna ja al poble, hi ha una font. L’aigua hi raja per almenys dos tubs llargs i estrets, un dels quals acaba en un petit tram dret. El rec serveix també d’abeurador. Pensava que el S. s’hi ajauria com si fos una banyera. Però no, al final només es despulla (del tot) per refrescar-se i netejar-se. Quan passen cotxes, es tapa només una mica l’entrecuix i somriu. La pujada a Ceresa se li fa llarga. Baixen dos nois caminant ben bé com a zombis per la carretera. Deuen venir de la Peña Montañesa. I deuen patir una insolació. Però podrien haver-se remullat a la bassa de la font, no? Abans del poble de Zeresa agafem la pista blanquinosa que, després d’una hora de pujada, ens conduirà a la Collada. A mitja pujada trobem la font i la bassa. En S. no es vol banyar i tirem amunt. Sempre sembla que haguem fet ja la meitat de la pujada. En S. va anunciant el % ja fet o els Km que manquen. Abans del coll hi ha tarteres de pedra blanca amb força Aquilegia de flors de color blau cel. Al coll trobem uns occitans que parlen una mica d’espanyol. Ens diuen que la font de més enllà és gairebé seca. Només raja gota a gota. L’home està acompanyat per les qui semblen ser dues filles seves. En S. es queixa de mi, que sóc un impresentable, perquè quan l’home s’ha adreçat a mi he deixat anar un pet. Ell que tota l’estona en va deixant anar ... (potser per ser celíac). Jo, francament, no em sentia captivat per la mirada ferotge que l’home m’havia etzibat. Ara, amb les filles, m’hi hagués entès millor. Almenys en S. ha pogut intentar millorar una mica el seu francès. Un cop més, cosa típica al Pirineu d’Osca,la baixada serà pujada. Però, almenys la primera meitat serà baixada continua. La pujada cap a Cullivert serà una mica tècnica, cosa que agradarà molt al S. No sé què els costaria a aquesta gent del país fer els flanqueigs sense alts i baixos, en diagonal perfecte. Cullivert és espectacular com a coll. Una fageda amb Avets domina tots els voltants, però la zona de prats al coll és prou àmplia. Dues vaques, dues vedelles i un vedellet hi pasturen. Hi ha una barraca moderna que acaben de fer servir. Dins, l’aire és molt calent i encara s’hi respira fum. La font raja abundosa sobre l’abeurador. En S. decideix dormir al refugi lliure. Pujant a la Collada jo li he dit que en una hora plouria, i ha estat veritat, però no pas exactament per on passàvem. Es veia la pluja sobre les muntanyes més a ponent, sobre el Cotiella. I és que les castelleres creixien i creixien alarmantment. Jo vaig a mirar lloc per mi per acampar. En S. ha obert una bona estona la porta per orejar l’habitació. He trobat uns petits replans amb molt fullaraca de faig sota els Avets, al Sud del coll. Però quan estic a mig decidir-me, penso que hauria d’anar a fer companyia a les vaques. Em cau especialment bé una que té els corns molt asimètrics. L’un li mira a munt i l’altre molt cap al costat. M’ajec vora del grupet (la vaca i dos vedelles) a meditar una mica. De sobte, al cap de cinc minuts, la mare s’aixeca i bufa contra mi. I és que ha començat a ploure i me n’he d’anar. I quina manera de ploure! Arreplego totes les coses que tenia jo vora la font, i la bossa amb les sabates del S. Ell s’enfada perquè no tanco la porta així que entro al refugi, i és que tinc les mans massa ocupades amb la seva bossa, que s’hauria mullat de debò si no l’arreplego, com per poder tancar la porta a l’entrar. Amb aquest txarvescat ja no hi ha altre opció que dormir dins. En S. m’alliçona perquè no agafi res de menjar del que han deixat aquí. És tant còmic això, com si m’alliçonés a l’entrar a un poble i dir-me aleshores que no hauríem de matar ningú allí. La finestra de vidre es pot córrer de costat, de manera que, encara que ens tanquin la porta amb el baldó des de fora, podríem sortir saltant només 1.5 m per la finestra. El terra és de formigó. Hi ha espelmes, llaunes de menjar, dues pilotes de tenis en un cove, ampolles amb begudes, una taula gran amb dos bancs, i la caputxa de la xemeneia estirada a terra. A la llar de foc hi ha les cendres apagades. Vora l’entrada, hi ha uns troncs llargs que podrien servir per fer més foc. El més espectacular era el Pi Roig de fora la caseta. Té 7 branques ben dretes i un tronc a la base d’uns 4 m de perímetre. Mai no havia vist un Pi Roig tan gruixut. La capçada més aviat té forma de Faig que de Pi. I l’escorça de la base és mes més aviat grisa que roja. Les vaques deuen haver anat a refugiar-se al bosc. Potser on jo volia acampar. La turmenta va fent descansos i augmentant de tant en tant. Quan en S. ja dorm, o sembla que ho faci, per la respiració intensa, el brogit de la pedra i les gotes d’aigua em sembla tan fort com el que fan els timbals a Calanda quan volen trencar l’hora, o sigui, el repic rememorant la mort de Jesucrist. Sort que la uralita té mig dit llarg de gruix. Ara, la meva esquena no agraeix gens el terra ben pla, malgrat l’estoreta Thermarrest inflable.


DE CULLIBERT A PONT DE SUERT
Essent de dia, la vaca simpàtica va cridant els vedells i no para fins que els té a la vora. Amb la turmenta s’han separat. Els vedells han anat amb l’altra vaca cap el bosc del Sud (on volia acampar jo), mentre ella ha pujat al bosc del Nord. Sembla mentida com els vedells tan petits puguin mugir tan fort. De lluny semblaven toros en zel. Al final, s’apropen tots a mi, mentre la mare frega amb el cap el coll del vedellet, que és més prim que les germanes. Jo els ofereixo un formatget, però l’olor els repugna. En S. continua amb la mania de tenir sempre tancada la porta. Tirem avall al final. Ja no plou. Em poso la capelina tot i preveient la mullena per les rames, però no caldrà. A mitja baixada, gairebé a Viu, trobem un noi que té moltes ganes de parlar amb nosaltres. Fa la transpirinenca en el sentit normal, del Mediterrani a l’Atlàntic. Va amb tenda de campanya. Se li va ocórrer la idea estant a Madrid. Al seu país, l’Equador, les muntanyes arriben als 6000 m, i per això li feia més gràcia fer almenys els Pirineus que no pas el camí de Santiago. Té una cicatriu vora cada genoll, però diu que ja fa quinze anys de l’operació i que la bicicleta l’ha ajudat, en tot cas, a recuperar-se’n millor. Malgrat ser equatorià, és molt blanc de pell. Té els ulls grossos, negres, rodons. Les cames de futbolista. Molt pèl llarg al pit, i poc a la cara. Ens augura una pujada difícil, per les pedres al camí, fins a Gabàs. Diu que a Senz aquesta nit ha saltat una teulada amb el vendaval de la turmenta. En S li diu que podria continuar, arribat a Roncesvalles, el camí de Santiago. Li explica (mentint) que es fa en 4 dies (quan ell el va fer en 8). Jo poso cara de fàstic cada vegada que anomenen el camí de Sant Jaume, perquè preferiria, en el seu cas, un cop a Roncesvalles, acabar la transpirinenca que és molt més bonica. Em pregunta quin era aquell cim que anava veient des de feia hores i que semblava una piràmide. Li passo el mapa de la meitat nord de la província (Osca), però no sap situar-se. El xicot és afable i formós. Molt fort, musculós, però a la vegada somrient i amable. És dels que segueixen només el route-book també. Cims piramidals n’hi ha uns quants; potser el Posets, potser l’Aneto, potser el Cotiella, ben a prop. Segurament era el Cotiella. La seva casa als Andes és a 2800 m sobre el nivell del mar. Per tant, no nota massa cosa quan puja als cims allí, i menys aquí. Aviat tornarà als Andes, des de Madrid. M’atansa la ma de lluny, estant en S. per entremig. La dóna forta, però poc temps. Dec fer-li una mica de fàstic, però no m’adonaré de l’aspecte que tinc fins que em miri al mirall a casa els parents de Pont. En S. és ros. La barba li ha crescut una mica fosca. Sospito ara que normalment, a ciutat, deu posar-se aigua oxigenada, per semblar més ros encara. El noi es creuava de braços per impressionar una mica més en S., perquè els bíceps semblessin encara més gruixuts. Si no li calia augmentar res, home, que ja era amb escreix prou ben plantat! Potser era una posició de jugador de rugby. Passem Viu d’una revolada i, passat Senz, arribem a la carretera general, que sembla que hagi de pujar directa cap el Nord i fins a Seira. Va cap el Nord per un congost; però, com tota pujada, tindrà alguna baixada. Jo duc encara els frens afluixats, tot i pensant estalviar esforç si alguna pastilla fregués la llanta a la pujada. Penso què passaria ara si trobés un camió d’aquells grossos que baixés. I tal dit tal fet. De poc m’empasso una vintena de neumàtics de cop. El camió envaeix ben bé la meitat del meu carril de pujada. El fre costa que actuï. Com que el S. té frens de disc, ell sí que pot frenar perfectament i corregir rumb per arrimar-se bé a la paret de roca. Però a mi la bici em va recta avall sense control. Ara entenc les cartes del tarot on hi sortia el diable i la mort i, al mig, la temprança com a solució. La temprança que m’ha calgut per inclinar el cos tot el que he pogut mentre premia amb força els frens! El de davant té les pastilles ja molt gastades i fa temps que li dic al S. que m’hauria d’aturar per canviar-les. Però ell em recomana que no ho faci, que és molt difícil posar-les bé i que, almenys, hi estaré una hora per fer-ho. Abans de Seira es veu una font que raja com un braç, molt a la vora la carretera, al nostre cantó. Però en S. passa de llarg olímpicament. Després, en canvi, pregunta a Seira si hi ha una font. L’home ens diu que la botiga de queviures obren a l’hora que volen i que no se sap mai.

SEIRA. És a la Ribagorça. És uns 6 Km al SW de Castejón de Sos, ben bé a la riba de l’Éssera. Té uns 170 habitants entre el nucli antic, Albi, Barbaruens i el barri nou vora el riu (la Barceloneta). Festes el 16 de juliol i el 15 d’agost. El poble és modern, del segle XX. Va néixer per albergar els treballadors de les obres hidràuliques de la zona. Museu de l’electricitat. Més avall del poble nou, hi ha el tan temut Congosto de Bentamillo (els camions hi passen molt justet per la carretera, sovint fregant la roca). Barbaruens és un poblet molt bucòlic, camí de Plan, però més enllà del poble ja els cotxes normals no poden passar-hi per raons tècniques.


Agafem la pista del mushing que va cap a Gabàs. Un noi en baixa corrent. Va vestit amb un neoprè arremangat fins la cintura i passejant un gos de caça que manté lligat amb una corretja. “Paseando” .. em diu. No tothom passeja, però, d’aquesta manera. La pujada és de les tècniques, de les que agraden a en S. Per fi, descobreixo almenys un exemplar que sembla de Quercus palensis en el sentit que Béziat li dóna, el seu tan lloat arbre de Pau i els seus voltants. Crec que el de Pau és un híbrid entre Q. viverii x Q. pyrenaica. Però el d’aquí resultarà ser Q. fontquerii. Els primers 5 dies he hagut d’esperar en S. molt sovint i si m’he cansat d’alguna cosa és d’esperar-lo. El sisè dia hem anat parells. Però, avui ell m’avança. I és que jo pateixo de mal de lumbars i de maluc. Potser per l’excés de pes i per algun mal gest; o potser per haver dormit sobre el ciment. Ell no m’espera més que molt de tant en tant. Arribats a Gabàs, vol estalviar de passar pel poble, però jo li dic que, al mapa, en Laparra fa passar la ruta ben bé pel poble. Al final accedeix. Però em revela que pensa avançar-se i deixar-me sol perquè vol arribar a Pont de Suert abans de 2/4 de 3, que és quan passa l’autocar. Això em sorprèn, com la seva tossuderia en creure que calen 60 minuts per canviar les pastilles dels frens. El que cal és una clau Allen de les llargues amb mànec, i la tinc. Quan he acabat de canviar les pastilles dels frens, en cinc minuts, ell ja torna de la font de carregar aigua; però se’n va, no s’atura, em deixa. I s’enduu el route-book. De fet, fa temps, en una discussió entre els dos, ell em va dir que si jo creia que anar amb mapes era millor que anar amb el route-book, un dia em deixaria amb els mapes i ell s’enduria el route-book i a veure qui es perdia. Ell no sap llegir els mapes o seguir la ruta allí. Jo sé anar amb una cosa o l’altra. Però en aquest cas el mapa està equivocat, marca la ruta per sobre Gabàs, malament. Jo tinc feina ara a ordenar els mapes i posar a l’abast els que em calen. Estic enrabiat perquè m’ha deixat abandonat en un punt conflictiu. Podria haver esperat que la ruta fos més clara. Ha hagut de fer-ho en un dels punts més perdedors! La senyora del poble que seu al banc de fusta sembla passar de les nostres cuites. Parla en català, català de la franja. Quan he acabat d’ordenar els mapes, segueixo el GR; però, aviat marca cap avall. I la ruta Laparra recordo que no hauria de parar de pujar suaument. El GR va a parar a un prat per on es veu que ha baixat una bici i, després, a un altre, i a un altre; però no s’hi veu camí. Reculo fins la darrera senyal i agafo el camí més planer, que, però, baixa també una mica. Provo els frens i hi dono la mateixa força que abans. O potser més, degut a la ràbia que sento envers en S.. El voltant es gira de mala manera i em fa caure a terra a la baixada de terra i pedres. Els pantalons curts anti-cops sempre se m’estan abaixant, perquè la goma s’ha donat. Total, que em faig una rascada a l’espatlla i una altra al maluc. Continuo pel camí entre murs de pedra; però, al final, el sender es perd enmig un mar d’aranyoners i esbarzers. Reculo i agafo una altra bifurcació. Abans dels esbarzers semblava que hi hagués també la marca d’una bicicleta a l’herba. El tercer intent també acaba igual de malament. Decideixo ja tronar al poble i agafar la carretera asfaltada. Per tornar, perdo la meva trajectòria d’anada i vaig a parar a uns pollancres sense font. Ara he de fer un flanqueig terreller avall. Aquí trobo un camí que podria molt bé ser el bo. Però ja se m’ha acabat la paciència. Havia d’haver agafat la carretera asfaltada de primer i deixar-me estar de perseguir el S. O haver-ho preguntat a algun home del poble, que les dones semblaven desmemoriades totals. Carrego d’aigua a la font entre les cases del poblet i pregunto a unes dones pel camí a Pont passant pel Coll de Fades. Em responen en castellà. Que cal anar fins Bissauri, i que el camí que volia agafar per la baga és molt i molt dolent. Vaig baixant. Deixo el primer desviament a la dreta. Potser hi deu haver una drecera de Gabàs al Coll de Fades, però serà qüestió d’esbrinar-ho a l’agost, quan sigui de vacances a Pont. Passo per Bissauri i la deu de Veri, on crec que treballa el noi de Benavarri germà del meu amic. Penso anar-lo a veure, però recordo l’advertència del S., que plourà aviat.[Però no plourà]. M’afanyo, doncs, per si de cas. La pujada es fa llarga, Hi passen alguns cotxes. Arribat al coll (1480 m snm) i imaginant que les pujades ja s’han acabat, m’aturo a dinar. Però, la baixada serà més llarga del que pensava. Hi haurà un altre coll (Coll de l’Espina, 1400 m snm) i més d’una pujada llarga. Això sí, ja no hi ha perill de perdre’s, ara. A tota cruïlla posen la indicació cap a Pont de Suert. Els paisatges són bonics. Es va veient primer el Posets i després l’Aneto, mig ennuvolats. Tampoc passen masses cotxes. Al final, després d’uns quants desviaments arribo a Pont de Suert. L’església de Pont que abans, de petit, em semblava gegantina, ara em sembla de miniatura. Vaig de dret a casa els parents, quan ja crec que és hora d’haver-se acabat la novel•la de la tele. És agradable retrobar-se. Repassem la història d’alguns avantpassats i dels morts. Sembla ser que el meu avi patern els va ajudar força en més d’una ocasió, i també el meu pare. Deixo la bici allí, sense càrrega, i m’enduc els paquets per anar a acampar, després de parlar amb la senyora qui ens ha de llogar el piset a l’agot, i després de comprar al supermercat, on m’ha cridat l’atenció la blancor de la pell d’uns joves ucrainians d’espatlles amples i cintura molt estreta. Acampo sobre el camí vell de Cirés, on descobreixo amb il•lusió uns Quercus santiverii, de fulla blanquinosa llanosa però amb pocs entrants i que després adscriuré amb un nom nou a Q. giolii. Si el vespre és càlid, la matinada serà freda.


L’ITINERARI QUE NO VAIG FER A LA PRIMERA (GABÀS-PONT DE SUERT)
Per sortir de Gabàs hem d’oblidar la guia Laparra que ens duria confusament a un mar de bardissa inexpugnable, si seguíssim el seu mapa. Cal tenir la idea que hem de guanyar uns 70 m de desnivell de seguida, sense escatimar-ne cap, i sempre per pista ampla i bona, apta per a cotxes. Res de camins. Fins a Pont de Suert no hem de deixar mai la pista (o la carretera). No haurem d’agafar cap sender. Cap ni un. A la part superior del poble de Gabàs, cal agafar la pista ampla cap a ponent (primer al SW). Després d’uns 300 de recorregut, la pista fa un revolt. Allí cal prendre la direcció al SE, i deixar el ramal que continua cap al NW poc després. Un cop fets uns altres 300 m i pujats uns 30 m més, arribem al fons de la vall que deixa al NE Gabàs. Aquí, en aquest fons, trobem una pista que puja cap el Nord i després al NW, però la deixem. Emprenem una mena de flanqueig cap a llevant fins al peu d’un terreller gran. El flanqueig va cap a l’ENE. Caldrà fer tres revolts petits encara per guanyar altura abans d’arribar a la base del terraller (1300 m snm). És un badland a l’estil del de les Bardenas Reales, però en miniatrua. Vull dir que no és un talús uniforme sinó que està excavat i presenta moltes tonalitats de colors. Des d’aquí, Gabàs queda al Nord. D’aquí en endavant queda 1.5 Km per una pista ben marcada i ben ciclable, com la de la pujada, però menys pendent, en direcció aproximada al SE. Sempre pel camí principal, no hi ha dubtes ja. Arribats al darrer prat ja força verd, emprenem la ruta pel bosc en flanqueig per la baga. Gairebé 900 m pel bosc ens duran fins a la cota 1370 m i al desviament que baixa cap a Sant Martí de Veri, que no agafarem. Seguim per la pista del bosc, en direcció SE, recte. Un Km més i arribem per la baga a la cota 1380, que festegerem una estona (500 m). Després, una mica de baixada que ens aproparà al Barranc de Cogulas, ja prop del poble de la Múria. Som ben bé a la baga del Turbón. Cal seguir sempre recte per la baga. Després de 700 m de pujada (desnivell guanyat de 30 m), arribem a la bifurcació cap a la Múria. Tampoc agafem el desviament al poble. Seguim cap el SE per guanyar en poc tros (700 m) uns 60 m (amb tres revolts). Canviem de vessant. Emprenem la direcció Sud i, després, progressivament cap a l’E, fins a creuar el barranc de Cogulas a 1505 m (al cap de 1200 m de recorregut). El bosc és bastant planer per aquí. Un cop creuat el fondalet, emprenem direcció ENE i després ESE, fins a arribar a un coll a 1570 m (després de 1200 m de recorregut). Cal fer ara uns 400 m de recorregut (i 35 m d’altura guanyada) i en acabat canviarem de direcció, cap el S. Uns altres 400 m seguint cap el S i creuant (pujada i baixada) un collet i tornem a canviar de direcció. Ara cap a llevant (amb alguna corba per flanquejar un parell de petites valls). Total seran uns 900 m de recorregut, tot i mantenint més o menys la cota 1580. Després, ja ve una franca baixada (de 3 Km) cap al barranc d’Espés (1265 m snm) amb uns quants revolts. La pista és una mica pedregosa. Hi ha prats i clarianes, i rètols de prohibir agafar bolets. Just abans del barranc, hi ha la bifurcació cap el poble (que no agafarem), que queda al Nord. Seguim cap a llevant o ESE. Flanqueig llarg (3 Km) per la baga boscosa. Hi ha algun avet. El flanqueig no és uniforme. Primer es pugen uns 30 m, després es baixen uns 40 i al final es pugen uns altres 30 m i es tornen a baixar uns 30 m de desnivell. Al final de la baga emprenem uns revolts asfaltats en baixada (900 m de recorregut i 100 de desnivell en baixada, de 1250 a 1150). Arribem a la carretera general (A1605), i a la confluència del Barranco de Espés amb el riu Isábena. Emprenem la pujada cap a llevant. Després de 2.8 Km, arribem a la cota 1290 i a un fort revolt, passat el qual hi ha un túnel, on emprenem ja la direcció S aproximadament. Pugem, un cop sortint del túnel, fins arribar a la cota 1360 (després de 900 m de pujada). La carretera gira cap a llevant més o menys i, deprés de 400 m de pujada, arribem al coll de Bonansa (1380 m snm). Després, sense bosc, ja ve baixada fins al poble (1.8 Km) que és a uns 1240 m snm.

BONANSA. Té uns 70 habitants. És a la franja d’Aragó, a la Ribagorça, a ponent i al Sud de Pont de Suert. Bibiles, Buira, Cirés, Gabarret, Espolla i Torre de Buira formen part del municipi, però són molt poc habitats. Personatge del poble: Joaquín Marín Julià (1896-1973), secretari general de la CNT, i POUM i membre actiu al PCE i al BOC. Entre els temps de la dictadura del Primo de Rivera i els de Franco, passà 12 anys a la presó. El 1946 va ser indultat i emigrà a New York, on es dedicà al periodisme (agència de premsa). Al poble destaca l’ermita de Sant Roc (segle XIII) i la de Sant Aventí (segle XI). Festa major el 15 d’agost. Club nàutic a l’embassament d’Escales, al Sud del Pont de Suert.

Abans de passar pel costat del nucli del poble, i quan la carretera ha agafat la direcció Sud, girem a la dreta per una forta baixada cimentada, cap a l’WSW. Passem pel costat de la petita piscina i una pista de tennis (queden a l’esquerra). Ens espera un flanqueig amb 10 llaçades, des de 1240 a 1200 m snm, per pista de terra. Primer flanquegem la valleta que desaigua cap el SSE i, més endavant, la que desaigua a llevant; després, una que desaigua cap el Nord i, finalment, dues que desaigüen cap el NE. Total 4.2 Km per pista bastant ampla i bona en general (excepte el darrer tram). En línia recta serien només 1.9 Km. Arribem després d’una llaçada enmig el bosc a un gran camp herbat (fa uns 800 x 400 m). Cal creuar-lo pel mig agafant la direcció cap el SE en lleugera pujada. Més que pista el que trobem és un rastre enmig l’herba. Al final del camp (1170 m snm) agafem la pista que baixa cap a llevant i deixem la pista principal que va primer cap al N i que condueix cap a Gabarret (1200 m snm). Seran 2.1 Km (i 100 m de descens) fins a arribar a la carretera de Cirés (asfaltada). L’agafarem cap a llevant per baixar fins a Pont de Suert. Sis corbes pronunciades en forta baixada i ja podrem emprendre la direcció cap a llevant i amb cada cop menys corbes. Passem per sota uns grans tubs de conducció d’aigua i en aquest punt passem d’Aragó a Catalunya. Arribem al poble (barri d’Aragó, a 840 m snm). Girem a la dreta per l’asfalt pla i seguim uns 50 m (hi ha uns bamps anti-velocitat) i creuem el riu pel pont ample (a l‘esquerra). Seguim recte per l’avinguda de la Ciutat de Lleida, que es fa més ampla, i forma un passeig amb arbres abans de la carretera. Allí girem amunt a l’esquerra (20 m) per agafar l’autocar a la parada (Alsina Graells). Si volguéssim agafar la carretera a Gotarta caldria continuar 80 m més i trencar a la dreta, per un carrer sense senyalització.

EL MATEIX ITINERARI A L’INREVÉS: DE PONT DE SUERT A GABÀS
Si volem sortir del poble de Pont creuant-lo, especialment la part antiga, de l’estació d’autobusos tirarem uns 90 m al NW per la carretera fins a trobar el carrer Camp de la Vila que té arbrets i va cap al SW. Si venim per la carretera de Gotarta, només seran 30 m al NW per la carretera. Agafem el carrer que té pastisseria/forn (a la cantonada), supermercat, sabateries, banc (Santander), hotel (Costa), etc. I seguim ben recte uns 150 m fins a la plaça (porxada) de l’ajuntament, que ens a semblarà un cul de sac. Però, no, té sortida. Tirem pel carreró estret que baixa (carrer de la Baixa) encaixonat, deixant a la dreta l’hotel amb balconades plenes de flors (Can Mestre). El carreró gira a l’esquerra deixant en front una casa mig enrunada. A només 10 m girem a la dreta avall i seguim 20 m (per un túnel on els dies de festes hi ha jovent estirats sobre matalassos a les nits). Al final del túnel girem a la dreta, deixant enfront i a l’esquerra la biblioteca. Seguim uns 10 m en direcció Nord i veurem a l’esquerra un eixamplament. Tirem a l’esquerra i enfilarem al cap de 20 m ja el pont nou (metàl•lic) que creua el Noguera Ribagorçana. (Durant una inundació causada per haver aviat aigua dels pantans de més amunt per evitar inundacions varen causar el que volien evitar, una gran inundació que es va endur les cases que hi havia vora el riu i el mateix pont antic). Un cop passat el pont, caldrà seguir només 50 m cap el Sud pel carrer en lleugera baixada, i arribem al Barranc de Cirés. El curs d’aigua (permanent) està adornat amb plantes aquàtiques boniques (Mentha longifolia, Epilobium hirsutum). Hi ha dos vies asfaltades, una a cada cantó. Molts agafen la segona, passat el riu, però han de recular en seguida. La bona és la primera via, abans del riu o més al Nord del riu. Hi ha contenidors de deixalles al carrer aquí. Emprenem la carretera a Cirés. En lleugera pujada (guanyem 100 m) durant 1.6 Km. Aleshores arribem al peu dels revolts molt pendents en pujada forta. Són 1.4 Km, sis revolts, i arribarem a la cota 1080. (Veníem de 940 m snm al peu dels revolts). Allí la carretera asfaltada es fa planera. 140 m guanyats, doncs. Millor dit, comença a baixar una miqueta. En aquest punt agafem la pista que puja cap enrera, en direcció a llevant. A100 m trobem un revolt. Girem a ponent per la pista principal i deixem tant el desviament a l’esquerra com el de la dreta (que ens duria a Gabarret). Continuem 1100 m més i guanyem 35 m de desnivell. Acabem de passar una petita franja de bosc baix als costats de la pista i trobem a baix a l’esquerra un ramal que ens duria a una casa de pagès. Cal no fer cas de la guia Laparra en aquest punt, ja que ens emmerdaríem per uns camps amb tanques si agaféssim aquest ramal de la casa. Seguim per la pista principal, amunt, la corba a la dreta. 1100 m més (100 de pujada) i ja serem al començament del camp gran. A la dreta trobem la pista que ve de Gabarret (aquí va cap al Nord al primer tram). No en fem cas. Seguim 300 m més, cap a ponent, i en lleugera pujada, i arribem a una cruïlla on hem de decidir si continuar en pujada al SW o davallar molt suaument a ponent. És millor i més recta això, seguir més o menys a ponent, sense pujar a l’esquerra. Al cap de 500 m de passar pel bell mig d’aquest gran camp de 400 x 800 m (molt herbat), trobem el bosc i la pista que baixa del Sud (que hauríem agafat si haguéssim fet la volta cap a l’esquerra). Som a 1190. A 50 m al NW trobem el tallafocs i el creuem. Seguim direcció a ponent pel bosc, sempre per la pista, i després de 560 m de recorregut creuem un torrentet. Emprenem aleshores la direcció Nord (i després NE) en pujada (pista pedregosa) durant uns 430 m més (desnivell de 30 m). A mitja pujada deixem una entrada als camps de la dreta. Al capdamunt, virem a l’esquerra i emprenem la direcció SW i seguim pujant (400 m) fins arribar a la cota 1220. Cal deixar els trencalls als camps tant a l’esquerra com a la dreta; i cal seguir sempre la pista principal durant 2.8 Km fins arribar a Bonansa. Cal paciència per anar flanquejant les 4 valletes pregones i resistir la temptació de fer drecera i perdre la cota 1220. Arribarem abans si anem per la pista principal. Arribem al poble de Bonansa i emprenem una pujada forta a l’ENE (14 m guanyats en 140 de recorregut), que deixa la piscina i la pista de tenis a la dreta. Al trobar la carretera asfaltada l’agafem a l’esquerra cap al Nord, i després a ponent, en pujada, fins al Port de Bonansa. Arribem a la cota 1380 després de fer 1.7 Km per la carretera A-1605. Traspassat el port, emprenem la baixada forta pel bosc tot seguint la carretera 1.2 Km fins a un revolt (amb túnel) molt pronunciat que ens fa canviar la direcció cap el Sud. 1.3 Km més i a 1207 m creuem per un pont el riu Isábena. 1.6 Km més i a 1154 m creuem per un pont el Barranc d’Espés. 30 m més avall i ja anant cap al Sud per la carretera principal trobem el desviament cap a Espés, a la dreta. Serà una pujada per una pista asfaltada. Amb sis revolts i 1.2 Km de recorregut guanyarem 110 m de desnivell. Arribats a la cota 1260, emprenem la pista ja sense asfaltar per la baga d’Espés. No és pla, però els desnivells (dues pujades i dues baixades) no seran de més de 40 m. En total, 2.9 Km en direcció W o WNW, fins a arribar al trencall d’Espés, que no agafarem. El trencall és en baixada cap el Nord i nosaltres agafarem la pujada cap el SW. Després del primer revolt, la pista emprèn la direcció NW i fa tres revolts més per emprendre la direcció Sud. Tot seguit fa encara tres revolts més i emprèn la direcció SW. Després, torna progressivament cap el Nord (el punt culminant del trajecte serà un collet a 1618 m) i cap el NW. En total, són 8 Km fins a trobar el trencall (1406 m snm) que duu a la Múria (que no agafarem), per la baga amb bosc (amb alguns Avets petits) i sempre per la pista principal direcció al NW. Seran 5.4 Km més fins arribar al bad-land a 1300 m snm, sobre Gabàs. Sempre per la pista principal en lleugera baixada. D’allí, 1.5 Km més de baixada cap a Gabàs (1250), sempre per pista ampla i bona. Res de dreceres. Res de pujades fortes. Fent uns 7 revolts (primer al Nord, després a ponent i al final a llevant, molt grosso modo). Podem endinsar-nos en diagonal cap el nucli del poble per carregar aigua a la font. Si fa molta calor, l’aigua pot ser de mala qualitat. Aquí encara es parla el català de la franja.


DE PONT DE SUERT A CASA
Agafaré l’autocar que ve amb retard, sense la bici que la deixo aquí a casa els parents. Els seients de l’autocar són de cuir verd, de luxe. El conductor té una parla ben bé de la comarca. Davant, tinc una senyora que va estossegant sota la mirada professional d’un home que deu ser metge i que seu a l’altra banda, però que ha deixat un maletí negre a la lleixa sobre nostre. A Lleida, el conductor explica a uns marroquins que els hi ha tornat un euro de més, que si li volen tornar bé, i si no, acceptarà que ha estat una errada d’ell i prou. No sé com acabarà la cosa, però els marroquins semblen d’allò més submisos. El xofer tuteja a una noia que semblava embadalida mentre ell anava preguntant en veu molt alta si algú volia parar a agafar l’Ave i, després d’uns minuts, ella amb un sobresalt li ha preguntat si no pararà a l’AVE. Molt carinyosament ell li pregunta si s’havia adormit abans. Impossible, respongué ella. M’he pres molt de cafè aquest matí.[Potser massa, nena]. El nou conductor és dels fumadors compulsius i no es pot estar de fumar quan entra a l’autocar per rebre les darreres instruccions del xofer anterior. Total un o dos minuts que a mi em treuen de polleguera. Ara, a l’estació coberta hi fumen molt menys gent que no pas abans. He sortit a pixar al lavabo, on un noi moreno pretén dissimuladament però insistent alguna pràctica sexual amb mi, i me n’he anat a mirar el Segre a ple sol. Els ¾ d’hora passaran de pressa. Arribarem a Barcelona amb una bona conducció abans de les 3. Baixo al Palau Reial i descobreixo el Pedralbes que no coneixia. El col•legi de monges ara és una facultat universitària; i l’estany em sembla molt gran, com perquè ningú no me n’hagués parlat. Després, passo pels jardins d’En Rubió i Tudurí, dels quals sí me n’havien parlat, sense sortida civilitzada, i on una estudiant està dinant en un banc. Enfilo a peu amb la motxilla a l’esquena els darrers carrers fins a casa. En S. dies després em diu que s’ha perdut cercant la ruta després de Gabàs i que ha trigat molt més del que es pensava en arribar a Pont. Que ha perdut, per tant, el cotxe de 2/4 de 3 i que ha anat cap a Lleida en bici per la general. Ha acampat 50 Km abans d’arribar-hi i l’endemà ha anat fins la ciutat on per casualitat ha trobat una furgoneta d’un amic seu que anava precisament fins a Barcelona i li ha dut. Tal com m’havia pensat, la major dificultat no ha estat el rendiment físic sinó la convivència amb en S. Ara, sense ell, crec que no m’hagués decidit a acabar aquesta meva segona transpirinenca. Ara només em faltarà fer el Raid del Véron i ja hauré fetes totes les 3 rutes.




Escríbeme
Me interesa tu opinión